A l'Ecuador!!!

Sí, ho sé, fa temps que sóc a l’Equador, però ara és en doble sentit, perquè justament avui fa un any que vaig marxar i, com vaig venir per dos anys, sóc a l’Equador de la meva estada aquí!
La veritat és que fa il·lusió. L’altre dia, parlava amb unes amigues d’aquí i comentàvem que era molt curiós que durant aquest 2007 passat m’he relacionat directament (sense telèfons i internets) amb gent que he conegut aquest any i amb 6 persones més que han caigut per aquí.

També fa una mica més d’un any que vaig iniciar el bloc, que vam fer aquella festa de comiat, que em vau regalar la càmara de fotos, l’agenda que és testimoni de tot el que faig i el calendari que ja ha donat la volta sencera i continua penjat, només que amb un dia de retard, però crec que encara no em perdo en el temps… jaja.

Crec que ara toca allò de valorar, doncs ho faré. En general puc dir que estic molt contenta de ser aquí, moltíssim. Estic aprenent molt, a nivell personal, laboral,… crec que estic creixent i això m’agrada.

També és cert que se us troba a faltar, però crec que el secret està en pensar el just i necessari en la gent de l’altra banda del xarcu.

El cap d’any el vaig passar a la platja, a Salinas. Mentre vosaltres entràveu al 2008 jo estava banyant-me… jaja. Aquí fan el que diuen la crema “de los viejos”. Fan personatges amb paper matxé i els cremen amb tot el dolent de l’any que just el deixa. Nosaltres vam estar a la platja veient la crema dels “viejos” juntament amb petards, focs artificials,… genial.

L’any ha començat fort, tenim força feina. Ahir es van graduar 170 nois i noies que fan batxillerat aquí. Tot un mèrit l’esforç que fan aquests nois que no han tingut l’oportunitat d’estudiar i ara fan tot el possible per no deixar perdre aquesta oportunitat.

Demà ja començo l’italià de nou! En tinc ganes, la veritat. M’ho passo bé i és una estona en la que em trobo molt a gust.

Bé, ho deixo aquí, agraeixo els comentaris que deixeu, fan que això es mantingui viu i que jo m’animi a seguir escrivint. No és que no vulgui escriure, sinó que a vegades em queda poc temps per això.

La gent del barri

El meu barri es diu Hogar de Nazareth. Segurament el nom ve per Hogar de Cristo, ja que li pertany. Aquí mateix treballo jo. A l'Hogar de Cristo del barri li diem "Nazareth".
La gent del meu petit barri és una gent senzilla, té les seves botiguetes on les reixes impedeixen al pas interior per por als atracaments. Les senyores del barri procuren tenir sempre la roba de tota la família neta i el plat a taula a l'hora dels àpats. Les dones del barri renten a mà.
Els homes del barri carreguen les pomes de 20 litres d'aigua potable por vendre-les o per portar-les a casa. Els homes del barri cada dia surten a vendre diaris, tarjetes de telèfons mòbils, menjar, raspalls de dent, paper de wc,... al bus.
Els nois del barri inventen dues porteries amb el que sigui i juguen a futbol al carrer. Els nois del barri saluden cada vegada que passes pel davant i, la majoria de vegades, paren el joc per no fer mal.
Els nens i les nenes del meu barri juguen al parc que tenim. Als gronxadors, amb pilotes, amb pedres, pujant als arbres,...
La majoria dels nens i les nenes del meu barri van a escola cada dia i, quan tornen, a la una, dinen, fan deures i surten al carrer.

A la gent del meu barri els sorpren veure una casa més gran que la seva on viuen extrangers que, a més, són voluntaris! La gent del barri encara es pregunta què fem aquí. Amb la gent del barri ens saludem cada dia. Perquè ens coneixem, perquè és de bona educació, per caure'ns bé i no ser víctima de cap atracament.
Alguna gent del meu barri roba, atraca per aconseguir peles, el mòbil.. Aquesta gent deu pensar que som uns "pobrets extrangers" perquè a nosaltres mai no ens han fet res.
Alguna gent del barri viu en un carrer asfaltat, i alguna altra en carrers de terra que s'enfanguen i inunden quan arriben les pluges. La gent del barri llencem les escombraries a la vora del carrer principal: la Perimetral, al costat d'un arbre. Altre gent del barri crema les seves escombraries.
La gent del barri agafa el "machete" i neteja la part de davant de casa seva de les plantes massa altres.

La gent del barri, i cada vegada més, va a missa a aquest capella de la foto. Crec que mai us l'he presentat, la van construir fa uns messos i cada dia han de comprar més cadires.

La gent del barri em produeix tendresa, són molt bona gent, ens acullen, lluiten, treballen,... M'estimo la gent del meu barri.

Durant 4 dies deixo el meu barri, marxo a la platja a celebrar el cap d'any, a Salinas, a les 6h del matí del dia 1 de gener penseu que jo estic entrant al 2008; jo i tota la gent del meu barri i de la meva ciutat.

Us tindré molt presents.

Una abraçada i bon 2008!!!!

Bon Nadal i bona entrada al 2008!!!!

