Sessió de cinema, sessió cultural

Després de passar el meu primer cap de setmana complet a Guayaquil em venen al cap força moments que vull compartir.
El matí va dissabte el vam dedicar a la neteja de la casa i de la roba, ben quotidià per aquí. Fa gràcia perquè aquí estens la roba al matí i al migdia ja la pots treure, s'asseca en dos segons!
Amb la Mari Carmen (la noia de Madrid que viu amb mi) vam anar a passar la resta del dia al centre. Allà es veu tot diferent, hi ha més vida, més botigues... i un cinema!
Vam anar a comprar coses per la casa, fer trucada a la família, revelar fotos (ja tinc totes les fotos de la festa de comiat!), passejar i al final vam anar al cinema a veure "Babel". La pel·lícula és fantàstica, però el més curiós és veure com afecta la cultura en una sala de cine. Durant la pel·li va haver gent entrant i sortint, sonaven missatges de mòbil... i no passava res, però el més curiós va ser que els llums es van obrir una mica abans de que acabés la pel·li, just quan posaven a qui la dedicaven i començaven a sortir les lletres i tothom es va aixecar de la butaca i en 15 segons tan sols quedàvem la Mari Carmen i jo a la sala, païnt una mica la pel·li, és a dir, fent el que es fa per les nostres terres. Les dues vam flipar, era com si els hagéssin posat una agulla al seient.
El cas en sí és poca cosa i simplement provoca gràcia, però després, donant-li voltes. T'adones de fins a quin punt afecten les diferències culturals en el quotidià i sobretot t'adones que quan una persona emigra cap a Catalunya no cal que s'aprengui la discografia del Llach, que sigui del Barça i s'apunti a Castellers, sinó que l'ajudem a situar-se. Vull dir: com ens saludem, quan es paga el bus, si cal aixecar-se quan ve algú, fins a quina hora es pot trucar a les cases i un llargíssim etcètera... Aquestes coses són les que descol·loquen, les que et deixen fora de joc i amb les que et sents perdut; i no tant seguir els partits blaugranes o entendre quan un castell a fet l'aleta quan tocava o no.

L'endemà, després de visitar el Parque Histórico de Guayaquil (espècies maques) vam fer una altra sessió de cinema a casa del Lucho i la Gabi (els nostres veïns que ens cuiden un munt), aquest cop vam veure "Hotel Rwanda", fantàstica. A l'acabar, igual, els equatorians s'aixequen i se'n van i la Mari Carmen i jo sentades i rient del mateix fet. Just després el Lucho ens va previndre de les fortes pluges que ens esperen i com casa nostra queda en un carrer que s'enfanga de seguida i les inundacions a les cases són fortes ens traslladarem un carrer més amunt i allà estarem tranquils. Després de veure "Hotel Rwanda" ens vam sentir "refugiats", però altre cop, passada la broma, t'adones de les barbaritats de les que som capaços de fer i del patiment pel que han hagut de passar certes persones al llarg de la seva vida.

Aquest matí he estat a Fondo social, és a dir, l'extrema pobressa... i els casos no deixen de sorprendre i de fer que el cor es vagi fent petit, petit; però alhora gran per acullir totes aquestes persones i les seves vides.