Com passa el temps...

Amics i familia, com esteu?
Sí, sí, quant de temps! Ho sé, però així hi ha més coses per explicar… jaja.

Des del darrer cop han passat un munt de coses, allà vaig!

Amb les companyes d’Apoyo Escolar (a part de portar-nos molt bé, quina sort!), hem estat fent recorregut per algunes de les escoles amb les que treballem per fer un diagnòstic de la situació i poder incidir amb coneixement. L’Andrea s’encarregava de parlar amb el director i amb els mestres, la Vivi amb les mares i jo amb els nens. La veritat és que ha estat una molt bona cosa, no només a nivell professional, ja que d’aquí podem treure un bon pla de treball, sinó a nivell personal. Veus les condicions en les que treballen, veus el tracte dels mestres cap els nens,… i t’esgarrifes, però queda tot un repte, i estem disposades a posar-hi molt de la nostra part.

Un acte curiós que vaig tenir va ser el “Juramento de la bandera” a l’escola Ciudad de Israel. Com jo estic força ficada a l’escola i conec molt la comunitat em van dir que havia de ser jo qui fos la mestra de cerimònies!!!! Jo, que en ma vida he vist això! El cas és que el 26 de setembre és el dia de la bandera a tot el país. No recordo quin any va ser que es va constituir aquest dia com a tal.
Les escoles ho celebren moltíssim i tothom s’entusiasma (ho han fet tota la seva vida!). És un rollo molt militar, a mi no m’agrada, però per ells és important. En el nostre cas estaven tots els nens de l’escola ben guapos portant una bandera petita de cada província (aquí les províncies equivalen a les nostres Comunitats Autònomes). Feien un passadís per a què passés “la abanderada”. I qui és l’abanderada? És el noi o la noia de 7è curs (el darrer) que treu millor notes. Com a la nostra escola només hi havia dues noies de 7è i no ens agrada remarcar la que treu bones notes vam dir que totes dues ho serien i tots van estar d’acord.
Vaig llegir juraments absolutament militars que ja passaré a qui els vulgui tenir, i tots van jurar ser fidels i lluitar per la pàtria! Les dues abanderades portaven els seus escoltes i tot i cadascuna una bandera, una d’Equador i l’altra de Guayaquil. Evidentment els colors de la bandera tenen un significat i tothom canta emocionat l’himne del país (aviat me l’aprendré). I nosaltres que ens riem bastant de les bandaretes i dels himnes, i més el d’Espanya que no té ni lletra! Jajaja.

Vam celebrar l’aniversari de l’Andrea, una xilena voluntària que també viu a casa. De fet, és amb qui millor amb porto, ens entenem molt bé i ens recolcem que això sempre ajuda. Totes dues treballem a educació.
El diumenge 30 de setembre van haver-hi eleccions per l’Assamblea. Va guanyar el partit del govern (per sort!). L’altre cop ja us vaig explicar algunes cosetes com la llei seca i l’obligació del vot, però aquest cop ho volia veure d’aprop i vaig acompanyar una bona amiga a votar.
Em va agradar molt anar-hi, de fet m’agrada anar a tot el que és nou, és una manera d’anar coneixent el país i també anar-lo entenent cada cop més. Hi havia un munt de gent. No és com a Catalunya que t’arriba la papereta a casa que t’indica on has d’anar a votar, nono. Tu has de trucar a un telèfon i allà t’indiquen. Encara no he entés quin criteri segueixen per decidir on vota cadascú. Nosaltres vam anar a una universitat i allà ens vam trobar a un altre amic que anava a votar amb sa mare, ens va dir que vigilèssim perquè estaven agafant la gent per quedar-se allà tot el dia. Jo no vaig entendre massa bé de què es tractava, però ja m’ho van explicar. En principi hi ha gent assignada per estar a les taules, però pot ser que no arribin i llavors li toca quedar-se al primer que va a votar. M’explicava la meva amiga que ella un cop va arribar a la seva taula i no hi havia ningú a la taula i tot de gent pel voltant com mirant a altres llocs dissimulant fins que va arribar un noi que no es va enterar massa què passava i li va tocar quedar-se! Pobret… Al cap de 5 minuts allò estava ple de gent que anava a votar i esperaven que passés algú com aquest pobre noi… jaja.
Una altra cosa divertida és veure com ho tenen posat per a què el vot sigui secret. En aquest cas que era per l’Assamblea havien de votar a 16 candidats (el nombre de candidats a votar cada província (aquí, el Guayas) va en funció del nombre de persones que viu a cada provincia). Hi ha un tros de cartró sobre dues taules ajuntades i allà tu t’hi poses al darrera amb el teu full enorme de tots els candidats i votes. I jo que recordava aquelles cabines que tenim nosaltres… jaja.