Bones!
Com ja vaig dir la següent entrada al bloc ja ha estat després de l'estada de la Isabel aquí. Amb ella vam fer les sortides de rigor: conèixer Guayaquil, Cuenca, Baños y Quito. De tot plegat jo encara no coneixia Baños. Queda a unes tres hores de Quito i hi ha uns paisatges genials. A més hi ha la possibilitat de fer rafting, anar en bici per camins súper macos, de pujar a un volcà... genial. Nosaltres vam anar a fer el rafting, vam anar a uns banys termals i vam pujar (en furgoneta) al volcà de nit. Només vam estar un dia, així que no vam tenir temps de més, però jo tornaré segur!

Per altra banda es van acabar, per fi!, les Olimpiades que ja fa uns quants dissabtes, fem. La veritat és que ja en teníem ganes. Vam entregar diplomes, medalles, copes... de tot! I van marxar tots contents a casa.

Aquí, a Hogar de Cristo, ens van oferir a tots els treballadors un curs de "Programación neurolingüística". La veritat és que va ser boníssim. Es tractava de posar al nostre abast eines per treballar vers una millor relació amb els altres, en la manera de viure les coses,...

Ara estem en un moment de presentar tots els projectes per l'any que ve... i això és força feina, però la veritat és que la gaudim. Des d'apoyo escolar volem millor els talleres que fem amb els mestres i fer una escola de pares... A veure si tot va endavant!



L'altre dia l'empresa "Cervecería Nacional" va donar 3.000 dòlars a una de les escoles amb les que treballem!!! Va molt bé perquè pot ser un gran pas per fer l'escolar a ciment. Nosaltres pensàvem que anàvem a un acte petit, on ens donaven joguines i ja està, però no, no. De sobte ens vam trobar a la festa de Nadal de l'empresa... increïble! Evidentment, cervesa per tothom, i un dinar... que semblava que estiguessim casament... boníssim! Van haver-hi concursos de ball, sortejos... de tot. Ara, el més important, és que aquests nens ja no treballaran en una escola de canya.



Per aquí cada dia fa més calor, però diuen que estem de Nadal, i hem fet l'amic invisible (amigo secreto que li diuen aquí), a Hogar de Cristo i a casa. Els de casa avui han marxat a la muntanya a celebrar el Nadal amb una comunitat indígena. Jo m'he quedat aquí, i ho celebraré amb les amigues...



A l'escola amb la que treballo bastant, a Ciudad de Israel, vam fer la festa de Nadal. Van venir els de "Cotecna", una empresa de Guayaquil, i van portar una Papá Noël i regals per a tots els nens. La veritat és que va ser ben maco. La gent de la comunitat van preparar el menjar (arròs boníssim).
Amb aquests estem intentant que ens recolcin per poder fer l'escola d'estructura metàl·lica, la veritat és que seria un gran pas perquè ara arriben les pluges i la canya no aguantarà.

Mentrestant vaig vivint i acompanyant a persones en situacions difícils... senyores que no saben què fer quan es troben malament, problemes amb la manca d'eines, de diners, d'aigua i de molts altres recursos, persones que tenen malalties molt greus,... És complexe i enriquidor.

Bé, espero que passeu un Bon Nadal, que no passeu molt de fred, que el Barça guanyi al Madrid, i que es compleixin els bons desitjos...
Jo estic a punt de complir un any aquí... ara ja fa 11 messos que vaig arribar! Com passa el temps... ens veiem en un any!

Una abraçada i molt bon pessebre vivent pels de Stq (aquest any, en fem 30!).

Petites reflexions...

Hola amics i família, com va?
Després de portar ja 10 messos al país em permeto fer unes petites reflexions. Ja fa temps que tinc la sensació d’estar ben ficada aquí. Costar, costar, em va costar el primer mes, quan no tens la vida feta aquí, quan t’adones que això va per llarg i que tothom fa la seva vida menys tu, però el cert és que vaig tenir la sort de trobar dues molt bones amigues amb les que ens entenem molt bé i que sempre m’han fet costat.
Justament per això em vaig apuntar a italià, perquè la meva vida no es podia reduïr a anar de la feina a casa i de casa a la feina, ja em coneixeu i sabeu que això no fa per mi. A més no volia passar-me dos anys sense estudiar res. Justament ahir vaig rebre el diploma del segon nivell i ara ja no tornem fins el 14 de gener (unes petites vacances, que aniran bé).
A més així també faig vida amb gent que no sigui d’Hogar de Cristo.

Aquí, a Hogar de Cristo, també ha estat tota una trajectoria: a l’arribar ho vaig veure tot massa gran, tant Hogar de Cristo com Guayaquil. A més de trobar-te amb una manera de fer i de ser totalment diferent. Ets la diferent, més alta, diferent accent, com que fas gràcia a la gent.
Però crec que poc a poc he anat coneixent, he trepitjat aquests carrers amb força (trepitja fort, Roc!), i m’ho he anat sentint meu… Tan meu que ja m’estimo el meu barri, les botiguetes, els veïns, els partits de futbol al carrer,… També m’estimo la manera boja de conduïr de la gent, les lleis que tothom es salta, les carreteres gairebé impossibles de creuar,… M’estimo l’Hogar de Cristo, la seva manera de fer, les casetes de canya i fusta que s’entreguen, les senyores que venen a demanar un microcrèdit, la lluita diària de les sòcies, les meves companyes, les meves amigues. M’estimo les cerveses que ens prenem, el menjar típic del país, els gossos bordant al carrer, els venedors ambulants, …

I estimar tot plegat, em fa sentir-me una més en la família, em fa entendre la diferència, acollir-la, estimar-la. Entendre fins a quin punt arriba la gent per voler marxar del seu estimat país (no sabeu com s’estimen el seu país), de no tornar a compartir una cervesa Pilsener mentre esperen motivats que Ecuador marqui un gol, de deixar la família, els amics… per tornar a començar. Que si les lleis estan massa dures, que si jo sí que puc anar on vulgui perquè sóc espanyola, i sense recriminar res!

