lunes, 24 de septiembre de 2007

Barcelona 0 - Emelec 1… parlem de futbol



El cap de setmana passat vam anar a un aconteixament importantíssim pel país amb els companys de casa. Vam anar a l’estadi del Barcelona. Com els més futbolistes santcugatencs ja em deien abans de que vingués jo cap aquí existeix el Barcelona Guayaquil. L’escut és el mateix que el nostre, però enlloc de posar F.C.B. posa B.S.C (Barcelona Sporting Club).
El cas és que a Guayaquil hi ha dos grans equips de futbol: el Barcelona i l’Emelec. Anar a aquest partit és anar al Clàssic. Primer aconseguir les entrades (5 dòlars), però aconseguides per amics. Després el fet d’anar. Cal anar amb moltes hores d’antelació, si el partit era a les 16,30h, nosaltres a la una ja èrem allà. L’estadi estava força ple.
Però comencem pel principi.
Tothom va amb la samarreta del seu equip, nosaltres amb la groga del Barcelona i els altres amb la blava de l’Emelec. Si les dues barres (aquí se li diu barra al que seria com la claca, els seguidors) es troben hi ha baralles, així que la policia ja s’encarrega de tenir-nos allunyats…
Una munió de persones blaves i groges caminant cap a l’estadi mirant a tot arreu per si et ve un de l’Emelec i et pega.
El cas és que durant l’arribada no ens va passar res. Va arribar el moment d’entrar al recinte. El més normal aquest estat entrar per la porta, però no! Què més emocionant que passar per sota d’una reixa i anar a parar a un petit barranc que calia passar per la punteta entre un munt de gent fins arribar a un petit pont que ens dirigia a l’estadi en sí.
Per entrar dues cues: homes i dones i nens. Un cop a dins vam seure pels esgraons (no hi ha una cadireta per cadascú com al Camp Nou). Allà la festa està servida, és la una i el partir no comença fins les 16,30h, però tranquils que juga la sub 20 i així ja tenim alguna cosa a fer.
Vam fer amics, important per tot el que passa després. Allà vaig. No van parar de tirar vengales, en dos segons veies com la gent s’havia d’apartar del seu lloc per no rebre.
La cosa va en serio perquè un maleïda vengala va anar a parar durant la primera part a un nen de 12 anys i el va matar… sí, sí, com sentiu. I penseu que el partit es va aturar o que la gent en parlava? No, no! I no perquè no es sapigués, sinó perquè com diuen aquí: a Ecuador es mor algú i no passa res… doncs és veritat! Tot i que ara ja han agafat al noi que va tirar la vengala.
Mentres feiem l’onada, reiem, parlàvem amb la gent d’allà, ens explicaven coses interessants d’aquestes trobades…
Una altra cosa impressionant és el moment en que surten els jugadors, focs artificials, regalen pilotes de futbol, surt una fumareda groga… de debò que sembla lo màxim que passa al país. Després el partit en sí és un rollo, però l’ambient arriba a fer por.
En la mitja part vam tenir una baralla amb ganivets a dos metres nostres, tots apartant-nos… vam surtir vius de miracle!
A l’acabar el partit, com el Barcelona havia perdut la gent s’emprenya i cremen els seients del seu propi camp!
Els nostres protectors ens van advertir de que esperèssim una estona per sortit per no trobar-nos amb la barra de l’Emelec. Així ho vam fer, però al sortir (ara ja per la porta) vam veure com uns seguidors del Barcelona agafaven a un de l’Emelec amb intencions no massa pacífiques…
La sortida, tot i ser per la porta també és increible… Tot fosc i tots marxant i alguns pujant per una muntanyeta talment fossim refugiats de guerra.

Una bona caminata fins arribar al bus i vam arribar a casa cap a les 20h. És a dir, 8 hores per anar a veure un partit de futbol al camp.

De totes formes, cal dir que l’experiència per conèixer més aquest fantàstic país és genial, però dubto que torni un altre cop…

Un altre tema que penso que no vaig dir és que ara tenim servei de menjador a Hogar de Cristo, així que ens alimentem millor.
Les meves amebes penso que cada dia estan pitjor, per tant, cada dia jo estic millor!

I la feina… genial, ens ve un munt de feina a sobre, però m’agrada i estic aprenent un munt, a part que casi que ja em veig a Bellvitge treballant amb els ecuatorians…jaja. Temps al temps, encara no és moment de pensar en la tornada. La veritat és que aquí estic molt bé.

Durant dos dies d’aquesta setmana hem anat a un seminari de la pobresa que es va acabar anomenant Buscando soluciones. La veritat és que ha estat molt interessant, tots aquests tallers em donen força i energia per anar a més. M’encantaria tenir més temps per llegir i per aprendre més, però la veritat és que la son i el poc temps em guanyen.
Ara són les 21,30h i puc escriure això perquè una amiga m’ha deixat el seu portàtil (laptop es diu aquí) per una feina que he hagut de fer, així que demà només ho he de copiar a l’ordinador i penjar l’entrada sense esperar un mes per falta de temps durant les hores de feina.

Bé, espero que hagi estat bo l’inici del curs i que passeu unes bones festes de la Mercè!
Ah! El que preguntava la Gemma de l’italià… sí, continuo, però he faltat força i ara ho noto, però vaig bé!

Una abraçada!!!!

