domingo, 27 de abril de 2008

Un munt de coses més...



Hola! Ara ja estem instalats a la nova seu d’Hogar de Cristo. Ja fa dues setmanes ens vam traslladar.
Estem més ficats en el que anomenem els “sectors”. Estem a la Sergio Toral. La Sergio Toral, a l’igual que la Balerio Estacio, la Janeth Toral,… són cooperatives on viu molta gent amb la que treballem.
No sé si ho havia explicat en alguna altra entrada, però el tema és que hi ha unes parts perifèriques de Guayaquil que són terra de ningú. El senyor (impresentable) Sergio Toral, igual que el senyor (impresentable) Balerio Estacio després d’unes petites batalles (amb morts entre mig) es van apoderar (robar) d’aquestes terres. Un cop són seves, les venen per solars, més o menys a 1000, 2000 dòlars que, evidentment, s’embutxaquen. Les famílies més empobrides compren un solar i és en aquest solar que posen la seva casa d’Hogar de Cristo (canya i fusta i de 4,80m per 4,80m).
Les condicions de vida són ben dolentes: sense aigua, amb llum robada dels cables de llum públics, en terres plenes de pols en època seca i totalment enfangats i envoltats d’aigua en època de pluja.
L’aigua se la venen mitjançant “el tanquero” que diu vendre aigua potable. Els omplen un tanc d’uns 50 litres per 70 cèntims o un dòlar. És un robatori perquè aquesta aigua l’han de fer servir per rentar roba, el menjar, beure, banyar-se tota la familia,… Així que us podreu imaginar que s’acaba ràpid. Ah! Tema important: les escombraries. Hi ha dues postures de la gent: cremar-la (amb lo qual contaminen) o deixar-la al al carrer esperar que l’empresa Vachagnon (encarregats d’això) la treguin. Com l’empresa en questió passa quan vol i s’emporta les escombraries que vol també contaminen. Així que estan envoltats d’escombraries i dels bitxets que això genera.
El que nosaltres volíem com entitat era estar al costat de la gent i treballar a prop seu perquè les sòcies han de venir sovint a la seu. Fins on estem nosaltres el carrer està asfaltat, tot i que les pluges han deixat les carreteres plenes de forats (bé, les pluges i els camions i busos que passen pels carrers).
Per anar i tornar ens han posat un bus (el expreso) que ens recull i ens deixa a l’antiga seu (a 5 minuts de casa). Està bé, tot i que és més cansat perquè toca més el sol i mengem més pols. De totes formes l’espai està molt bé, a mi m’agrada. Ara, però, tinc més dificultats per accedir a Internet. Per sort, una amiga em va deixar el seu portàtil i puc escriure des de casa i després amb un cop de pen drive penjar l’entrada al bloc.

