Llueve, no hace frío pero llueve...

Bon dia a tothom!
Sembla que m'hagi acostumat a escriure un cop al mes al bloc. No és pas que ho vulgui així, sino que el temps no em permet més. No és que no tingui temps ni per respirar, per sí per estar davant de l'ordinador i menys, internet.
El que sí que trobo important que quan passa, visc o sento alguna cosa nova penso: "això ho posaré al bloc". Seria una mica l'espai en el que hi deixo el que visc...

Aquest mes ha estat potent de feina i és que la meva companya de feina i bona amiga, la Vivi, ha marxat de vacances i, evidentment, la feina s'ha multiplicat. Ara estem a l'època de pluges. Des de que es va iniciar l'any (sense exagerar, va ser l'1 de gener), va començar a ploure i no para ni un sol dia. Al matí, a la tarda, a la nit, quan sigui, però en un moment del dia plou. D'aquí el títol del bloc, i és que aquí no es pot relacionar pluja amb fred, sinó amb calor. Ja sabeu, fa moltíssima calor i això provoca fortes pluges. Tan fortes que hi ha hagut inundacions (sembla que per la tele ha sortit, oi?). Aquí estem en estat d'alerta perquè hi ha sectors en els que treballem que han perdut molt per les pluges, estem recopilant material per portar-lo cap aquests sectors. L'any passat la nostra casa es va inundar, ara vivim una mica més amunt, així que hi ha menys perill, però de totes formes hem d'estar atents, perquè tenim força goteres.
Bé, el fet de les pluges fa que estigui tot inundat, que l'herba creixi ràpidament i que sigui impossible bé arribar a les escoles o bé fer-hi classe. Així que els nens estan de vacances, però nosaltres no. És el moment de preparar tot l'any, de fer els projectes, de crear vincles interinstitucionals i de treballar per escoles que necessiten entrar-hi de fons.
Concretament estem treballant per tres escoles. Una "El futuro de Carlitos". Sí, quin nom! jaja. Però és d'una família amb la que treballem força i el fill (que és el director) es diu Carlos. És aquella escola de la que parlava en una altra entrada, que va rebre el suport de la Cervecería Nacional. Estem mirant com aprofitar els diners, disnenyant una nova escola (per eliminar definitivament la canya,...). No és que ara ens dediquem a l'arquitectura, però sí a moure els cables per fer que això vagi endavant. L'altra escola és la "Francisco Zevallos Reire" en la que el director és un penques i no fa més que mirar per benefici seu i les mares, algunes molt i d'altres s'atraveixen una mica, es queixen. Així que fem reunions amb el director, anem a l'escola per veure com fa les matrícules, a què dedica els calers que té,...
La darrera escola, en la que estem més ficats és "Ciudad de Israel". Ja la coneixeu. La vam iniciar al maig passat, de canya i ara ja es cau. Va durar el que havia de durar: un any, però ara ja les pluges l'han acabat de fer malbé. El cas és que estem treballant un munt per posar-la d'estructura metàlica, gastant el mínim possible. S'ha de treure totes herbes que hi ha (tornarem a agafar el "machete"), s'ha de posar terra especial per a què les pluges no filtrin, s'ha de posar l'escola (dues cases de ciment d'Hogar de Cristo que ens brinda una altra empresa -Cotecna-), hem de posar els banys, espai de joc,... Així que estem molt endinsants amb dues institucions més: E.dúcate y els Salesians. És feinada i mals de cap, però segur que al final tot surt bé i valdrà la pena.

Més temes: em va caducar el cens, dura un any. Així que vaig anar a Migració amb tots els meus papers. Això és lent. Has d'arribar a les 7h del matí i fer la cua al carrer. A les 7,30h deixen entrar, però no es comença a atendre fins les 8h. Donen torn per ordre d'arribada i un ja va amb moooolt de temps per endavant, paciència i un llibre. Aquest cop va ser diferent i és que aquí, a Equador, tot és possible. Com deia a les 8h obren (hi ha gent des de les 6h). Allà ens diuen que s'ha caigut el sistema, que ens esperem. Jo em poso a llegir asseguda a les escales i una noia colombiana al cap d'una estona em demana que ens intercanviem els telèfons i que la mantingui avisada si torna el sistema ja que va amb una nena petita i vol anar a menjar alguna cosa. Cap a les 10h surten els de Migració i ens diuen que ho senten molt, però que el sistema no torna, així que és tonteria estar allà esperant. Més o menys, esperant la gran frase "vuelva usted mañana", però aquest cop ens diuen que tornem a la tarda. Li poso un sms a la noia colombiana i li ho explico. M'aixeco, marxo juntament amb tota la gent i quan encara no havia pujat al bus em truca la colombiana: Anna-em diu-vine que ja ha tornat el sistema! Acabo de passar per aquí i em diuen que ja ha tornat!!! Què dius??? En sèrio? Hi torno i efectivament, només dues persones davant meu (de les 15 que tenia) s'han esperat, així que abans de les 11h surto amb el meu carnet a les mans que em permet estar aquí fins el 20 de gener del 2009. Genial.

Per altra banda, vaig seguint tot el que passa per l'altra banda del món per internet i per les cròniques dels meus pares, vaig veient com el Barça va retallant punts al Madrid (bien!) i com s'acosten les eleccions, en les quals, deixeu-me dir-ho, vull que guanyi el Zapatero. A la gran pregunta: no, no votaré. Però el més graciós és que aquest any justament m'ha tocat ser a la mesa electoral! jajaja. Així que vaig enviar per fax els meus papers que acrediten la meva estada aquí.

En l'entrada anterior vaig dir que per fi tornava a italià i que em feia molta il·lusió. Vam tornar i som dos a classe, la Cynthia, una noia molt maca, i jo. Però jo estic començant a pensar en deixar-ho. Bàsicament pels calers, i perquè tampoc no ho aprofito. Ara necessito més tranquilitat. Ahir ho vaig parlar amb la Cynthia i, pobre, es va quedar malament perquè això vol dir que tancaran el curs, però evidentment, ho enten.

Tinc ganes d'acabar de conèixer el país, ara ve Setmana Santa i més endavant marxaré 4 dies a l'Orient. Ja us explicaré.

Ara estic envoltada de xilens. El Nacho, el madrileny, va marxar amb un amic a fer ruta per llatinoamèrica i ens hem quedat a casa els tres xilens i jo. A més han vingut una parella nova, molt macos, que viuen a 100 metres de nosaltres, una amiga de la Bárbara que viu a casa i la nòvia de l'Italo que està força amb nosaltres. Ara sóc una xilena més... jaja. De totes formes també vaig amb equatorians. I m'agrada molt.
Fa dos caps de setmana vam anar a Salinas a celebrar l'aniversari d'una amiga que ara ve força amb nosaltres. Va ser xulu, foguera a la platja...

Bé, he d'entrar a treballar, així que aquí queda. Em deixo coses al tinter, però ja aniran sortint.

Continuarem passant calor, anant a la platja, tapant-nos de les pluges i gaudint.

Petons i no passeu fred!