Pd: les fotos, general de l’estadi i els 4 de casa que vam anar al partit (els dos xilens: Bárbara i Italo, el madrileny, el Nacho (amb la samarreta del Madrid entre barcelonistes per no separar-nos, havia d’alegrar-se per la victòria emelecista en silenci si no volia rebre) i jo).

miércoles, 12 de septiembre de 2007

Bona diada!!!!

Ho sé, massa temps sense escriure, però entre que van estar aquí els pares i la Gemma Castellera i que pensava que estàveu tots de vacances ho he anat deixant… I és que aquí la feina apreta i hi ha poc temps per dedicar-me a internet.

Hem tingut un munt de coses, procuraré anar explicant sense deixar-me res, però serà impossible!

Les vacances van ser genials, els pares, la Gemma i jo per Cuenca i Quito (i rodalies!). Ens ho vam passar molt, molt bé i vam veure un munt de coses. Genial, de debò.

Per mi també va ser un retrobament maco amb els pares que tenia ganes de fer.

Al tornar vam tenir una sorpresa molt agradable a la casa… ja tenim rentadora!!!! Després de 6 messos rentant a mà ha arribat la meva salvació! jaja. De debò que s’agraeix, eh!

Amb la Gemma ja vam estar un dia més i ja la vam acompanyar a l’aeroport. Els pares i jo ens vam dedicar a visitar Guayaquil, la meva estimada ciutat i Hogar de Cristo. Crec que es van endur una bona impressió…

Van estar uns dies més i ja van marxar cap a casa! Vacances curtes, però ben plenes, fantàstic.

Durant els dies que ells eren aquí va anar al metge perquè jo em sentia una mica dèbil i vam trobar el que té tothom aquí: bitxets a la panxa. Així que he estat uns dies de metges, de pastilles,… Encara continuo, a més d’anar a cal dentista perquè em cuida la boca… Tot plegat és una mica rollo, però s’ha de fer.

Per altra banda em van picar una mica la cresta… i amb raó! El cas és que amb tanta visita m’he despistat una miqueta de la feina i potser jo m’ho estava prenent sense voler-ho com un temps “sabàtic”. Jo sé que la feina que faig és important i que no he vingut aquí només a passar l’estona, però el fet de ser voluntari et dóna unes condicions que la resta de gent no té, però per altra banda reclamem que se’ns tracti de la mateixa manera.

Per ells això dels voluntaris és força nou, però entre tots crec que estem definint.

A més m’he agafat un llibre del Tonny de Mello que em va bé per poder parar una mica i pensar en el que estic fent.

Els dissabtes m’he posat a donar tallers a unes dones del barri que volen ser voluntàries. És una cosa xula i elles són molt agraïdes. Ara estem treballant temes de salud.

Com sempre us dic casa nostra és la casa del Gran Hermano ja que entra i surt un munt de gent, aquests dies no ha estat menys! I és que un dia apareixen un grups de 6 valencians que ningú no sabien que arribaven (mala coordinació per part d’un valencià que els enviava).

La primera nit la van passar a casa i la resta de dies van estar en una altra casa en la que no hi havia ningú.

Amb una companya xilena de la casa que ens entenem molt bé, l’Andrea, vam estar amb ells durant tota la setmana.

La veritat és que ha estat genial perquè són una gent fantàstica. Van venir per poder fer un reportatge sobre el que es fa a Hogar de Cristo. Ells són de Gandia, i l’Hermano Roberto (jefazo de la institució també). D’aquesta manera la gent d’allà veu el que està fent ell i poden colaborar.

Per les tardes hem estat de visita per la ciutat.

Mentrestant, hem estat preparant un taller força gran que feiem per la « Asamblea constituyente », de la qual ja us en parlaré més endavant.

A més de que la Mari Carmen, la noia madrilenya amb qui hem compartit la casa des de que jo vaig arribar, marxa demà i també li hem estat preparant i fent la festa de comiat, avisar a tothom, preparar un regal de fotos,… Tot plegat genial, però esgotador.

Per si era poc, avui celebrem l’aniversari del Lucho, director d’Hogar de Cristo, i anem tots al seu despatx a cantar-li una cançó i també li hem preparat un collage de fotos.

La veritat és que estan sent dies molt cansats, però el ritme aquí és així!

Malgrat tot estic bé, potser en l’època més crítica des de que vaig arribar, però bé. Cal anar passant per diferents etapes.

La veritat és que la vinguda del pares sí m’ha fet pensar en la possibilitat de fer una escapadeta cap a Stq, però després t’ho mires amb prespectiva i t’adones que de moment el meu lloc és aquí, així que encara he de viure mil batalletes més per aquí!

Ah! M’oblidava, una altra activitat xula que vam fer va ser anar a l’Imax a veure Harry Potter i l’ordre del Fénix amb nens d’algunes escoles, entre d’altres la de Ciudad de Israel, amb la que jo estic treballant força. Per situar-vos és com si algú que viu perdut en un poblet de muntanya prop de Barcelona i que poques vegades va a la ciutat i que sempre està al camp va al Maremàgnum a l’Imax Port Vell. A més després ens van convidar al Mc Donalds, ells flipant i nosaltres feliços.

Bé, com ja dic hi ha coses que em deixo, segur, però això podria ser una bona representació.

Espero que estigueu gaudint de la Diada! Visca Catalunya!!!!

Una abraçada ben forta i gràcies per la paciencia!

Anna

Pd: si aconsegueixo posar la foto és de la Gemma, els meus pares i jo a dalt del Telefèric de Quito.