Més coses: a l’entrada anterior explicava el que es venia: bateig, el comiat del Nacho, Catalunya Ràdio… Doncs bé, tot va sortir molt, molt bé.
La meva fillola es diu Bianca. La celebració va ser molt maca i senzilla. El padrí, un bon noi amb qui vam veure que teníem alguna gent en comú. Vam anar la Vivi i jo. La Vivi és una de les millors amigues que tinc aquí. Treballem al mateix departament i ens entenem perfectament. Després vam anar a casa de la nena, vam menjar molt bé, evidentment, i vam ballar una estona. Aquí, no es pot concebre una festa sense ball. Va ser molt divertit.
L’endemà vam acomiadar el Nacho (el madrileny que vivia amb nosaltres) amb una bona parrillada a la que van venir unes 50 persones. Va durar tot el dia. La veritat és que vam gaudir molt.
L’endemà a treballar i a la tarda… cap a Cuenca! Cuenca està a unes 4 hores i mitja en bus des de Guayaquil. Anem per una carretera que és millor no mirar durant tot el camí si no vols morir d’un atac de cor…jaja. Les carreteres estan malament i les corves no ajuden… però vam arribar (aquí només ens queda confiar… jaja). A les 20,30h jo era a Cuenca, sola, amb una adreça a la mà i un telèfon al que trucar per trobar-me amb els de Catalunya Ràdio que m’havia sortit apagat tota l’estona. Per sort jo em conec Cuenca una mica, així que vaig arribar a l’adreça que tenia, però allà no hi havia res. Preguntava a la gent, res, ningú no coneixia l’entitat que jo buscava. Al final, quan trobo algú que ho coneix m’envia a una altra adreça. Arribo i res, cap senyal de vida. Jo pensava: què faig a Cuenca, a la nit, sola i sense saber on he d’anar a parar. Així que vaig pensar que encara tenia temps per trobar-ho (el programa era a las dotze de la nit per sortir en directe) i que sinó anava a sopar, buscava un lloc on dormir i l’endemà feia visita turística.
Donant voltes vaig trobar Déu en forma de cyber. Entro, truco al mòbil espanyol que tenia d’ells i… res, altre cop apagat. De fet, generalment, els mòbils espanyols no funcionen a Equador, així que vaig decidir anar a sopar. Abans, però, vaig decidir tornar a provar-ho: truco de nou i, com Déu m’estima molt, em responen el telèfon!!!!!! Em van confirmar l’adreça que jo tenia i em van dir l’hora que hi serien. Perfecte! Vaig a sopar i, cap a les deu i mitja-onze i amb un bon cafè a sobre vaig anar cap a on eren ells.
Vaig arribar que estaven acabant de preparar el programa, però la veritat és que van estar molt atents i vam poder xerrar força. El programa va estar molt bé i, després de tants anys escoltant el programa per la ràdio des de casa, fa il·lusió estar allà en directe. Vaig tenir el meu minut de glòria ja que em van oferir l’espai per parlar una mica. Alguns em vau escoltar. Gràcies pels mails en el que em deieu això. A l’acabar em van donar el pòster del programa dedicat pel Bassas i em van regalar un boli que en la part d’abaix té un pen d’un giga!!!!! Incrïble. M’ho vaig passar molt bé, vaig conèixer gent molt maca i vaig parlar per Catalunya Ràdio! La veritat és que va ser genial.
Vam acabar a les cinc del matí, ells van recollir les coses i els vaig acompanyar a l’aeroport fins que ja van pujar a l’avió i jo em vaig agafar el bus de tornada cap a Guayaquil. Vaig arribar per dinar i a dormir! Molt xulu, de veritat. D’aquí la foto que he posat al bloc.

Al cap de dos dies el Nacho ja va marxar definitivament a Madrid.

Mentrestant estem fent força vida amb la Rocío y Darío. No sé si us he parlat d’ells dos, però són una parella de xilens que van venir a finals de gener. Viuen molt a prop nostre, tenen la nostra edat i la veritat és que són molt bona gent. Amb ells em porto molt bé. Algun dia ja penjaré una foto d’ells.

En el tema feina anem molt bé, però hi ha moments en el que és esgotador. Les escoles i la situació personal dels nens i de les famílies amb les que treballem estan en situacions tan limitants que a vegades un no sap què fer. Al principi de l’entrada explicava com viu aquesta gent, realment se’ls fa difícil poder pagar les mensualitats (que serien d’uns 5 dòlars), les malalties d’alguns membres de la familia fa que aquesta situació s’accentuï. Les escoles necessiten millorar molt en les infrastructures i a vegades ja no sabem d’on treure els recursos. Així i tot, creiem molt en el treball comunitari, en la força que aquesta gent té i en oferir eines que ajudin a que sigui la pròpia gent la que vagi endavant.
La feina a Hogar de Cristo és apasionant, però a l’hora esgotadora. De totes formes crec que val molt la pena i tot el que estic coneixent m’ajuda professionalment i sobretot a crèixer com a persona.
Al principi d’any vaig tenir una època en la que em costava més el dia a dia i pensava que potser ja era hora de tornar cap a St. Cugat, però ara ja sento que estic molt bé aquí i tinc ganes d’aprofitar el temps que em queda.

