miércoles, 12 de septiembre de 2007

Bona diada!!!!

Ho sé, massa temps sense escriure, però entre que van estar aquí els pares i la Gemma Castellera i que pensava que estàveu tots de vacances ho he anat deixant… I és que aquí la feina apreta i hi ha poc temps per dedicar-me a internet.

Hem tingut un munt de coses, procuraré anar explicant sense deixar-me res, però serà impossible!

Les vacances van ser genials, els pares, la Gemma i jo per Cuenca i Quito (i rodalies!). Ens ho vam passar molt, molt bé i vam veure un munt de coses. Genial, de debò.

Per mi també va ser un retrobament maco amb els pares que tenia ganes de fer.

Al tornar vam tenir una sorpresa molt agradable a la casa… ja tenim rentadora!!!! Després de 6 messos rentant a mà ha arribat la meva salvació! jaja. De debò que s’agraeix, eh!

Amb la Gemma ja vam estar un dia més i ja la vam acompanyar a l’aeroport. Els pares i jo ens vam dedicar a visitar Guayaquil, la meva estimada ciutat i Hogar de Cristo. Crec que es van endur una bona impressió…

Van estar uns dies més i ja van marxar cap a casa! Vacances curtes, però ben plenes, fantàstic.

Durant els dies que ells eren aquí va anar al metge perquè jo em sentia una mica dèbil i vam trobar el que té tothom aquí: bitxets a la panxa. Així que he estat uns dies de metges, de pastilles,… Encara continuo, a més d’anar a cal dentista perquè em cuida la boca… Tot plegat és una mica rollo, però s’ha de fer.

Per altra banda em van picar una mica la cresta… i amb raó! El cas és que amb tanta visita m’he despistat una miqueta de la feina i potser jo m’ho estava prenent sense voler-ho com un temps “sabàtic”. Jo sé que la feina que faig és important i que no he vingut aquí només a passar l’estona, però el fet de ser voluntari et dóna unes condicions que la resta de gent no té, però per altra banda reclamem que se’ns tracti de la mateixa manera.

Per ells això dels voluntaris és força nou, però entre tots crec que estem definint.

A més m’he agafat un llibre del Tonny de Mello que em va bé per poder parar una mica i pensar en el que estic fent.

Els dissabtes m’he posat a donar tallers a unes dones del barri que volen ser voluntàries. És una cosa xula i elles són molt agraïdes. Ara estem treballant temes de salud.

Com sempre us dic casa nostra és la casa del Gran Hermano ja que entra i surt un munt de gent, aquests dies no ha estat menys! I és que un dia apareixen un grups de 6 valencians que ningú no sabien que arribaven (mala coordinació per part d’un valencià que els enviava).

La primera nit la van passar a casa i la resta de dies van estar en una altra casa en la que no hi havia ningú.

Amb una companya xilena de la casa que ens entenem molt bé, l’Andrea, vam estar amb ells durant tota la setmana.

La veritat és que ha estat genial perquè són una gent fantàstica. Van venir per poder fer un reportatge sobre el que es fa a Hogar de Cristo. Ells són de Gandia, i l’Hermano Roberto (jefazo de la institució també). D’aquesta manera la gent d’allà veu el que està fent ell i poden colaborar.

Per les tardes hem estat de visita per la ciutat.

Mentrestant, hem estat preparant un taller força gran que feiem per la « Asamblea constituyente », de la qual ja us en parlaré més endavant.

A més de que la Mari Carmen, la noia madrilenya amb qui hem compartit la casa des de que jo vaig arribar, marxa demà i també li hem estat preparant i fent la festa de comiat, avisar a tothom, preparar un regal de fotos,… Tot plegat genial, però esgotador.

Per si era poc, avui celebrem l’aniversari del Lucho, director d’Hogar de Cristo, i anem tots al seu despatx a cantar-li una cançó i també li hem preparat un collage de fotos.

La veritat és que estan sent dies molt cansats, però el ritme aquí és així!

Malgrat tot estic bé, potser en l’època més crítica des de que vaig arribar, però bé. Cal anar passant per diferents etapes.