No parlo en el sentit de que això es fantàstic i que em vull quedar per sempre més, ni molt menys! Crec que sóc conscient de cada cosa i de que tinc molt per fer a les Catalunyes triomfants, de fet, ja estic pensant en el meu futur allà a nivell laboral, però ara per ara em sento ben a gust aquí i sento que encara tinc molt per fer, per aprendre, per gaduir, per estimar… i de fet encara tinc més d’un any per endavant.

A la feina, tot va avançant molt bé, estic aprenent (per fi!, què he fet els tres anys de carrera? ) a fer projectes, a posar-los en pràctica, a valorar diferents aspectes, a tractar la gent, a sortir de situacions ben difícils. He aprés a situar-me en molts llocs totalment nous per a mi i tot plegat ajuda a gaudir i a crèixer.

He aprés a prendre’m la vida d’una altra manera, no es tracta de que allà anem massa ràpid i que aquí sí que es valora el temps, res d’això! Però sí que és una altra manera de viure, les motivacions són diferents, el sentit de les coses és diferent,… Surten imprevistos a cada moment i realment si havies d’arribar a les 5h pot ser que arribis més tard perquè passen coses pel camí.

Una altra cosa de ser fora és que he aprés a mirar-me les coses d’una altra manera. Altre cop, no pensem en una transformació súper profunda com si fos St. Ignasi i estigués al riu Cardaner, no. Però el fet de ser fora de casa i de l’ambient en el que sempre m’he mogut em permet veure, comparar, valorar, decidir i poc a poc, planificar sense adonar-me, com vull actuar. De que em sento més madura, me’n sento, però també he fet un procés en el que crec que per fi m’he situat en la meva maduresa real i he baixat una mica del “burro”.

Tot plegat en el dia a dia, tot plegat sense tancar-me a fer uns exercicis espirituals d’un mes (m’agrada exagerar), però sí que m’agrada haver fet procés sense angoixes, sense patiments exagerats,…
Evidentment he tingut mals dies, però crec que no esperava marxar i sentir felicitat constant durant dos anys. M’agrada veure que les coses que em passaven a Sant Cugat (com aquest fet de tenir mals dies i tenir alguna enganxada amb algú) també em passen aquí. Evidentment hi ha dies d’enyorança, de voler fer una trucadeta i quedar per fer un cafè, d’estar a casa amb els pares, germans i d’anar a veure els avis; però crec que abans de marxar vaig fer un procés per a què no m’afectés massa el fet de marxar i no tenir a proa el de sempre.

Bé, crec que he deixat algunes reflexions aquí, potser aviat en poso més, de moment explicar alguna coseta més.
El cap de setmana passat vam estar a Quito al concert de Sabina i Serrat: dos pájaros de un tiro. Va ser genial, són boníssims aquests dos. Crec que és el primer cop que vaig tants kilòmetres per anar a un concert… jaja, però tenim amics a Quito i havíem d’aprofitar l’ocasió! Ens ho vam passar realment molt bé. Van fer alguna broma que havies de ser català o espanyol per entendre-ho, però nosaltres ja ens vam ocupar de passar la info als postres amics… jaja.
La foto és del cartell del concert i dos amics (el Marc-barceloní- i el Nacho –madrileny- fent de Serrat (el Marc) i Sabina (el Nacho)).

A més m’ha estat escrivint la Isabel Pera (del grup de joves de Cristianisme i Justícia) per venir aquí uns dies!!! Ella ha estat un any a l’Argentina i ara, abans de tornar a creuar el “xarcu” vol fer ruta per Llatinoamèrica. Arriba aquest dimarts que ve i marxa el dia 10 de desembre. La veritat és que fa il·lusió !

Deixo aquí la crònica, aquest cop no he trigat tant a escriure. Ara ja sí que crec que la següent serà després de la vinguda de la Isabel.
Ah! Per aquí he celebrat que Sant Cugat ja som colla de 8 després de poder aixecar el 4 de 8!!!!! Moltes felicitats als castellers i als santcugatencs en general. Per aquí vaig mostrar la foto del 4 i a més com la Gemma Castellera ha estat aquí fa poc i ha parlat del tema ja sabien una mica de què anava la història.

Amb els de casa la cosa està més calmada, estem bé, però realment si jo hagués escollit els companys no hagués optat per ells, però ens respectem i passar una estona amb ells està molt bé.

Bé, ara sí, abraçades i petons i tapeu-vos que sembla que ja us arriba el fred, per nosaltres ara arriba molta calor i pluges! I mentresant ja estem pensant en com passar el Nadal i el Cap d’any 2007!

Anna

Com passa el temps...

Amics i familia, com esteu?
Sí, sí, quant de temps! Ho sé, però així hi ha més coses per explicar… jaja.

Des del darrer cop han passat un munt de coses, allà vaig!