Alguns pregunten quan tornaré. No puc dir data exacte, però el que és clar és que el maig del 2009 com a tard he d’estar a Catalunya perquè em caduca el passaport.

Bé, ho deixo aquí, seguirem treballant, seguirem passant-ho bé i aguantant aquesta calor que a vegades ofega una mica. A qui se li va acudir posar un país on cau tan directament el sol?

Ai! Se m’oblidava Sant Jordi! El dia de Sant Jordi en sí vaig estar malalta, però unes bones amigues em van fer un petit llibre de dues pàgines en el que s’explica la història del dia… molt xulu. La gent em va felicitar perquè entre ells s’ho anaven dient. Espero que a Catalunya fos un bon dia!!!!!!!

Ara sí, m’acomiado. Fins aviat i gràcies per llegir el bloc! Sento no poder respondre tots els mails...

sábado, 5 de abril de 2008

A Cuenca, amb el Matí de Catalunya Ràdio

Acabo de mirar els dies que fa que no escric al bloc... jo sabia que eren molts, però ara sí que m'he passat, més d'un mes! Em sap greu, sempre penso en escriure i mai no acabo de trobar el moment.
Però hi ha mil coses per explicar, així que allà vaig.

Els voluntaris sempre diem que a Equador, tot és possible. Doncs bé, és cert. El primer exemple és que ens va trucar una amiga nostra que es dedica a la publicitat per dir que estàven buscant extrangers per un anunci! jaja. Així que dos de casa i jo hi vam anar. Divertidíssim. Mira a la càmara, ara digues aquesta frase, ara mira cap a l'altra banda, ara posa't de perfil, ara gira el cap, somriu... i després la sessió de fotos! jaja. Al final no ens van agafar (no entenc el per què... jaja), però no sé perquè una de les il·lusions de la meva vida és fer un anunci de la tele i ara ja he estat una mica més a prop... jaja.

Per Setmana Santa vam marxar a Quito i a Baños. Divertit, molt; però també ens van passar coses. Vam anar tots els de casa i algún amic més. El Nacho, el madrileny, va estar de viatge per Llatinoamèrica amb un altre amic seu. Van tornar just per Setmana Santa i vam anar a Quito un dia, per després anar a Baños i juntar-nos amb els altres de casa. Estàvem a una cefeteria prenent algo i va venir un nen de 6 anys més o menys a demanar calers. Li vam dir que no i vam continuar xerrant. Al sortir... no! La motxilla, on és? El nen es vam emportar la motxilla del Nacho i del seu amic on duien el passaport, el billet d'avió de l'amic, càmara de fotos, peles,... Així que pel nen va ser un bona robada, per nosaltres, una bona jugada... Vam sortir al carrer, però era divendres sant, així que estava ple de gent i no el vam poder trobar. Al sortir de la cafeteria hi havia, sense exagerar, 25 policies a la paret de davant... res, no el van veure. És a dir, no fan massa bé la seva feina, els hi vam dir amb molt de carinyu, i realment ens van donar la raó. El cas és que el Rodrigo, amic del Nacho, marxava dilluns des de Guayaquil i nosaltres estàvem a Quito (8 hores en bus), sense bitllet, sense passaport i amb tot tancat. Vam poder fer la denúncia i el dilluns, des de Guayaquil van anar al Consulat i després de moltes baralles, va aconseguir marxar.
Per altra banda, a Baños, es pot fer un recorregut en bicicleta. Jo em moria de ganes ja d'agafar una bici, així que les vam llogar. Va haver un moment en que jo anava primera i m'anava a ficar per un túnel i els que anaven darrera van començar a parlar entre ells: no, que no és per aquí, l'Anna s'està ficant malament! I una del grup va dir: Annnnnnnnnnnaaaaaaaaaaaaaa, nooooo!!!!!!!!!! Per mi, el crit era com de que havia passat quelcom horrorós i de l'ensurt em vaig caure de la bici perquè vaig frenar de cop. Diuen que vaig caure fatal, com que em podia haver obert el cap, però res, només em vaig fer una bona rascada a la mà que ja està a punt de curar-se del tot. Serà que ja sé caure del bici... jaja, no sé. Del mateix crit una noia que mig dominava la bici va caure també, però va ser més greu. Es va obrir el cap (2 punts) i es va trencar la clavícula, tant, que la van haver d'operar. Ara, però, ja s'està recuerant.

