jueves, 9 de octubre de 2008


Tot i que l’anterior va ser una entrada força llarga, crec que em vaig deixar un munt de coses per explicar. Com per exemple que l’organització per la que venen els xilens (America Solidaria) van organitzar el 18 de setembre (la seva festa nacional) un concurs de “payas” per tots els xilens que tenen repartits per Amèrica del Sud. Una paya és una rima folclòrica que parla d’algun tema, com per exemple, la seva estada a Equador. La vam fer entre els 3 xilens que viuen a casa, la Rocío y el Darío (el matrimoni xilè que viu un carrer més avall) i jo. Total, que vam guanyar, i com a premi ens van donar diners per fer una parrillada. Com que eren força calerons ens van donar per fer un sopar a base de “completos”, típic a Xile (pa d’hamburgesa allargat amb una saltxitxa i els complements) i dues parrillades (la segona per celebrar el SI). A més van venir de vacances els pares de la Rocío i ens van brindar una altra parrillada. Total: que portem uns dies menjant molt bé… jaja.
Com deia en l’antrada anterior, va venir el Nacho. Quan va marxar d’aquí li van donar feina a Gandia (València) per portar una ONG anomenada “Vivienda para los sin techo” que funcionava a base de bona voluntat, però res més. La seva feina és fer projecte per aconseguir diners per l’Hogar de Cristo d’aquí. Va venir 15 dies aquí per feina i per veure’ns a tots plegats i tornar a trepitjar la nostra estimada Perimetral! Vam gaudir força de la seva estada aquí.

No sé si us he presentat la Rocío. Les dues de la foto són la Rocío xilena i ella. La foto la vam fer tot celebrant el 18 de setembre amb empanades xilenes. La Rocío es de Sevilla, va venir per 4 messos a Guayaquil a treballar en una escola de Fe y Alegría. És sicòloga i treballa diariament amb els nens de l’escola i amb les seves famílies. Viu amb les dues religioses que tenim a prop de casa, també espanyoles. S’hi estarà fins a finals de novembre, però és ben xulu tenir-la per aquí. És molt simpàtica i ens riem molt de les nostres diferències polítiques. La veritat és que aquí sempre ve gent, hi ha força moviment i, tot i que a vegades pot arribar a cansar per haver d’estar sempre “presentant l’Equador” a la gent que ve, és molt enriquidor.

Avui és el darrer dia de la setmana que treballem, demà ben de matí ja marxo a Caracas, la següent entrada ja serà amb una foto de la meva germana!!!!!!!

Bon cap de setmana!

Ah! Molt bé el Barça, no?

3 comentarios:

Anónimo dijo...

hola anna!! estic molt contenta de llegir-te! ara ja no parles mai de quan fa que estàs aquí i quan queda, però ben aviat et tindrem entre nosaltres. fa una mica d'enveja el teu bany de cultures
besets

Fabiola dijo...

supongo que estas comentando lo rica que son las empanadas chilenas y lo bien que te tratan nuestros compatriotas allá en el Guayas, jijijiji.
Si no es eso, da igual jajaja.
te mando un beso niña y que hayas llegado bien de tu paseo por la tierra de Chavez.
nos vemos.
Fabi

Anónimo dijo...

Vaya casualidad que las dos se llamen de la misma manera... Realmente qué vivencias tan ricas con tanto aprendizaje de distintas culturas.
Besazos
Mamaíta