A Cuenca, amb el Matí de Catalunya Ràdio

Acabo de mirar els dies que fa que no escric al bloc... jo sabia que eren molts, però ara sí que m'he passat, més d'un mes! Em sap greu, sempre penso en escriure i mai no acabo de trobar el moment.
Però hi ha mil coses per explicar, així que allà vaig.

Els voluntaris sempre diem que a Equador, tot és possible. Doncs bé, és cert. El primer exemple és que ens va trucar una amiga nostra que es dedica a la publicitat per dir que estàven buscant extrangers per un anunci! jaja. Així que dos de casa i jo hi vam anar. Divertidíssim. Mira a la càmara, ara digues aquesta frase, ara mira cap a l'altra banda, ara posa't de perfil, ara gira el cap, somriu... i després la sessió de fotos! jaja. Al final no ens van agafar (no entenc el per què... jaja), però no sé perquè una de les il·lusions de la meva vida és fer un anunci de la tele i ara ja he estat una mica més a prop... jaja.

Per Setmana Santa vam marxar a Quito i a Baños. Divertit, molt; però també ens van passar coses. Vam anar tots els de casa i algún amic més. El Nacho, el madrileny, va estar de viatge per Llatinoamèrica amb un altre amic seu. Van tornar just per Setmana Santa i vam anar a Quito un dia, per després anar a Baños i juntar-nos amb els altres de casa. Estàvem a una cefeteria prenent algo i va venir un nen de 6 anys més o menys a demanar calers. Li vam dir que no i vam continuar xerrant. Al sortir... no! La motxilla, on és? El nen es vam emportar la motxilla del Nacho i del seu amic on duien el passaport, el billet d'avió de l'amic, càmara de fotos, peles,... Així que pel nen va ser un bona robada, per nosaltres, una bona jugada... Vam sortir al carrer, però era divendres sant, així que estava ple de gent i no el vam poder trobar. Al sortir de la cafeteria hi havia, sense exagerar, 25 policies a la paret de davant... res, no el van veure. És a dir, no fan massa bé la seva feina, els hi vam dir amb molt de carinyu, i realment ens van donar la raó. El cas és que el Rodrigo, amic del Nacho, marxava dilluns des de Guayaquil i nosaltres estàvem a Quito (8 hores en bus), sense bitllet, sense passaport i amb tot tancat. Vam poder fer la denúncia i el dilluns, des de Guayaquil van anar al Consulat i després de moltes baralles, va aconseguir marxar.
Per altra banda, a Baños, es pot fer un recorregut en bicicleta. Jo em moria de ganes ja d'agafar una bici, així que les vam llogar. Va haver un moment en que jo anava primera i m'anava a ficar per un túnel i els que anaven darrera van començar a parlar entre ells: no, que no és per aquí, l'Anna s'està ficant malament! I una del grup va dir: Annnnnnnnnnnaaaaaaaaaaaaaa, nooooo!!!!!!!!!! Per mi, el crit era com de que havia passat quelcom horrorós i de l'ensurt em vaig caure de la bici perquè vaig frenar de cop. Diuen que vaig caure fatal, com que em podia haver obert el cap, però res, només em vaig fer una bona rascada a la mà que ja està a punt de curar-se del tot. Serà que ja sé caure del bici... jaja, no sé. Del mateix crit una noia que mig dominava la bici va caure també, però va ser més greu. Es va obrir el cap (2 punts) i es va trencar la clavícula, tant, que la van haver d'operar. Ara, però, ja s'està recuerant.

A la feina, endavant, molt bé. Però realment és esgotador. Entre les escoles que no tenen recursos, els directors corruptes i l'inici del curs, estem que no parem. Una cosa bona que tenen en educació és que l'Ajuntament regala els llibres de text a les escoles públiques. L'any passat vam demanar llibres per les escoles privades amb les que nosaltres treballem (que tenen molt pocs recursos) i ens els van donar. Doncs bé, aquest any estaven incloses a les llistes! Perfecte! El més divertit va ser anar a buscar els llibres. Erem 5 escoles que ens vam ajuntar, a més els directors ja es coneixen entre ells. Lògicament demanaven uns requisits per rebre els llibres... Requisits que un té si l'escola està legalitzada, però no era el cas! Així que gairebé sense papers i amb cara de pena vam aconseguir els llibres! Genial.
Per altra banda estic ficada en coses de formació. He preparat un manual sobre Inteligència Emocional, Programació Neurolingüística, lideratge, treball en equip i resolució de conflictes. Res de l'altra món, però ha quedat prou bé. Ara estic fent tallers amb les promotores (les que treballen directament amb les sòcies en els bancs comunals) sobre tot això. En mitja hora en tinc un! Realment m'agrada molt.
Més coses surrealistes. Avui és el bateig de la filla d'un director de les escoles amb les que treballem.. El més curiós i genial: en són la padrina! jaja. La meva primera fillola de bateig és equatoriana. Es diu Bianca. Ja us explicaré.

Per si no hi havia prou moviment, ahir vam fer un soparet de comiat per la Silvia, una noia alemanya que ha estat 3 messos amb nosaltres. Molt maca, la noia. Després d'estar investigant la vivenda pels sectors (cases de canya) va marxar a les fabeles de Brasil per fer un estudi comparatiu. Ara ja ha marxat a Alemanya. Per altra banda, demà tenim el mega comiat del Nacho, el madrileny de casa, que ja marxa definitivament. Em quedo sola amb mil xilens! jaja.

Ara sí, explico el tema del títol de l'entrada. Alguns ja sabreu que el Matí de Catalunya Ràdio, el programa del Bassas, està anant sobre Equador. Entre altres coses, venen aquí a fer el programa. Així que la meva mare, després de parlar-ho ella i jo, els va trucar, els hi va dir que jo era aquí, a Guayaquil, que era catalana, que treballava a Hogar de Cristo i els va donar el meu número de telèfon (fantàstic!).. Em van trucar i em van dir que no podien posar res nou en el programa, però que em convidàven a anar dimarts a Cuenca (a 4 hores i mitja en bus). El programa és en directe, així que aquí es fa de dotze de la nit a les cinc del matí! I jo me n'hi vaig! jaja. La veritat és que fa il·lusió. Suposo que estaré allà d'oient, però mai hagués pensat que acabaria anant a l'estudi 1 de Catalunya Ràdio (des d'on fan la majoria dels programes) a Equador! jaja.

Per altra banda, ja veieu la situació del país. Les pluges han passat força, però ho han deixat tot fatal, hi hagut zones ben castigades en les que s'havia d'arribar a les cases en barca per poder donar quelcom... Mentres les relacions amb Colòmbia van fent, però la veritat és que tampoc no se'n parla massa, però d'això ja escriuré un altre dia.

Bé, en 10 minuts comença el taller i he d'acabar d'instalar les coses, ho deixo aquí.

Una abraçada i fins aviat!