Més vivències!

Hola!
El departament de sistemes no em deixa entrar al bloc, per això ho vaig deixant més.
Per aquí continuo fent coses molt xules, estic molt contenta de ser aquí.
Amb una companya estem fent unes enquestes els caps de setmana a unes dones a les que els hi volem donar cursos. Jo vaig per fer les fotos, però realment és xulu anar sentint les històries d'aquestes dones, vivències, sentiments i lluita, lluita, lluita...

Ara ha vingut a la casa la Jane, una noia de Minessota que viu a París, una noia molt maca. La setmana passada vam tenir sessió de cinema: Shrek, visca!!! A més vam menjar unes pizzes i vam comprar un vinet, nens! Era un Torres catalanet (amb la senyera i tot, jaja).
Compartim habitació i la noia s'esforça per parlar un castellà que no li permet expressar tot el que voldria. Realment això de l'idioma limita... i vaja, potser ens hem ficat tant amb això de l'idioma que amb un parell més de per aquí estem mirant per apuntar-nos a italià, jaja. Ja veurem perquè hauria de sortir barato! Ahir va arribar el nòvio de la noia, en David, ben maco, ell fa més esforços que ella per l'idioma... s'estarà poc temps, però és ben xulu tenir gent per casa.
El cap de setmana ja marxen i jo em quedaré amb la noia de Madrid i el Quito. Està bé, però penso que passaré menys temps a casa que fins ara, jaja. M'agrada sortir, ja ho sabeu!
Aquesta nit fem el comiat de la Prisicila, una noia ben maca de la casa, senzilla, propera,... Va venir per poc temps i ara ja li toca fer les maletes, ella és d'Ecuador i està aquí aprenent com funciona el tema dels microcrèdits per portar-ho a Quevedo (d'on és ella). Ha estat un plaer compartir aquests dos messos amb ella.
Hi ha canvis, moviment, vida, i jo em sento aquí dins sense procurar perdre'm detall.

Tinc ganes de fer, fer i fer, de viure i passar-m'ho molt bé. I ho estic fent. Amb les amigues no baixem el nivell!

La feina avança... i a quin ritme! Costa quan no tens un control de la situació, però és un repte. El dissabte passat vaig estar coordinant un acte amb 85 mestres i directors per extreure necessitats, la veritat és que va ser guapíssim.

Demà fem un Via Crucis aquí perquè la setmana que ve es farà a l'altre edifici. De totes maneres dijous que ve estarem plegats fent un matí de Setmana Santa, després marxarem amb les coleguis a la platja.
Tot i que m'he ficat a muntar-ho i que estaré portant un grup em sembla que és una setmana santa ben apàtica per mi, tot són etapes.

Bé, penso que ja n'hi ha prou per avui, espero no trigar tant en escriure!

Petons per tots!!!!!

Sin noticias de Gurb

Sin noticias de Gurb

Hola a tots!
Sento no haver donat senyals de vida durant un temps, però és que no puc entrar, així que li he demanat a l'Eloi que pengi això al bloc (gràcies Eloi!).
Aquests dies hi ha hagut força moviment, bàsicament per l'aigua... han arribat les fortes pluges i barrejades amb un mal clavagueram s'han convertit en un parell d'inundacions pels que vivim a la part baixa de la muntanya. La imatge era veure'ns a tots 4 treient l'aigua amb galledes i després netejant tot el fang que es queda al terra. El segon dia l'aigua ens va arribar per sobre del genoll! No tenim res pel terra, tot elevat (com quan de petits jugàvem a la peste alta, jaja, res pot tocar el terra i quan més amunt millor!).
La primera nit vam poder dormir fora de casa, però l'endemà ja ens vam quedar i va ser despertar-nos a començar a netejar...
La sort és que casa nostra té dos pisos i ens hem instalat al pis de dalt! jaja, tota una odisea, tota una experiència...
A part d'això em vaig passar el cap de setmana passat a la platja, vam tornar dilluns al matí ja per anar directes a treballar! Així es comença bé la setmana! Allà on ens vam banyar hi havia força roques i el meu genoll ho va patir! Encara se m'estan tancant les farides, però em penso que ja tinc una batalleta més que explicar perquè em quedarà la marca!!!