Ara ja fa un temps estic anant com activitat de cada dilluns a la dentista, m’havia d’arreclar la boca! A més he estat fent els tràmits per tenir una assegurança, així que els dilluns els tinc ocupats amb això. L’italià va fent, però la profe no ens agrada massa, així que ens vam queixar i sembla que ens canviaran de profe! Bien!

Més coses: va venir un amic del Nacho (el madrileny que viu a casa). Es dic Marc, és un noi català que va anar a Cuba a fer un curs d’imatge i so i es va quedar fent ruta per les Amèriques (llatines, per suposat). Així que va fer la seva parada a Guayaquil. Ara ja ha marxat perquè volia seguir la ruta, però sembla que tornarà perquè li han demanat que faci el video institucional d’Hogar de Cristo. És un noi molt maco, ha estat xulu tenir-lo per casa.

A principis d’octubre es van commemorar els 40 anys de la mort del Che. Per aquí es van fer força actes, jo vaig anar a un que es feia a l’universitat estatal. Una cosa força pachanguera, però ens ho vam passar bé. Ens van passar un fulletó en el que explicaven 4 coses del Che, el millor va ser sentir una noia pija, pija, amb un vestit apretat vermell explicant les anècdotes i posant la seva veu de pija per veu del Che!!!!!!!!!!! Evidentment ens pixàvem de riure, però és que la noia era impressionant. Els 4 que van cantar van fer cançons protesta i altres com Hotel California que encara no sabem a què venia… jaja. Però la intenció hi era, i això és el que compta! Erem 4 gats i a tots ens importava poc la lluita comunista…

Aquell cap de setmana vam marxar a la costa amb el Nacho, el Marc i una altra noia d’Hogar de Cristo. El millor, arribar. Pel camí ens vam trobar un protesta independentista! Sisí, el Marc i jo agafant idees per fer quelcom semblant a Catalunya… jaja.
El cas és que Sta. Elena que fins ara formava part del nostre Guayas volia ser una província. És com si el Vallès Occidental volés independitzar-se de Catalunya. I com ho van fer? Tallant les carreteres. Aleshores tu agafaves el bus a Guayaquil i et portava fins a punt en el que hi havia la gent cremant neumàtics i altres coses per no deixar passar. Així cada X metres, es tractava d’anar fent viatges en camionetes, cotxes… tot de gent particular que es va guanyar uns quants calerons aquella nit fins que trobessis el següent tall, el passaves caminant i et buscaves la vida per trobar una altra furgoneta. Impressionant. Va haver un moment que anaven caminant, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i ens vam trobar uns militars. Vam anar corrents a preguntar si avançaven en la nostra direcció, però no vam tenir sort, així que vam seguir caminant. En aquell moment, obren els llums de la furgo i ens il·luminen el camí… el Nacho em viu: mira, ara és com si estiguessim en un camp de concentració, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i només amb les llums de la furgo. Sembla com si ens haguessin deixat escapar i ara ens disparen a tots per l’esquena… jajajajajaja. La veritat és que era tal qual.

Vam arribar just per sopar, sortir una miqueta i anar a dormir. Volíem banyar-nos, però no va fer massa bon temps, així que encara haurem d’esperar.
Jo vaig tornar una mica abans perquè diumenge vam celebrar l’aniversari dels fills d’una molt bona amiga meva (abans he mencionant una, amb la que vaig anar a votar, què és la Patricia i ara és l’altra gran amiga, la Italia). Té dos bessons que van fer 4 anys i una nena que en va fer 6. Vam tenir titelles i un pallasso força bo. Reiem perquè fa un temps també vam anar a l’aniversari del fill d’una altra d’Hogar de Cristo que feia 4 anys i també van haver-hi titelles. L’altre cop ens van ensenyar a rentar-los les dents i ara a no dir mentides… jajaja.

