viernes, 6 de febrero de 2009

Que tinguem sort

Amb aquesta canso ens vam acomiadar en la festa celebrada a casa meva. Ara el context es un altre, pero la realitat la mateixa: dir adeu, desitjar-nos sort.

Aquests dies estan sent emotius i de cansament. Veure’m amb la gent, fer la maleta, veure que no entra tot i obrir el cor per acabar d’aprofitar cada passa viscuda. Alguns em pregunten com em sento i la veritat es que no se que dir, no tinc resposta. Penso que encara no soc conscient de que dema agafare l’avio. Em fa molta pena acomidar-me de la gent, de les escoles, de les comunitats, de la gent de la feina i dels amics. De totes formes no sento que deixi enrera moltes coses i persones, sino que n’he adoptat un munt que ja son meves, que fan cami amb mi.

Estic segura que, sobretot al principi, trobare a faltar el dia a dia equatoria, els carrers, la gent que puja al bus a vendre, els mercats al carrer, la gent del departament, els amics i les amigues, els centres comercials, les parts mes turistiques, la calor, l’aigua que ens la tallen de tant en tant, les pluges fortes que et deixen fora de combat, la manera de parlar, la musica constant, les senyores que entren cada dia a la institucio, els mil i un voluntaris que han passat per aquí, el treballar amb falta de recursos, negociar el taxi abans de pujar, … i el seure amb els amics a sopar i a fer una cervesa.

He apres molt a nivell professional, he gaudit de la vida, he apres musica nova, m’he acostumat a una manera de ser i de funcionar que ara toca desfer. La tornada em fa respecte, molt. Dos anys sense veure la gent, sense moure’m per alla, sense escoltar la musica, la radio i veure la programacio i la publicitat de la tele. Sento que estare una mica perduda. Es per aixo que vull arribar amb calma, descansar i tornar a situar-me. Despres ja em possare a buscar feina, a veure com continuo la meva vida.

Estic ben contenta d’haver seguit el meu cor i d’haver vingut, d’haver volgut aprendre dels altres, d’haver tastat una altra manera de viure i de probar d’entendre-la, estic contenta de les amistat que he fet, de les que no he fet, de les vegades que m’he emprenyat, de quan m’he cansat dels mosquits, de quan m’han robat, de quan he anat a bons restaurants a sopar, de quan he menjat pel carrer, de quan he rebut el somriure dels nens al veure la seva escola nova, de les abrassades que m’he fet amb els amics, les amigues i amb la gent que he pogut compartir el dia a dia, de la feina realitzada, i de sentir que tot aixo ja forma part de mi i que estic vivint una vida que val la pena.

Dema agafo l’avio i torno a Sant Cugat, coneixere el meu nebot que ja tindra una setmana, passare fred, veure a tota la familia, als amics, xerrarem molt i sortire a passejar pel carrer somrient sentint-me de nou a casa i, aixi, sense voler exagerar viure la meva vida, gaudint-la i sentint-la forta, i sabent que val la pena.

Per altra banda, des del darrer cop que vaig escriure hi ha hagut moviment per la casa: han marxat uns xilens, han arribat uns altres, a mes d’un italia que ve per 4 mesos i un cuba que ve per dues setmanes. L’escola de Ciudad de Israel ha estat pintada i ha quedat fantastica. Ara nomes queda que la gent de la comunitat segueixi cumplint i tirant endavant l’escola.

A mes agraeixo de tot cor l'amistat feta amb la Patricia, la Italia, la Vivi, el Whala i tants d'altres que han estat vitals per la meva estada aqui.

Amb aquesta entrada tanco el bloc que ha estat testimoni de la meva experiencia a l’Equador. Agraeixo profundament els comentaris que heu anat deixant, els qui l’heu llegit sense deixar els comentaris, els qui m’heu escrit mails, els qui heu telefonat… m’he sentit totalment acompanyada. Estic contenta, molt.


Ens veiem aviat, tinc moltes ganes!


Pd: per si de cas, adjunto la canso del Lluis Llach que dona titol a l’entrada.

pd2: aquest teclat no te accent ni ce trencada.


QUE TINGUEM SORT

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

miércoles, 7 de enero de 2009

L'escola "Ciudad de Israel" i molt bon any 2009!!!