Amb les companyes d’Apoyo Escolar (a part de portar-nos molt bé, quina sort!), hem estat fent recorregut per algunes de les escoles amb les que treballem per fer un diagnòstic de la situació i poder incidir amb coneixement. L’Andrea s’encarregava de parlar amb el director i amb els mestres, la Vivi amb les mares i jo amb els nens. La veritat és que ha estat una molt bona cosa, no només a nivell professional, ja que d’aquí podem treure un bon pla de treball, sinó a nivell personal. Veus les condicions en les que treballen, veus el tracte dels mestres cap els nens,… i t’esgarrifes, però queda tot un repte, i estem disposades a posar-hi molt de la nostra part.

Un acte curiós que vaig tenir va ser el “Juramento de la bandera” a l’escola Ciudad de Israel. Com jo estic força ficada a l’escola i conec molt la comunitat em van dir que havia de ser jo qui fos la mestra de cerimònies!!!! Jo, que en ma vida he vist això! El cas és que el 26 de setembre és el dia de la bandera a tot el país. No recordo quin any va ser que es va constituir aquest dia com a tal.
Les escoles ho celebren moltíssim i tothom s’entusiasma (ho han fet tota la seva vida!). És un rollo molt militar, a mi no m’agrada, però per ells és important. En el nostre cas estaven tots els nens de l’escola ben guapos portant una bandera petita de cada província (aquí les províncies equivalen a les nostres Comunitats Autònomes). Feien un passadís per a què passés “la abanderada”. I qui és l’abanderada? És el noi o la noia de 7è curs (el darrer) que treu millor notes. Com a la nostra escola només hi havia dues noies de 7è i no ens agrada remarcar la que treu bones notes vam dir que totes dues ho serien i tots van estar d’acord.
Vaig llegir juraments absolutament militars que ja passaré a qui els vulgui tenir, i tots van jurar ser fidels i lluitar per la pàtria! Les dues abanderades portaven els seus escoltes i tot i cadascuna una bandera, una d’Equador i l’altra de Guayaquil. Evidentment els colors de la bandera tenen un significat i tothom canta emocionat l’himne del país (aviat me l’aprendré). I nosaltres que ens riem bastant de les bandaretes i dels himnes, i més el d’Espanya que no té ni lletra! Jajaja.

Vam celebrar l’aniversari de l’Andrea, una xilena voluntària que també viu a casa. De fet, és amb qui millor amb porto, ens entenem molt bé i ens recolcem que això sempre ajuda. Totes dues treballem a educació.
El diumenge 30 de setembre van haver-hi eleccions per l’Assamblea. Va guanyar el partit del govern (per sort!). L’altre cop ja us vaig explicar algunes cosetes com la llei seca i l’obligació del vot, però aquest cop ho volia veure d’aprop i vaig acompanyar una bona amiga a votar.
Em va agradar molt anar-hi, de fet m’agrada anar a tot el que és nou, és una manera d’anar coneixent el país i també anar-lo entenent cada cop més. Hi havia un munt de gent. No és com a Catalunya que t’arriba la papereta a casa que t’indica on has d’anar a votar, nono. Tu has de trucar a un telèfon i allà t’indiquen. Encara no he entés quin criteri segueixen per decidir on vota cadascú. Nosaltres vam anar a una universitat i allà ens vam trobar a un altre amic que anava a votar amb sa mare, ens va dir que vigilèssim perquè estaven agafant la gent per quedar-se allà tot el dia. Jo no vaig entendre massa bé de què es tractava, però ja m’ho van explicar. En principi hi ha gent assignada per estar a les taules, però pot ser que no arribin i llavors li toca quedar-se al primer que va a votar. M’explicava la meva amiga que ella un cop va arribar a la seva taula i no hi havia ningú a la taula i tot de gent pel voltant com mirant a altres llocs dissimulant fins que va arribar un noi que no es va enterar massa què passava i li va tocar quedar-se! Pobret… Al cap de 5 minuts allò estava ple de gent que anava a votar i esperaven que passés algú com aquest pobre noi… jaja.
Una altra cosa divertida és veure com ho tenen posat per a què el vot sigui secret. En aquest cas que era per l’Assamblea havien de votar a 16 candidats (el nombre de candidats a votar cada província (aquí, el Guayas) va en funció del nombre de persones que viu a cada provincia). Hi ha un tros de cartró sobre dues taules ajuntades i allà tu t’hi poses al darrera amb el teu full enorme de tots els candidats i votes. I jo que recordava aquelles cabines que tenim nosaltres… jaja.

Ara ja fa un temps estic anant com activitat de cada dilluns a la dentista, m’havia d’arreclar la boca! A més he estat fent els tràmits per tenir una assegurança, així que els dilluns els tinc ocupats amb això. L’italià va fent, però la profe no ens agrada massa, així que ens vam queixar i sembla que ens canviaran de profe! Bien!

Més coses: va venir un amic del Nacho (el madrileny que viu a casa). Es dic Marc, és un noi català que va anar a Cuba a fer un curs d’imatge i so i es va quedar fent ruta per les Amèriques (llatines, per suposat). Així que va fer la seva parada a Guayaquil. Ara ja ha marxat perquè volia seguir la ruta, però sembla que tornarà perquè li han demanat que faci el video institucional d’Hogar de Cristo. És un noi molt maco, ha estat xulu tenir-lo per casa.