Per la feina molt bé, però realment és tot més difícil quan no ets a casa teva i primer has d'entendre com funciona tot per posar-se a treballar, però m'agrada! I tant! Molt!
Durant aquesta setmana hem estat fent visita a les 23 escoles amb les que treballem, es veu de tot, però sobretot unes infrastructures que fan posar la pell de gallina... com es pot treballar així?
Ja us passaré alguna foto.
Per les escoles també hi havia nens voltant per allà (fins el 2 d'abril no comencen les classes). Fa gràcia perquè miro aquests nens pel carrer i per les escoles i em sento a Bellvitge... jaja. Així us tinc una mica més a prop. La veritat és que penso força en els infants del barri, en el Refuerzo, l'esplai, les colònies, els campaments,... i me'ls imagino uns anys enrera caminant per aquests carrers enfangats i jugant a futbol al carrer.

Bé, mentre això no em funcioni massa aniré actualitzant això mitjançant l'Eloi (tskv!), tampoc no puc mirar els comentaris, però parlant amb la gent pel msn ja me'ls passa... res que no es pugui solucionar!

Jo per aquí continuo contenta, estic gaudint molt i aprenent moltíssim.

Bé, aquí ho deixo, que tingueu un molt bon cap de setmana i fins aviat!

Astupendu tot!.... tot?

Dilluns, tornada a la feina, però després d'un bon cap de setmana. Me l'he passat amb les meves amigues, tranquil·litat, rialles, platja... reventada, però ben contenta. L'he gaudit molt i realment cada dia em sento més a gust aquí i més contenta de ser per aquí. Em sento còmode, a gust, bé. Penso que aquesta vivència, el fet de marxar a viure a un altre lloc et dóna una visió diferent de les coses, t'ho mires tot des d'una altra perspectiva i vas obrint la ment una miqueta perquè veus diferents maneres de fer, de ser, de viure, d'estimar...
Tot això es pot viure quan passes un temps prou llarg a un altre lloc, però no només quan marxes "de voluntària a un país com Ecuador".

Tot plegat es pot veure com quelcom maco, profund, però sovint sento que no és tan així. M'explico. Arribo a casa, contenta, obro el llibre "Paraula i vida" que em va regalar la Cristina Ruano (gràcies Cris) i allà cada dia trobo l'evangeli del dia juntament amb un comentari que em sembla molt adient.
Llegeixo l'evangeli i penso: què difícil, tu! I potser tot allò de que venir aquí és tan bonic i que aprens de la humilitat de la gent i de la seva humanitat tan rica es transforma, potser és que ara ho estic vivint d'una altra manera, potser és que he de posar altres noms, potser... no ho sé.

Malgrat tot, malgrat aquests dubtes que apareixen, continuo pensant i, sobretot sentint que això d'aquí és molt xulu i que ha estat un encert venir. Estic molt contenta. Sé que els dubtes, les preguntes i tot el que vaig vivint forma part d'un procés d'aprenentatge, de creixement... de caminar per ser més pels altres.

Darrerament s'ha obert en la pàgina de Foc Nou l'espai de la "blocsfera cristiana". El meu bloc figura en la llista i m'encanta que sigui així. Ja en vam parlar i estic totalment d'acord. Em sento en aquesta línia, però potser m'estic començant a adonar del complicat que arriba a ser això de ser cristià.

Bé, que aprenguem cada dia a caminar amb humilitat i que la vida ens porti a sentir-nos cada cop més seguidors de que parla d'Amor cap a un mateix i cap els altres.

Una verdad incómoda... o com prendre consicència de tot plegat poc a poc

Ahir vam estar mirant una pel·lícula, com ja us suposareu era "Una verdad incómoda". Per qui no sàpiga de què va explica el GRAN problema del canvi climàtic. Realment resulta esgarrifant i ho resulta encara més quan t'adones que fa anys que ens ho diuen i que en fem poqueta cosa.
Segurament la pel·lícula no serà la única manera d'anunciar el que ens ve a sobre, però, si més no, és una eina que tenim al nostre abast. Aquests petits elements ens van recordant com ens "estimem" el nostre planeta. El fet és que em vaig tornar a plantejar de quina manera jo puc contribuir en aquest món i en donar una mica de mi als altres...