La veritat és que la vinguda del pares sí m’ha fet pensar en la possibilitat de fer una escapadeta cap a Stq, però després t’ho mires amb prespectiva i t’adones que de moment el meu lloc és aquí, així que encara he de viure mil batalletes més per aquí!

Ah! M’oblidava, una altra activitat xula que vam fer va ser anar a l’Imax a veure Harry Potter i l’ordre del Fénix amb nens d’algunes escoles, entre d’altres la de Ciudad de Israel, amb la que jo estic treballant força. Per situar-vos és com si algú que viu perdut en un poblet de muntanya prop de Barcelona i que poques vegades va a la ciutat i que sempre està al camp va al Maremàgnum a l’Imax Port Vell. A més després ens van convidar al Mc Donalds, ells flipant i nosaltres feliços.

Bé, com ja dic hi ha coses que em deixo, segur, però això podria ser una bona representació.

Espero que estigueu gaudint de la Diada! Visca Catalunya!!!!

Una abraçada ben forta i gràcies per la paciencia!

Anna

Pd: si aconsegueixo posar la foto és de la Gemma, els meus pares i jo a dalt del Telefèric de Quito.

8 comentarios:

Cris Ruano dijo...

q guai tenir noticies teves de nou, anneta!!
segur que parar-te amb el tony algunes estones ajudarà a passar millor aquests moments crítics o, com a mínim, a donar-los més sentit, oi?
un peto-al-nas i bona nit!

Anónimo dijo...

Viscaaa!!! notícies de l'anna!!!!! Què bonica, la foto!!! Molt xul·la!
Molts ànims amb tot!! Des d'aquí et tenim ben present. Una abraçada enoooorme i eterna (como no).

lanoiadelsditsderosa dijo...

Anna!

un petó sorollós!!

alba

eloi dijo...

Anna! gràcies per escriure al bloc xiqueta. ets "pata negra" total, així qu no ens deixis abandonats. Dius que hi ha el multifestival "bitxet's rock" al teu estòmac? kguai! quan costa l'entrada? cuida't i cuida als qui t'han encomanat
una abraçada ben forta des de la tarraco

Anónimo dijo...

Qué bien tener noticias frescas!.Por aquí ya sabemos que no puedes escribir tan a menudo como querrías pero es que resulta tan interesante lo que cuentas que las echamos de menos.
Adelante con lo que estais haciendo.
Me ha gustado mucho la foto. De repente me he encontrado a 4100mts y...¡ no he sentido el mal de altura!.
Besazos

Anónimo dijo...

Hola Anna! Em va agradar molt rebre el teu correu l'altre dia!! Demà ja torno a començar les classes. Els moments més durs sempre són quan marxen aquells que t'estimes i amb qui t'has sentit tan a gust. Jo (no es pot comparar, però jo) sentia com si hagués de tornar a començar cada vegada que m'havia vingut a veure algú. Així que segueix fent el cor fort com fins ara, que de moments així n'hi ha a tot arreu. Pensa que és el moment abans de trobar aquell estímul que et farà vibrar una altra vegada i estar al màxim!! A més, veig que expliques un munt de projectes engrescadors... Recordo quan vas arribar i et pesava el ritme lent, necessitaves fer mil coses! Ara no ho trobes a faltar? ;p Per cert, encara tens temps de continuar amb les classes d'italià? Un bacio.

Anónimo dijo...

he descobert com es posa el nom!!! ueee!! x cert, gemma.. la gempi ehh ;p

Anónimo dijo...

Eiiiiiiiiii!!!!

Es la primera vegada que escric en el teu super blog... :) soc un desastre, ho sé, pero es que encara no havia entrat en el blog!
Bé, molt xulo sentir noticies teves, ja et vaig dir que em va fer molta ilu que t'enrecordessis del meu cumple ( ni el meu pare s'enrecorda), aixi que molt guay.
Doncs, res, jo ara per xesqui republicka, aixi que tambe estic un pel lluny dels meus, pero no tant com tu bandarra!! Aixi que a veure si vens aviat a fer-nos una visita!!

un petonas guapa i pensa que desde aqui, encara que no ho sembli, et trobem molt a faltar!!

Ramon, el jerki