El cap de setmana passat vam anar a un aconteixament importantíssim pel país amb els companys de casa. Vam anar a l’estadi del Barcelona. Com els més futbolistes santcugatencs ja em deien abans de que vingués jo cap aquí existeix el Barcelona Guayaquil. L’escut és el mateix que el nostre, però enlloc de posar F.C.B. posa B.S.C (Barcelona Sporting Club).
El cas és que a Guayaquil hi ha dos grans equips de futbol: el Barcelona i l’Emelec. Anar a aquest partit és anar al Clàssic. Primer aconseguir les entrades (5 dòlars), però aconseguides per amics. Després el fet d’anar. Cal anar amb moltes hores d’antelació, si el partit era a les 16,30h, nosaltres a la una ja èrem allà. L’estadi estava força ple.
Però comencem pel principi.
Tothom va amb la samarreta del seu equip, nosaltres amb la groga del Barcelona i els altres amb la blava de l’Emelec. Si les dues barres (aquí se li diu barra al que seria com la claca, els seguidors) es troben hi ha baralles, així que la policia ja s’encarrega de tenir-nos allunyats…
Una munió de persones blaves i groges caminant cap a l’estadi mirant a tot arreu per si et ve un de l’Emelec i et pega.
El cas és que durant l’arribada no ens va passar res. Va arribar el moment d’entrar al recinte. El més normal aquest estat entrar per la porta, però no! Què més emocionant que passar per sota d’una reixa i anar a parar a un petit barranc que calia passar per la punteta entre un munt de gent fins arribar a un petit pont que ens dirigia a l’estadi en sí.
Per entrar dues cues: homes i dones i nens. Un cop a dins vam seure pels esgraons (no hi ha una cadireta per cadascú com al Camp Nou). Allà la festa està servida, és la una i el partir no comença fins les 16,30h, però tranquils que juga la sub 20 i així ja tenim alguna cosa a fer.
Vam fer amics, important per tot el que passa després. Allà vaig. No van parar de tirar vengales, en dos segons veies com la gent s’havia d’apartar del seu lloc per no rebre.
La cosa va en serio perquè un maleïda vengala va anar a parar durant la primera part a un nen de 12 anys i el va matar… sí, sí, com sentiu. I penseu que el partit es va aturar o que la gent en parlava? No, no! I no perquè no es sapigués, sinó perquè com diuen aquí: a Ecuador es mor algú i no passa res… doncs és veritat! Tot i que ara ja han agafat al noi que va tirar la vengala.
Mentres feiem l’onada, reiem, parlàvem amb la gent d’allà, ens explicaven coses interessants d’aquestes trobades…
Una altra cosa impressionant és el moment en que surten els jugadors, focs artificials, regalen pilotes de futbol, surt una fumareda groga… de debò que sembla lo màxim que passa al país. Després el partit en sí és un rollo, però l’ambient arriba a fer por.
En la mitja part vam tenir una baralla amb ganivets a dos metres nostres, tots apartant-nos… vam surtir vius de miracle!
A l’acabar el partit, com el Barcelona havia perdut la gent s’emprenya i cremen els seients del seu propi camp!
Els nostres protectors ens van advertir de que esperèssim una estona per sortit per no trobar-nos amb la barra de l’Emelec. Així ho vam fer, però al sortir (ara ja per la porta) vam veure com uns seguidors del Barcelona agafaven a un de l’Emelec amb intencions no massa pacífiques…
La sortida, tot i ser per la porta també és increible… Tot fosc i tots marxant i alguns pujant per una muntanyeta talment fossim refugiats de guerra.
Una bona caminata fins arribar al bus i vam arribar a casa cap a les 20h. És a dir, 8 hores per anar a veure un partit de futbol al camp.
De totes formes, cal dir que l’experiència per conèixer més aquest fantàstic país és genial, però dubto que torni un altre cop…
Un altre tema que penso que no vaig dir és que ara tenim servei de menjador a Hogar de Cristo, així que ens alimentem millor.
Les meves amebes penso que cada dia estan pitjor, per tant, cada dia jo estic millor!