A principis d’octubre es van commemorar els 40 anys de la mort del Che. Per aquí es van fer força actes, jo vaig anar a un que es feia a l’universitat estatal. Una cosa força pachanguera, però ens ho vam passar bé. Ens van passar un fulletó en el que explicaven 4 coses del Che, el millor va ser sentir una noia pija, pija, amb un vestit apretat vermell explicant les anècdotes i posant la seva veu de pija per veu del Che!!!!!!!!!!! Evidentment ens pixàvem de riure, però és que la noia era impressionant. Els 4 que van cantar van fer cançons protesta i altres com Hotel California que encara no sabem a què venia… jaja. Però la intenció hi era, i això és el que compta! Erem 4 gats i a tots ens importava poc la lluita comunista…

Aquell cap de setmana vam marxar a la costa amb el Nacho, el Marc i una altra noia d’Hogar de Cristo. El millor, arribar. Pel camí ens vam trobar un protesta independentista! Sisí, el Marc i jo agafant idees per fer quelcom semblant a Catalunya… jaja.
El cas és que Sta. Elena que fins ara formava part del nostre Guayas volia ser una província. És com si el Vallès Occidental volés independitzar-se de Catalunya. I com ho van fer? Tallant les carreteres. Aleshores tu agafaves el bus a Guayaquil i et portava fins a punt en el que hi havia la gent cremant neumàtics i altres coses per no deixar passar. Així cada X metres, es tractava d’anar fent viatges en camionetes, cotxes… tot de gent particular que es va guanyar uns quants calerons aquella nit fins que trobessis el següent tall, el passaves caminant i et buscaves la vida per trobar una altra furgoneta. Impressionant. Va haver un moment que anaven caminant, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i ens vam trobar uns militars. Vam anar corrents a preguntar si avançaven en la nostra direcció, però no vam tenir sort, així que vam seguir caminant. En aquell moment, obren els llums de la furgo i ens il·luminen el camí… el Nacho em viu: mira, ara és com si estiguessim en un camp de concentració, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i només amb les llums de la furgo. Sembla com si ens haguessin deixat escapar i ara ens disparen a tots per l’esquena… jajajajajaja. La veritat és que era tal qual.

Vam arribar just per sopar, sortir una miqueta i anar a dormir. Volíem banyar-nos, però no va fer massa bon temps, així que encara haurem d’esperar.
Jo vaig tornar una mica abans perquè diumenge vam celebrar l’aniversari dels fills d’una molt bona amiga meva (abans he mencionant una, amb la que vaig anar a votar, què és la Patricia i ara és l’altra gran amiga, la Italia). Té dos bessons que van fer 4 anys i una nena que en va fer 6. Vam tenir titelles i un pallasso força bo. Reiem perquè fa un temps també vam anar a l’aniversari del fill d’una altra d’Hogar de Cristo que feia 4 anys i també van haver-hi titelles. L’altre cop ens van ensenyar a rentar-los les dents i ara a no dir mentides… jajaja.

Més! Ens vam endinsar amb l’Andrea (la xilena de casa) i més gent a muntar unes Olimpíades amb les microempresaries i amb els nois del barri i de les escoles amb les que treballem a Hogar de Cristo. El diumenge 21 les vam inagurar i ara són alguns dissabtes. Aquí si les fan bé, així que van venir 20 equips, 12 de dones i 8 de nois. Vam donar premi al millor equipatge, a la millor mascota, al millor cartell, a la millor madrina… crec que ja està.
Vam fer desfilada d’equips, vam encendre una antorxa, vam fer el recorregut i vam encendre la “tea”. No sé com es diu en català, el lloc on es queda encés el foc durant el campionat. Va ser molt maco. Amb música i microempresaries venent menjar. Va sortir molt bé! Ara anem jugant a futbol i anem eleminant equips fins que quedi l’equip guanyador de nens i de dones.

El cap de setmana següent va ser el meu aniversari (gràcies a tots els qui em vau felicitar!). Com molts em deieu era el primer aniversari lluny de casa i, sí, per fi es va donar allò de que el dia 27 vaig fer 27!
El divendres ho vam celebrar a casa de la Patricia amb una parrillada! Erem els més allegats d’Hogar de Cristo, unes 6 o 7 persones. Molt tranquil, molt bé. L’endemà de bon matí, a les 8h del matí, m’havíen convocat a Ciudad de Israel, l’escola que estic recolçant força. Em parlaven d’una reunió, però a l’arribar em trobo tot de globus a l’escola, molts nens, les mares i la mestra de l’escola amb dos pastissos celebrant-me l’aniversari! Va ser una molt bona sorpresa! Increïble i molt guapo. Em van cantar l’aniversari feliç, em van fer mossegar el pastís i em van donar un marc de fotos com a regal. En el moment de mossegar el pastís és molt típic aquí que algú t’empenyi el cap cap al pastís i acabis amb la cara plena de pastís, però ningú va donar el pas, bien! Jaja.

Després van fer quelcom molt típic també de les comunitats, treure un bon plat de paella. Sisí, i menja-te’l a les 8,30h del matí!!! Em va costar i l’única excusa que podia donar era que com era sorpresa ja venia menjant de casa. Només vaig menjar un petit entrepà, però què podia dir, quedes fatal si no te l’acabes! I just després vaig partir el pastís, en trossos petits expressament perquè jo ja no podia més, però em van donar dos trossos!!! Jaja, i què em quedava! Menjar-me’ls!!!! La veritat és que va ser preciós i genial, i tant!!!!!