Més! Ens vam endinsar amb l’Andrea (la xilena de casa) i més gent a muntar unes Olimpíades amb les microempresaries i amb els nois del barri i de les escoles amb les que treballem a Hogar de Cristo. El diumenge 21 les vam inagurar i ara són alguns dissabtes. Aquí si les fan bé, així que van venir 20 equips, 12 de dones i 8 de nois. Vam donar premi al millor equipatge, a la millor mascota, al millor cartell, a la millor madrina… crec que ja està.
Vam fer desfilada d’equips, vam encendre una antorxa, vam fer el recorregut i vam encendre la “tea”. No sé com es diu en català, el lloc on es queda encés el foc durant el campionat. Va ser molt maco. Amb música i microempresaries venent menjar. Va sortir molt bé! Ara anem jugant a futbol i anem eleminant equips fins que quedi l’equip guanyador de nens i de dones.

El cap de setmana següent va ser el meu aniversari (gràcies a tots els qui em vau felicitar!). Com molts em deieu era el primer aniversari lluny de casa i, sí, per fi es va donar allò de que el dia 27 vaig fer 27!
El divendres ho vam celebrar a casa de la Patricia amb una parrillada! Erem els més allegats d’Hogar de Cristo, unes 6 o 7 persones. Molt tranquil, molt bé. L’endemà de bon matí, a les 8h del matí, m’havíen convocat a Ciudad de Israel, l’escola que estic recolçant força. Em parlaven d’una reunió, però a l’arribar em trobo tot de globus a l’escola, molts nens, les mares i la mestra de l’escola amb dos pastissos celebrant-me l’aniversari! Va ser una molt bona sorpresa! Increïble i molt guapo. Em van cantar l’aniversari feliç, em van fer mossegar el pastís i em van donar un marc de fotos com a regal. En el moment de mossegar el pastís és molt típic aquí que algú t’empenyi el cap cap al pastís i acabis amb la cara plena de pastís, però ningú va donar el pas, bien! Jaja.

Després van fer quelcom molt típic també de les comunitats, treure un bon plat de paella. Sisí, i menja-te’l a les 8,30h del matí!!! Em va costar i l’única excusa que podia donar era que com era sorpresa ja venia menjant de casa. Només vaig menjar un petit entrepà, però què podia dir, quedes fatal si no te l’acabes! I just després vaig partir el pastís, en trossos petits expressament perquè jo ja no podia més, però em van donar dos trossos!!! Jaja, i què em quedava! Menjar-me’ls!!!! La veritat és que va ser preciós i genial, i tant!!!!!

Després vaig anar a dinar una miqueta amb la Italia i la Patricia i a l’acabar em vaig posar a dormir, així com 4 hores seguides i quan em van venir a despertar-me ni em vaig enterar. Però una mica de sopar i una dutxa ho arreclen tot i vam poder sortir amb els de casa i altres a celebrar-ho. Ens ho vam passar molt bé. Erem una bona colla perquè van venir de Quito dos amics nostres i 3 xilens que venen de la mateixa organització que els nostres xilens. El cas és que aquell dissabte hi havia a Guayaquil el concert de Soda Stereo, potser algú sabrà qui són, però jo no els havia sentit fins que han vingut aquí i ha estat el gran fenomen. Així que vam aprofitar tots plegats l’ocasió per celebrar-ho bé. L’endemà vam fer una parrillada a casa, entre els que som a casa i els que van venir érem 12 persones.

A més durant aquests dies hem anat l’Andrea i jo a un taller per provar de canviar el voluntariat a Hogar de Cristo perquè realment li cal una bona reforma, ara seguirem les reunions amb la institució que va oferir el taller perquè aquests en saben bastant de voluntariat. Amb ells a més estem ficant-nos en un altre projecte que ja us explicaré més endavant.