Tot plegat ho he pogut relacionar avui amb la feina que hi ha hagut. Demà (sisi, St. Medir! festa a stq!!!) jo tinc una reunió sobre la manera com treballarem, pedagògicament parlant, l'Apoyo Escolar. M'he engrascat i, tot i que el meu cap ja no dóna massa més de sí, he estat fent una mica de reflexió sobre l'educació per poder anar una mica preparada a la reunió de demà.

Mentrestant m'adono que les meves reflexions i valoracions s'estan limitants força al bloc i no m'agafo massa a altres fórmules que sovintejava i ara estan quedant una mica en l'oblit... cosa del canvi d'etapa, cosa del canvi de lloc, cosa del canvi... que una va fent. Toca redefinir! I ha de ser aviat.

Molt bon cap de setmana per tots i feliç dia de St. Medir!!!!!!

Quanta feina! I com m'agrada!

Ieps! He deixat això mig abandonat, però no pas perquè ja no tingui res a dir, sinó perquè la feina s'acumula! Ara ja no puc pas rascar-me la panxa, sinó que ens hem de posar les piles.
Estic encantada amb tirar endavant el programa d'Apoyo Escolar com a coordinadora. En teoria havia de venir una altra noia a fer-ho, però hi ha hagut retallada, així que m'encarrego jo!
Ara venen reunions, preparar material didàctic, enquestes, ítems de recollida de dades, metodologia, recursos... una feina apassionant per una educadora com jo.

Però que ningú es pensi que només treballo, nono, a part de fer fotos del que passa per aquí surto de festa, marxem a llocs, i sembla que aviat farem una escapadeta a la platja!

Em sento força integrada i contenta de ser aquí, de veure com es viu a l'altra banda del món. T'adones també que la relació Europa-diners és directa per ells, però aquí entra el conèixer d'aprop les persones i cada realitat. De totes formes en xerrades que hem anat o parlant amb la gent m'adono que miren molt cap a Europa i cap a Estats Units com a països desenvolupats cap on caminar, però sempre sense voler caure en vicis poc humans. És complicat tot plegat, i penso que em cal molt de temps per poder fer un bon anàlisi, tampoc podem tenir la imatge idealitzada de gent pobre econòmicament, però rics per dins. Hi ha de tot com a tot arreu! (Frase típica, però em penso que ben certa).

Ara ja toca plegar, és tardet i ja hem treballat prou avui!
Espero que hagueu encetat bé aquest mes de març, per nosaltres mes de matriculacions a les escoles que l'1 d'abril comença l'escola.

Fins aviat!

I ara que ja fa un mes que ets a Guayaquil, què?

Després d'un mes aquí ja tenia ganes de fer una valoració global de la meva estada aquí.
He deixat passar més d'un mes perquè intuia uns canvis que volia deixar palesos, allà va!

Com va aquest mes per Ecuador?
Bé, molt bé

Però explica una mica més, com va ser el principi?
Els primers dies sembla que només em dedicava a mirar tot i a tot arreu, com si fos una esponja que va absorvint, però sense acabar de païr res.

I ara?
Ara és diferent, ara continuo volent conèixer el que em rodeja, però ara ja entenent més i païnt. Ara valorant, ara acceptant, sense deixar de sorprendre'm.

I la gent?
La d'aquí? O la d'allà? Això és molt gran, Guayaquil és gran, Hogar de Cristo és gran i casa nostra és petita (bueno, està molt bé, però per 4 queda poc espai íntim). Així que costa una mica establir bones relacions, però tinc alguns amics (més aviat, amigues) per aquí. Amb un parell ens entenem molt, molt bé i hi puc xerrar tranquil·lament, riure un munt i sentir-me totalment a gust.
Amb la resta de gent, bé, ens anem coneixent! Poc a poc. Amb els de casa, també bé, fem coses junts, però també hi ha ganes (i ja ho començo a fer) de fer coses per altres bandes.
I la gent de Catalunya... al principi us trobava a faltar moltíssim, sobretot al pensar que això era quelcom que anava per llarg, però amb el temps he anat aprenent. Jo trobava a faltar la complicitat, les mirades, les bromes que venen de llarg, l'idioma, les bromes culturals... no ho sé, un munt de coses, i costava. El principi ha costat, sí. Necessitava (i necessito) els mails, els posts del bloc... us esteu portant fantàsticament bé, moltíssimes gràcies!