A la feina, endavant, molt bé. Però realment és esgotador. Entre les escoles que no tenen recursos, els directors corruptes i l'inici del curs, estem que no parem. Una cosa bona que tenen en educació és que l'Ajuntament regala els llibres de text a les escoles públiques. L'any passat vam demanar llibres per les escoles privades amb les que nosaltres treballem (que tenen molt pocs recursos) i ens els van donar. Doncs bé, aquest any estaven incloses a les llistes! Perfecte! El més divertit va ser anar a buscar els llibres. Erem 5 escoles que ens vam ajuntar, a més els directors ja es coneixen entre ells. Lògicament demanaven uns requisits per rebre els llibres... Requisits que un té si l'escola està legalitzada, però no era el cas! Així que gairebé sense papers i amb cara de pena vam aconseguir els llibres! Genial.
Per altra banda estic ficada en coses de formació. He preparat un manual sobre Inteligència Emocional, Programació Neurolingüística, lideratge, treball en equip i resolució de conflictes. Res de l'altra món, però ha quedat prou bé. Ara estic fent tallers amb les promotores (les que treballen directament amb les sòcies en els bancs comunals) sobre tot això. En mitja hora en tinc un! Realment m'agrada molt.
Més coses surrealistes. Avui és el bateig de la filla d'un director de les escoles amb les que treballem.. El més curiós i genial: en són la padrina! jaja. La meva primera fillola de bateig és equatoriana. Es diu Bianca. Ja us explicaré.

Per si no hi havia prou moviment, ahir vam fer un soparet de comiat per la Silvia, una noia alemanya que ha estat 3 messos amb nosaltres. Molt maca, la noia. Després d'estar investigant la vivenda pels sectors (cases de canya) va marxar a les fabeles de Brasil per fer un estudi comparatiu. Ara ja ha marxat a Alemanya. Per altra banda, demà tenim el mega comiat del Nacho, el madrileny de casa, que ja marxa definitivament. Em quedo sola amb mil xilens! jaja.

Ara sí, explico el tema del títol de l'entrada. Alguns ja sabreu que el Matí de Catalunya Ràdio, el programa del Bassas, està anant sobre Equador. Entre altres coses, venen aquí a fer el programa. Així que la meva mare, després de parlar-ho ella i jo, els va trucar, els hi va dir que jo era aquí, a Guayaquil, que era catalana, que treballava a Hogar de Cristo i els va donar el meu número de telèfon (fantàstic!).. Em van trucar i em van dir que no podien posar res nou en el programa, però que em convidàven a anar dimarts a Cuenca (a 4 hores i mitja en bus). El programa és en directe, així que aquí es fa de dotze de la nit a les cinc del matí! I jo me n'hi vaig! jaja. La veritat és que fa il·lusió. Suposo que estaré allà d'oient, però mai hagués pensat que acabaria anant a l'estudi 1 de Catalunya Ràdio (des d'on fan la majoria dels programes) a Equador! jaja.

Per altra banda, ja veieu la situació del país. Les pluges han passat força, però ho han deixat tot fatal, hi hagut zones ben castigades en les que s'havia d'arribar a les cases en barca per poder donar quelcom... Mentres les relacions amb Colòmbia van fent, però la veritat és que tampoc no se'n parla massa, però d'això ja escriuré un altre dia.

Bé, en 10 minuts comença el taller i he d'acabar d'instalar les coses, ho deixo aquí.

Una abraçada i fins aviat!