I la feina… genial, ens ve un munt de feina a sobre, però m’agrada i estic aprenent un munt, a part que casi que ja em veig a Bellvitge treballant amb els ecuatorians…jaja. Temps al temps, encara no és moment de pensar en la tornada. La veritat és que aquí estic molt bé.
Durant dos dies d’aquesta setmana hem anat a un seminari de la pobresa que es va acabar anomenant Buscando soluciones. La veritat és que ha estat molt interessant, tots aquests tallers em donen força i energia per anar a més. M’encantaria tenir més temps per llegir i per aprendre més, però la veritat és que la son i el poc temps em guanyen.
Ara són les 21,30h i puc escriure això perquè una amiga m’ha deixat el seu portàtil (laptop es diu aquí) per una feina que he hagut de fer, així que demà només ho he de copiar a l’ordinador i penjar l’entrada sense esperar un mes per falta de temps durant les hores de feina.
Bé, espero que hagi estat bo l’inici del curs i que passeu unes bones festes de la Mercè!
Ah! El que preguntava la Gemma de l’italià… sí, continuo, però he faltat força i ara ho noto, però vaig bé!
Una abraçada!!!!
Pd: les fotos, general de l’estadi i els 4 de casa que vam anar al partit (els dos xilens: Bárbara i Italo, el madrileny, el Nacho (amb la samarreta del Madrid entre barcelonistes per no separar-nos, havia d’alegrar-se per la victòria emelecista en silenci si no volia rebre) i jo).
El cas és que a Guayaquil hi ha dos grans equips de futbol: el Barcelona i l’Emelec. Anar a aquest partit és anar al Clàssic. Primer aconseguir les entrades (5 dòlars), però aconseguides per amics. Després el fet d’anar. Cal anar amb moltes hores d’antelació, si el partit era a les 16,30h, nosaltres a la una ja èrem allà. L’estadi estava força ple.
Però comencem pel principi.
Tothom va amb la samarreta del seu equip, nosaltres amb la groga del Barcelona i els altres amb la blava de l’Emelec. Si les dues barres (aquí se li diu barra al que seria com la claca, els seguidors) es troben hi ha baralles, així que la policia ja s’encarrega de tenir-nos allunyats…
Una munió de persones blaves i groges caminant cap a l’estadi mirant a tot arreu per si et ve un de l’Emelec i et pega.
El cas és que durant l’arribada no ens va passar res. Va arribar el moment d’entrar al recinte. El més normal aquest estat entrar per la porta, però no! Què més emocionant que passar per sota d’una reixa i anar a parar a un petit barranc que calia passar per la punteta entre un munt de gent fins arribar a un petit pont que ens dirigia a l’estadi en sí.
Per entrar dues cues: homes i dones i nens. Un cop a dins vam seure pels esgraons (no hi ha una cadireta per cadascú com al Camp Nou). Allà la festa està servida, és la una i el partir no comença fins les 16,30h, però tranquils que juga la sub 20 i així ja tenim alguna cosa a fer.
Vam fer amics, important per tot el que passa després. Allà vaig. No van parar de tirar vengales, en dos segons veies com la gent s’havia d’apartar del seu lloc per no rebre.
La cosa va en serio perquè un maleïda vengala va anar a parar durant la primera part a un nen de 12 anys i el va matar… sí, sí, com sentiu. I penseu que el partit es va aturar o que la gent en parlava? No, no! I no perquè no es sapigués, sinó perquè com diuen aquí: a Ecuador es mor algú i no passa res… doncs és veritat! Tot i que ara ja han agafat al noi que va tirar la vengala.
Mentres feiem l’onada, reiem, parlàvem amb la gent d’allà, ens explicaven coses interessants d’aquestes trobades…
Una altra cosa impressionant és el moment en que surten els jugadors, focs artificials, regalen pilotes de futbol, surt una fumareda groga… de debò que sembla lo màxim que passa al país. Després el partit en sí és un rollo, però l’ambient arriba a fer por.
En la mitja part vam tenir una baralla amb ganivets a dos metres nostres, tots apartant-nos… vam surtir vius de miracle!
A l’acabar el partit, com el Barcelona havia perdut la gent s’emprenya i cremen els seients del seu propi camp!