Després vaig anar a dinar una miqueta amb la Italia i la Patricia i a l’acabar em vaig posar a dormir, així com 4 hores seguides i quan em van venir a despertar-me ni em vaig enterar. Però una mica de sopar i una dutxa ho arreclen tot i vam poder sortir amb els de casa i altres a celebrar-ho. Ens ho vam passar molt bé. Erem una bona colla perquè van venir de Quito dos amics nostres i 3 xilens que venen de la mateixa organització que els nostres xilens. El cas és que aquell dissabte hi havia a Guayaquil el concert de Soda Stereo, potser algú sabrà qui són, però jo no els havia sentit fins que han vingut aquí i ha estat el gran fenomen. Així que vam aprofitar tots plegats l’ocasió per celebrar-ho bé. L’endemà vam fer una parrillada a casa, entre els que som a casa i els que van venir érem 12 persones.

A més durant aquests dies hem anat l’Andrea i jo a un taller per provar de canviar el voluntariat a Hogar de Cristo perquè realment li cal una bona reforma, ara seguirem les reunions amb la institució que va oferir el taller perquè aquests en saben bastant de voluntariat. Amb ells a més estem ficant-nos en un altre projecte que ja us explicaré més endavant.

Mentre feiem tot això hi hagut un aspecte una mica pesat per mi. Hi ha una noia d’Hogar de Cristo amb qui treballem al mateix departament, que m’ha agafat mania. Entre això i que està una mica fatal del cap m’està fent una mica la vida impossible, tan a la feina com a casa. Dic a casa perquè es ben amiga dels meus companys de casa i sovint està per allà. El cas és que té problemes a la feina per la seva actitud i manera de treballar que no és bona i enlloc d’assumir diu que és per culpa meva que li diuen això perquè jo sóc amiga de les jefas i els explico que ella està a casa nostra bebent cervesa. I els companys de casa s’han sumat a la mateixa tonteria. Que jo sóc amiga de les jefas és cert, però no que jo els expliqui tot el què fa per a què la facin fora. Així que m’he vist envoltada d’acusacions sense sentit, reunions… però per sort tinc les jefas que em recolcen i ara sí que això se li posarà en contra a aquesta noia. El tema és una feixuc i cansat, però mira, hi ha qui li costa entendre que es pot ser amiga de les jefas sense que això afecti a la feina.
Aquest cap de setmana han marxat tots a la platja. Jo m’he quedat, l’Andrea em sembla que ja estava cansada abans de marxar, però jo volia tranquil·litat i temps per anar a la platja en tinc força. Així que l’estic dedicant a mirar pel·lis, llegir, escriure pel bloc, estudiar italià i posar-me amb la guitarra, a veure si ara sí que ho faig de manera seguida i aprenc!

Fa uns dies també ha estat aquí una altra amiga del Nacho, una altra Andrea, una noia maquíssima i qui sí m’ha entés amb tot aquest tema i veia claríssim que l’altra s’ha fet la mosqueta morta i tots han caigut en les mateixes acusacions tontes.
Un dia em va acompanyar a l’escola i diu que ella pot treballar amb els de l’universitat per aconseguir peles per fer l’escola de ciment (ara és de canya). La veritat és que aniria bé perquè seria avançar força.


Bé, sembla que he explicat força cosa. La veritat és que trobo tot molt interessant per anar coneixent el país i la seva gent. Estic contenta de ser aquí, estic aprenent molt i gaudint encara més.
Ara ja porto més de 9 messos aquí i el temps continua passant volant. Està clar que hi ha moments en els que agafaria l’avió, us faria una forta abraçada i tornaria cap aquí, però això no pot ser i a més no vull tallar aquesta experiència. Si puc passar-me els dos anys aquí sense tornar millor, però encara queda més d’un any per això i no vull còrrer.

A nivell d’educació estic aprenent molt i agafant moltes ganes per seguir estudiant i posant més coses en pràctica. La veritat és que a llatinoamèrica en saben molt de temes socials.

Crec que encara no sé definir massa quins eren els objectius i les inquietuds per venir, però el que sí que tinc clar és que un de ben important era el de conèixer aquesta realitat per poder entendre què és això de la immigració (salvant les distàncies) i com són la gent d’aquestes terres, i això ho estic aconseguint bastant.

Ieps, m’oblidava d’una cosa important què ha passat. Hi ha dues noies que feien italià amb mi que van marxar cap a Italia amb la seva mare que ja fa anys que és allà. Elles dues són menors d’edat i la mare està fent la reagrupació familiar. Una germana seva que també ve a classes té 19 anys i amb ella serà més complicat.
Vam anar a l’aeorport a acomiadar-les… us podeu imaginar el drama familiar… tots plorant, els qui marxen i els qui es queden… Ara sembla que ja han arribat i que va tot bé, s’han de situar, però realment és dur.

El tema de la noia ecuatoriana agredida a Barcelona ha tingut el seu ressó, i ja m’agrada que sigui així, aquí i allà. Diuen que com a tot arreu hi ha gent que acull i gent que maltracta, i és cert.
També hi ha qui diu que això ha estat una barbaritat, però també es poden mostrar imatges de com els homes d’aquí maltracten a les seves dones… També és cert, però sigui com sigui la violencia no es pot justificar de cap manera, així que ja està bé que ens hi posem tots en contra.

Bé, ara sí, m’acomiado fins la propera entrada al bloc.

Una abraçada i gràcies per la paciència de llegir totes aquestes paraules, però realment per mi és molt important poder compartir-les amb vosaltres.