Mentre feiem tot això hi hagut un aspecte una mica pesat per mi. Hi ha una noia d’Hogar de Cristo amb qui treballem al mateix departament, que m’ha agafat mania. Entre això i que està una mica fatal del cap m’està fent una mica la vida impossible, tan a la feina com a casa. Dic a casa perquè es ben amiga dels meus companys de casa i sovint està per allà. El cas és que té problemes a la feina per la seva actitud i manera de treballar que no és bona i enlloc d’assumir diu que és per culpa meva que li diuen això perquè jo sóc amiga de les jefas i els explico que ella està a casa nostra bebent cervesa. I els companys de casa s’han sumat a la mateixa tonteria. Que jo sóc amiga de les jefas és cert, però no que jo els expliqui tot el què fa per a què la facin fora. Així que m’he vist envoltada d’acusacions sense sentit, reunions… però per sort tinc les jefas que em recolcen i ara sí que això se li posarà en contra a aquesta noia. El tema és una feixuc i cansat, però mira, hi ha qui li costa entendre que es pot ser amiga de les jefas sense que això afecti a la feina.
Aquest cap de setmana han marxat tots a la platja. Jo m’he quedat, l’Andrea em sembla que ja estava cansada abans de marxar, però jo volia tranquil·litat i temps per anar a la platja en tinc força. Així que l’estic dedicant a mirar pel·lis, llegir, escriure pel bloc, estudiar italià i posar-me amb la guitarra, a veure si ara sí que ho faig de manera seguida i aprenc!

Fa uns dies també ha estat aquí una altra amiga del Nacho, una altra Andrea, una noia maquíssima i qui sí m’ha entés amb tot aquest tema i veia claríssim que l’altra s’ha fet la mosqueta morta i tots han caigut en les mateixes acusacions tontes.
Un dia em va acompanyar a l’escola i diu que ella pot treballar amb els de l’universitat per aconseguir peles per fer l’escola de ciment (ara és de canya). La veritat és que aniria bé perquè seria avançar força.


Bé, sembla que he explicat força cosa. La veritat és que trobo tot molt interessant per anar coneixent el país i la seva gent. Estic contenta de ser aquí, estic aprenent molt i gaudint encara més.
Ara ja porto més de 9 messos aquí i el temps continua passant volant. Està clar que hi ha moments en els que agafaria l’avió, us faria una forta abraçada i tornaria cap aquí, però això no pot ser i a més no vull tallar aquesta experiència. Si puc passar-me els dos anys aquí sense tornar millor, però encara queda més d’un any per això i no vull còrrer.

A nivell d’educació estic aprenent molt i agafant moltes ganes per seguir estudiant i posant més coses en pràctica. La veritat és que a llatinoamèrica en saben molt de temes socials.

Crec que encara no sé definir massa quins eren els objectius i les inquietuds per venir, però el que sí que tinc clar és que un de ben important era el de conèixer aquesta realitat per poder entendre què és això de la immigració (salvant les distàncies) i com són la gent d’aquestes terres, i això ho estic aconseguint bastant.

Ieps, m’oblidava d’una cosa important què ha passat. Hi ha dues noies que feien italià amb mi que van marxar cap a Italia amb la seva mare que ja fa anys que és allà. Elles dues són menors d’edat i la mare està fent la reagrupació familiar. Una germana seva que també ve a classes té 19 anys i amb ella serà més complicat.
Vam anar a l’aeorport a acomiadar-les… us podeu imaginar el drama familiar… tots plorant, els qui marxen i els qui es queden… Ara sembla que ja han arribat i que va tot bé, s’han de situar, però realment és dur.

El tema de la noia ecuatoriana agredida a Barcelona ha tingut el seu ressó, i ja m’agrada que sigui així, aquí i allà. Diuen que com a tot arreu hi ha gent que acull i gent que maltracta, i és cert.
També hi ha qui diu que això ha estat una barbaritat, però també es poden mostrar imatges de com els homes d’aquí maltracten a les seves dones… També és cert, però sigui com sigui la violencia no es pot justificar de cap manera, així que ja està bé que ens hi posem tots en contra.

Bé, ara sí, m’acomiado fins la propera entrada al bloc.

Una abraçada i gràcies per la paciència de llegir totes aquestes paraules, però realment per mi és molt important poder compartir-les amb vosaltres.