La feina t'agrada?
Sí! Molt, ara sí! Al principi un se sent més que està escalfant una cadira que una altra cosa, i em plantejava què feia aquí, però hi ha hagut una cosa molt bona: la coordinadora, ens hem entés molt bé (és una de les amigues que mencionava abans). Això ha ajudat molt. Ara entenc més de què va aquesta feina, ara tinc una responsabilitat, ara he de posar les meves habilitats com educadora al servei d'aquesta gent. El fet és que era m'encarrego de coordinar el tema de l'Apoyo Escolar, és una feinada, però alhora és un repte fantàstic.

Per què deies que ara que fa més d'un mes intuies alguns canvis?
Perquè ara ja sento que em sé moure més per aquí, ara té un sentit ser aquí, ara conec la gent, vaig coneixent com funciona tot i em sento còmode.
Ara, per fi, sent conscient que em queda molt per endavant, em sento adaptada.

I els comentaris que deixa la gent o els mails, t'agraden?
Em fan un servei que ni us imagineu, fa molta il·lusió i així em sento ben acompanyada, de debò!!! No ho deixeu de fer. M'agrada molt anar sabent de vosaltres.

Algun missatge final...
Conèixer, aprendre, i estimar perquè és quan es coneix que s'estima i és quan estimem que servim els altres (no dic res de nou, ho sé, però a mi m'ajuda).

N'abraçuts (com diu l'Eloi) per tots! i gràcies per acompanyar-me!

Dimecres de cendra... o com viure un moviment de masses dins l'Església

Ahir, dimecres de cendra, vam anar a l'Eucaristia que se celebrava al barri del costat de casa. Era a les 19,30h i a les 19,10h ja estava ben plena. És una església grandeta... a les 19,30h era a tope... mai havia vist una església tan plena, inclús pel passadís central... tot!!! I molta gent per fora.
El que feia la missa, un capellà colombià és força crack. Va començar convidant a tothom a que tirés endavant perquè "l'església és de tots". Endavant, doncs. Alguns del carrer ja podien anar entrant. Jo era a un lateral, per poc vaig poder entrar, però fora era ple!
Comencem, i quan arriba el moment de seure el bon home fa una broma: qui estigui als bancs que seguin, els qui estigueu de peu podeu continuar de peu. Rialla general.

Va fer un sermó llarg amb una força intensa. Et senties totalment perdonat pel pare i cridat a la conversió. Genial.
Durant la missa es van sentint cants amb guitarres de fons. Arriba el moment de la cendra... algú s'esperava que ho faria general??? No, no! El bon home, juntament amb un altre van començar a passar per tota l'església... encara no sé com va poder passar. La gent es tirava a sobre per rebre la cendra. Vam estar una bona estona, però molta estona. Quan encara no havia acabat ja eren les 21h, feia una hora i mitja que erem allà. La meva amiga s'havia quedat a fora preveient un mareig perquè no es trobava massa bé, però jo era a dins junt amb una senyora i els seus tres fills fent de barrera per a què la gent que volia anar a buscar el capellà no els aixefés. Pels micros s'anava sentint: si us plau, la gent que és a fora que no entri, el capellà anirà per fora a posar la cendra a tothom. Un caos, tothom empenyent, cops,... de tot! Jo allà al mig, contemplava allò i no sé per què, em sentia feliç. Anava parlant amb la gent. Mentrestant, enmig de tot aquell soroll continuavem cantant: "de rodillas, señor, de rodillas" y "señor, me has mirado a los ojos,...". Per mi era fantàstic perquè són les cançons que vaig deixar de cantar després de fer la comunió, és a dir, quan ja vaig començar a anar a missa en català.

Jo vaig rebre la cendra de les primeres, una senyora que tenia a prop em va agafar perquè em posés a la fila i rebrés la creu.

A l'acabar hi havia gent que no havia rebut la cendra, els diuen que quan prenguin la comunió ja els hi posaran. Tothom ho enten i quan arriba el moment de la comunió es repeteix el mateix. És que realment era impossible que algú es movés per allà. Jo vaig pensar que ja no podia estar més estona allà i vaig marxar. A fora era la meva amiga esperant perquè ja s'havia anat a seure una mica marejada.

Vaig poder sortir encara no sé com perquè era la 3a vegada que ho intentava sense que la massa de gent m'obligués a tornar a entrar.

Va ser impressionant.
Que molts més actes d'aquest estil omplin esglésies i, sobretot, que els que hi anem estiguem diposats a canviar.