Barcelona 0 - Emelec 1… parlem de futbol

El cap de setmana passat vam anar a un aconteixament importantíssim pel país amb els companys de casa. Vam anar a l’estadi del Barcelona. Com els més futbolistes santcugatencs ja em deien abans de que vingués jo cap aquí existeix el Barcelona Guayaquil. L’escut és el mateix que el nostre, però enlloc de posar F.C.B. posa B.S.C (Barcelona Sporting Club).
El cas és que a Guayaquil hi ha dos grans equips de futbol: el Barcelona i l’Emelec. Anar a aquest partit és anar al Clàssic. Primer aconseguir les entrades (5 dòlars), però aconseguides per amics. Després el fet d’anar. Cal anar amb moltes hores d’antelació, si el partit era a les 16,30h, nosaltres a la una ja èrem allà. L’estadi estava força ple.
Però comencem pel principi.
Tothom va amb la samarreta del seu equip, nosaltres amb la groga del Barcelona i els altres amb la blava de l’Emelec. Si les dues barres (aquí se li diu barra al que seria com la claca, els seguidors) es troben hi ha baralles, així que la policia ja s’encarrega de tenir-nos allunyats…
Una munió de persones blaves i groges caminant cap a l’estadi mirant a tot arreu per si et ve un de l’Emelec i et pega.
El cas és que durant l’arribada no ens va passar res. Va arribar el moment d’entrar al recinte. El més normal aquest estat entrar per la porta, però no! Què més emocionant que passar per sota d’una reixa i anar a parar a un petit barranc que calia passar per la punteta entre un munt de gent fins arribar a un petit pont que ens dirigia a l’estadi en sí.
Per entrar dues cues: homes i dones i nens. Un cop a dins vam seure pels esgraons (no hi ha una cadireta per cadascú com al Camp Nou). Allà la festa està servida, és la una i el partir no comença fins les 16,30h, però tranquils que juga la sub 20 i així ja tenim alguna cosa a fer.
Vam fer amics, important per tot el que passa després. Allà vaig. No van parar de tirar vengales, en dos segons veies com la gent s’havia d’apartar del seu lloc per no rebre.
La cosa va en serio perquè un maleïda vengala va anar a parar durant la primera part a un nen de 12 anys i el va matar… sí, sí, com sentiu. I penseu que el partit es va aturar o que la gent en parlava? No, no! I no perquè no es sapigués, sinó perquè com diuen aquí: a Ecuador es mor algú i no passa res… doncs és veritat! Tot i que ara ja han agafat al noi que va tirar la vengala.
Mentres feiem l’onada, reiem, parlàvem amb la gent d’allà, ens explicaven coses interessants d’aquestes trobades…
Una altra cosa impressionant és el moment en que surten els jugadors, focs artificials, regalen pilotes de futbol, surt una fumareda groga… de debò que sembla lo màxim que passa al país. Després el partit en sí és un rollo, però l’ambient arriba a fer por.
En la mitja part vam tenir una baralla amb ganivets a dos metres nostres, tots apartant-nos… vam surtir vius de miracle!
A l’acabar el partit, com el Barcelona havia perdut la gent s’emprenya i cremen els seients del seu propi camp!
Els nostres protectors ens van advertir de que esperèssim una estona per sortit per no trobar-nos amb la barra de l’Emelec. Així ho vam fer, però al sortir (ara ja per la porta) vam veure com uns seguidors del Barcelona agafaven a un de l’Emelec amb intencions no massa pacífiques…
La sortida, tot i ser per la porta també és increible… Tot fosc i tots marxant i alguns pujant per una muntanyeta talment fossim refugiats de guerra.

Una bona caminata fins arribar al bus i vam arribar a casa cap a les 20h. És a dir, 8 hores per anar a veure un partit de futbol al camp.

De totes formes, cal dir que l’experiència per conèixer més aquest fantàstic país és genial, però dubto que torni un altre cop…

Un altre tema que penso que no vaig dir és que ara tenim servei de menjador a Hogar de Cristo, així que ens alimentem millor.
Les meves amebes penso que cada dia estan pitjor, per tant, cada dia jo estic millor!

I la feina… genial, ens ve un munt de feina a sobre, però m’agrada i estic aprenent un munt, a part que casi que ja em veig a Bellvitge treballant amb els ecuatorians…jaja. Temps al temps, encara no és moment de pensar en la tornada. La veritat és que aquí estic molt bé.

Durant dos dies d’aquesta setmana hem anat a un seminari de la pobresa que es va acabar anomenant Buscando soluciones. La veritat és que ha estat molt interessant, tots aquests tallers em donen força i energia per anar a més. M’encantaria tenir més temps per llegir i per aprendre més, però la veritat és que la son i el poc temps em guanyen.
Ara són les 21,30h i puc escriure això perquè una amiga m’ha deixat el seu portàtil (laptop es diu aquí) per una feina que he hagut de fer, així que demà només ho he de copiar a l’ordinador i penjar l’entrada sense esperar un mes per falta de temps durant les hores de feina.

Bé, espero que hagi estat bo l’inici del curs i que passeu unes bones festes de la Mercè!
Ah! El que preguntava la Gemma de l’italià… sí, continuo, però he faltat força i ara ho noto, però vaig bé!

Una abraçada!!!!