Els nostres protectors ens van advertir de que esperèssim una estona per sortit per no trobar-nos amb la barra de l’Emelec. Així ho vam fer, però al sortir (ara ja per la porta) vam veure com uns seguidors del Barcelona agafaven a un de l’Emelec amb intencions no massa pacífiques…
La sortida, tot i ser per la porta també és increible… Tot fosc i tots marxant i alguns pujant per una muntanyeta talment fossim refugiats de guerra.
Una bona caminata fins arribar al bus i vam arribar a casa cap a les 20h. És a dir, 8 hores per anar a veure un partit de futbol al camp.
De totes formes, cal dir que l’experiència per conèixer més aquest fantàstic país és genial, però dubto que torni un altre cop…
Un altre tema que penso que no vaig dir és que ara tenim servei de menjador a Hogar de Cristo, així que ens alimentem millor.
Les meves amebes penso que cada dia estan pitjor, per tant, cada dia jo estic millor!
I la feina… genial, ens ve un munt de feina a sobre, però m’agrada i estic aprenent un munt, a part que casi que ja em veig a Bellvitge treballant amb els ecuatorians…jaja. Temps al temps, encara no és moment de pensar en la tornada. La veritat és que aquí estic molt bé.
Durant dos dies d’aquesta setmana hem anat a un seminari de la pobresa que es va acabar anomenant Buscando soluciones. La veritat és que ha estat molt interessant, tots aquests tallers em donen força i energia per anar a més. M’encantaria tenir més temps per llegir i per aprendre més, però la veritat és que la son i el poc temps em guanyen.
Ara són les 21,30h i puc escriure això perquè una amiga m’ha deixat el seu portàtil (laptop es diu aquí) per una feina que he hagut de fer, així que demà només ho he de copiar a l’ordinador i penjar l’entrada sense esperar un mes per falta de temps durant les hores de feina.
Bé, espero que hagi estat bo l’inici del curs i que passeu unes bones festes de la Mercè!
Ah! El que preguntava la Gemma de l’italià… sí, continuo, però he faltat força i ara ho noto, però vaig bé!
Una abraçada!!!!
Pd: les fotos, general de l’estadi i els 4 de casa que vam anar al partit (els dos xilens: Bárbara i Italo, el madrileny, el Nacho (amb la samarreta del Madrid entre barcelonistes per no separar-nos, havia d’alegrar-se per la victòria emelecista en silenci si no volia rebre) i jo).
9 comentarios:
Deixa't estar, Anna, això del futbol és un esport de risc!. Aquí va passar quelcom semblant a lo del nen i la benvaga, al camp dels periquitos, ho recordes? però aquí sí que va haver-hi moguda periodística i social. Cuida't. una abraçada (pd: ja tenim al pau per aquí!)
Ostres, fan por, eh!
La història del nen sembla increïble...
Colpidor
vaya ambientazo que se respira por ahí. Creo hay que pensarselo dos veces antes de ir a animar al equipo. Al leer lo del chico, yo también he recordado el pobre chavalito que había ido con su padre a ver jugar al español y tuvo la mala suerte de la bengala. Interesantes todas las noticias. Gracias por acercarnos tus experiencias en la ciudad del Guayas. Besazos.
ei Anna!!quan de temps sense entrar al teu bloc!!ja veus el que expliques com sempre, un altre dia ves a veure un partit de basquet, a veure si no hi ha tan perill. Quina ràbia lo del nen, igual que al camp de l'espanyol. Bueno guapa cap endavant no t'aturis, un ptonàs i fins prest(ah, ja he començat la uni, a veure quan duro...)
ei, señorita que hace días que no tenemos noticias fresquitas. Ha empezado la época de lluvias? estáis preparando el final de curso? las clases de italiano??????
Besazos y nos pones al día cuando puedas.
Anna, els Blog sembla que està una mica parat, encare que jo encara més doncs feia molt de temps que hi entraba i aixó que are tinc més tmps doncs m'ha operat del menisc i estic moltes hores a casa. Perdona.
Molts anims i a seguir lluitant am alegria, esperança i bon humos.
Una abraçada
Natxo
Caràm quina concurrència. Potser hi guanyaria jo mateix si en el meu blog em dediques a escriure de futbol.
ANITA MUCHAS FELICIDADES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
TE QUIERO MUCHO,
PEPI
Publicar un comentario