Bon any nou 2009, amics i família!
Tot el que vaig anunciar a l'altra entrada, d'una manera o una altra s'ha anat complint. Comencem per l'escola. La van començar el dia 8 de desembre i el dia 28 ja m'entregaven les claus, així que estic molt contenta. Ara queda fer feina per pintar-la i gestionar-la i això ja és tema de la comunitat. Ens hem de reunir i acabar de parlar totes les qüestions pràctiques. De totes formes el que sí que és clar és que prop de 80 nens gaudiran d'unes bones instalacions per rebre classe. A part estem anant amunt i avall amb la directora per provar de legalitzar-la i que els nens que acabin el darrer any puguin anar a col·legi sense problemes.
Les altres escoles també van bé i és que entre donacions, gent compromesa i l'actuació municipal i estatal les escoles han anat mirollant força i, tot i que encara queda molt per fer, les condicions ja van millorant.
Per altra banda, avui (dintre d'una hora) tanquem la part de contingut de la formació de mestres. Avui em toca a mi parlar sobre els valors i com treballar-los amb dinàmiques. El dimecres que ve fem la clausura amb entrega de diplomes i tot el que això comporta.
Les escoles acaben les classes el divendres 30 de gener i les vacances duren fins a l'abril. Es fan en aquesta època perquè les pluges són molt fortes, però aquest any s'estan enraderint i encara no han començat. Coincidint amb el tancament per vacances de les escoles, jo deixaré de treballar a Hogar de Cristo. Així em quedarà una setmana per acomiadar-me de la gent i per anar fent tranquil·lament la motxilla.
Per Nadal vam fer la Missa del Gall a la capella del barri i després vam fer un sopar a casa amb els veïns. La veritat és que va estar molt bé. Després vam celebrar l'amic invisible amb els de casa (aquí, amigo secreto). A Hogar de Cristo també el vam fer. Els nostres amics voluntaris xilens de Quito ens han regalat una mini taula de ping-pong... i ara ens hi passem hores jugant... és divertit.
La nostra intenció d'anar a Playas amb la Patty Moreira (la jefa de voluntariat) es va veure estroncada per una mala notícia: va morir la seva mare el dia de Nadal. Així que us podeu imaginar lo malament que estava ella i, nosaltres, la vam estar acompanyant aquests dies.
Per cap d'Any, després de fer la festa amb tots els integrants d'Hogar de Cristo, vam marxar a Esmeraldas, al Nord. Platja, platja i més platja. Ens ho vam passar molt, molt bé, tot allò d'allà és ben maco. La nota negativa és que ens van robar. Així que m'he quedat sense mòbil, mp3 i... la càmara!!!!!!!!!!!!!!! Sisi, em van robar la càmara (a mi i a tots els altres). No sabeu el greu que em sap, perquè me la vau regalar vosaltres, per les fotos que mai vaig arribar a baixar i per no poder fotografiar el darrer mes a Guayaquil... però podia haver estat pitjor, així que al mal temps bona cara i a seguir endavant.
Èrem un bon grup en el que hi havia xilens, uruguayos (com es diu en català? he buscat al traductor i m'ho posa igual), i jo. Així que a les sis de la tarda vam celebrar la meva entrada a l'any i em van tirar a la platja entre tots. Va ser molt divertit. A partir d'aquí vam celebrar l'entrada dels uruguayos (tres hores abans que a Equador), la dels xilens (dues hores abans) i l'equatoriana, la de debò. Vam anar a la platja a veure com tiraven focs d'artifici.

Aquest mes també serà mogut (algun no ho ha estat? jeje), doncs marxen i arriben xilens i això vol dir comiats, benvingudes, tenir-ho tot preparat, sopars, i un munt de coses més. La Paula, la Rocío i el Darío marxen el dia 19, però abans tenim un viatge pendent. Jo he de sortir del país perquè la visa em caduca abans de marxar. Així que anirem a Perú passant per Loja (sud de la ciutat) la Paula, el Whala i jo.
El següent cap de setmana comiat dels xilens i el següent el meu.

Aquest darrer mes me'l passaré tancant temes i preparant la meva marxa i la meva arribada, però ara per ara no vull pensar massa en l'arribada a Sant Cugat, sinò en gaudir de tot això que, si bé em té amb una mica d'esgotament, estic gaudint.

Una abraçada i fins dintre d'un mes justet.

pd: per cert, no poso cap foto per raons ben lògiques, no en tinc, jeje.