Pd: les fotos, general de l’estadi i els 4 de casa que vam anar al partit (els dos xilens: Bárbara i Italo, el madrileny, el Nacho (amb la samarreta del Madrid entre barcelonistes per no separar-nos, havia d’alegrar-se per la victòria emelecista en silenci si no volia rebre) i jo).

Bona diada!!!!

Ho sé, massa temps sense escriure, però entre que van estar aquí els pares i la Gemma Castellera i que pensava que estàveu tots de vacances ho he anat deixant… I és que aquí la feina apreta i hi ha poc temps per dedicar-me a internet.

Hem tingut un munt de coses, procuraré anar explicant sense deixar-me res, però serà impossible!

Les vacances van ser genials, els pares, la Gemma i jo per Cuenca i Quito (i rodalies!). Ens ho vam passar molt, molt bé i vam veure un munt de coses. Genial, de debò.

Per mi també va ser un retrobament maco amb els pares que tenia ganes de fer.

Al tornar vam tenir una sorpresa molt agradable a la casa… ja tenim rentadora!!!! Després de 6 messos rentant a mà ha arribat la meva salvació! jaja. De debò que s’agraeix, eh!

Amb la Gemma ja vam estar un dia més i ja la vam acompanyar a l’aeroport. Els pares i jo ens vam dedicar a visitar Guayaquil, la meva estimada ciutat i Hogar de Cristo. Crec que es van endur una bona impressió…

Van estar uns dies més i ja van marxar cap a casa! Vacances curtes, però ben plenes, fantàstic.

Durant els dies que ells eren aquí va anar al metge perquè jo em sentia una mica dèbil i vam trobar el que té tothom aquí: bitxets a la panxa. Així que he estat uns dies de metges, de pastilles,… Encara continuo, a més d’anar a cal dentista perquè em cuida la boca… Tot plegat és una mica rollo, però s’ha de fer.

Per altra banda em van picar una mica la cresta… i amb raó! El cas és que amb tanta visita m’he despistat una miqueta de la feina i potser jo m’ho estava prenent sense voler-ho com un temps “sabàtic”. Jo sé que la feina que faig és important i que no he vingut aquí només a passar l’estona, però el fet de ser voluntari et dóna unes condicions que la resta de gent no té, però per altra banda reclamem que se’ns tracti de la mateixa manera.

Per ells això dels voluntaris és força nou, però entre tots crec que estem definint.

A més m’he agafat un llibre del Tonny de Mello que em va bé per poder parar una mica i pensar en el que estic fent.

Els dissabtes m’he posat a donar tallers a unes dones del barri que volen ser voluntàries. És una cosa xula i elles són molt agraïdes. Ara estem treballant temes de salud.

Com sempre us dic casa nostra és la casa del Gran Hermano ja que entra i surt un munt de gent, aquests dies no ha estat menys! I és que un dia apareixen un grups de 6 valencians que ningú no sabien que arribaven (mala coordinació per part d’un valencià que els enviava).

La primera nit la van passar a casa i la resta de dies van estar en una altra casa en la que no hi havia ningú.

Amb una companya xilena de la casa que ens entenem molt bé, l’Andrea, vam estar amb ells durant tota la setmana.

La veritat és que ha estat genial perquè són una gent fantàstica. Van venir per poder fer un reportatge sobre el que es fa a Hogar de Cristo. Ells són de Gandia, i l’Hermano Roberto (jefazo de la institució també). D’aquesta manera la gent d’allà veu el que està fent ell i poden colaborar.

Per les tardes hem estat de visita per la ciutat.

Mentrestant, hem estat preparant un taller força gran que feiem per la « Asamblea constituyente », de la qual ja us en parlaré més endavant.

A més de que la Mari Carmen, la noia madrilenya amb qui hem compartit la casa des de que jo vaig arribar, marxa demà i també li hem estat preparant i fent la festa de comiat, avisar a tothom, preparar un regal de fotos,… Tot plegat genial, però esgotador.

Per si era poc, avui celebrem l’aniversari del Lucho, director d’Hogar de Cristo, i anem tots al seu despatx a cantar-li una cançó i també li hem preparat un collage de fotos.

La veritat és que estan sent dies molt cansats, però el ritme aquí és així!

Malgrat tot estic bé, potser en l’època més crítica des de que vaig arribar, però bé. Cal anar passant per diferents etapes.

La veritat és que la vinguda del pares sí m’ha fet pensar en la possibilitat de fer una escapadeta cap a Stq, però després t’ho mires amb prespectiva i t’adones que de moment el meu lloc és aquí, així que encara he de viure mil batalletes més per aquí!

Ah! M’oblidava, una altra activitat xula que vam fer va ser anar a l’Imax a veure Harry Potter i l’ordre del Fénix amb nens d’algunes escoles, entre d’altres la de Ciudad de Israel, amb la que jo estic treballant força. Per situar-vos és com si algú que viu perdut en un poblet de muntanya prop de Barcelona i que poques vegades va a la ciutat i que sempre està al camp va al Maremàgnum a l’Imax Port Vell. A més després ens van convidar al Mc Donalds, ells flipant i nosaltres feliços.

Bé, com ja dic hi ha coses que em deixo, segur, però això podria ser una bona representació.

Espero que estigueu gaudint de la Diada! Visca Catalunya!!!!

Una abraçada ben forta i gràcies per la paciencia!

Anna

Pd: si aconsegueixo posar la foto és de la Gemma, els meus pares i jo a dalt del Telefèric de Quito.