Petites reflexions...

Hola amics i família, com va?
Després de portar ja 10 messos al país em permeto fer unes petites reflexions. Ja fa temps que tinc la sensació d’estar ben ficada aquí. Costar, costar, em va costar el primer mes, quan no tens la vida feta aquí, quan t’adones que això va per llarg i que tothom fa la seva vida menys tu, però el cert és que vaig tenir la sort de trobar dues molt bones amigues amb les que ens entenem molt bé i que sempre m’han fet costat.
Justament per això em vaig apuntar a italià, perquè la meva vida no es podia reduïr a anar de la feina a casa i de casa a la feina, ja em coneixeu i sabeu que això no fa per mi. A més no volia passar-me dos anys sense estudiar res. Justament ahir vaig rebre el diploma del segon nivell i ara ja no tornem fins el 14 de gener (unes petites vacances, que aniran bé).
A més així també faig vida amb gent que no sigui d’Hogar de Cristo.

Aquí, a Hogar de Cristo, també ha estat tota una trajectoria: a l’arribar ho vaig veure tot massa gran, tant Hogar de Cristo com Guayaquil. A més de trobar-te amb una manera de fer i de ser totalment diferent. Ets la diferent, més alta, diferent accent, com que fas gràcia a la gent.
Però crec que poc a poc he anat coneixent, he trepitjat aquests carrers amb força (trepitja fort, Roc!), i m’ho he anat sentint meu… Tan meu que ja m’estimo el meu barri, les botiguetes, els veïns, els partits de futbol al carrer,… També m’estimo la manera boja de conduïr de la gent, les lleis que tothom es salta, les carreteres gairebé impossibles de creuar,… M’estimo l’Hogar de Cristo, la seva manera de fer, les casetes de canya i fusta que s’entreguen, les senyores que venen a demanar un microcrèdit, la lluita diària de les sòcies, les meves companyes, les meves amigues. M’estimo les cerveses que ens prenem, el menjar típic del país, els gossos bordant al carrer, els venedors ambulants, …

I estimar tot plegat, em fa sentir-me una més en la família, em fa entendre la diferència, acollir-la, estimar-la. Entendre fins a quin punt arriba la gent per voler marxar del seu estimat país (no sabeu com s’estimen el seu país), de no tornar a compartir una cervesa Pilsener mentre esperen motivats que Ecuador marqui un gol, de deixar la família, els amics… per tornar a començar. Que si les lleis estan massa dures, que si jo sí que puc anar on vulgui perquè sóc espanyola, i sense recriminar res!

No parlo en el sentit de que això es fantàstic i que em vull quedar per sempre més, ni molt menys! Crec que sóc conscient de cada cosa i de que tinc molt per fer a les Catalunyes triomfants, de fet, ja estic pensant en el meu futur allà a nivell laboral, però ara per ara em sento ben a gust aquí i sento que encara tinc molt per fer, per aprendre, per gaduir, per estimar… i de fet encara tinc més d’un any per endavant.

A la feina, tot va avançant molt bé, estic aprenent (per fi!, què he fet els tres anys de carrera? ) a fer projectes, a posar-los en pràctica, a valorar diferents aspectes, a tractar la gent, a sortir de situacions ben difícils. He aprés a situar-me en molts llocs totalment nous per a mi i tot plegat ajuda a gaudir i a crèixer.

He aprés a prendre’m la vida d’una altra manera, no es tracta de que allà anem massa ràpid i que aquí sí que es valora el temps, res d’això! Però sí que és una altra manera de viure, les motivacions són diferents, el sentit de les coses és diferent,… Surten imprevistos a cada moment i realment si havies d’arribar a les 5h pot ser que arribis més tard perquè passen coses pel camí.

Una altra cosa de ser fora és que he aprés a mirar-me les coses d’una altra manera. Altre cop, no pensem en una transformació súper profunda com si fos St. Ignasi i estigués al riu Cardaner, no. Però el fet de ser fora de casa i de l’ambient en el que sempre m’he mogut em permet veure, comparar, valorar, decidir i poc a poc, planificar sense adonar-me, com vull actuar. De que em sento més madura, me’n sento, però també he fet un procés en el que crec que per fi m’he situat en la meva maduresa real i he baixat una mica del “burro”.

Tot plegat en el dia a dia, tot plegat sense tancar-me a fer uns exercicis espirituals d’un mes (m’agrada exagerar), però sí que m’agrada haver fet procés sense angoixes, sense patiments exagerats,…
Evidentment he tingut mals dies, però crec que no esperava marxar i sentir felicitat constant durant dos anys. M’agrada veure que les coses que em passaven a Sant Cugat (com aquest fet de tenir mals dies i tenir alguna enganxada amb algú) també em passen aquí. Evidentment hi ha dies d’enyorança, de voler fer una trucadeta i quedar per fer un cafè, d’estar a casa amb els pares, germans i d’anar a veure els avis; però crec que abans de marxar vaig fer un procés per a què no m’afectés massa el fet de marxar i no tenir a proa el de sempre.

Bé, crec que he deixat algunes reflexions aquí, potser aviat en poso més, de moment explicar alguna coseta més.
El cap de setmana passat vam estar a Quito al concert de Sabina i Serrat: dos pájaros de un tiro. Va ser genial, són boníssims aquests dos. Crec que és el primer cop que vaig tants kilòmetres per anar a un concert… jaja, però tenim amics a Quito i havíem d’aprofitar l’ocasió! Ens ho vam passar realment molt bé. Van fer alguna broma que havies de ser català o espanyol per entendre-ho, però nosaltres ja ens vam ocupar de passar la info als postres amics… jaja.
La foto és del cartell del concert i dos amics (el Marc-barceloní- i el Nacho –madrileny- fent de Serrat (el Marc) i Sabina (el Nacho)).

A més m’ha estat escrivint la Isabel Pera (del grup de joves de Cristianisme i Justícia) per venir aquí uns dies!!! Ella ha estat un any a l’Argentina i ara, abans de tornar a creuar el “xarcu” vol fer ruta per Llatinoamèrica. Arriba aquest dimarts que ve i marxa el dia 10 de desembre. La veritat és que fa il·lusió !

Deixo aquí la crònica, aquest cop no he trigat tant a escriure. Ara ja sí que crec que la següent serà després de la vinguda de la Isabel.
Ah! Per aquí he celebrat que Sant Cugat ja som colla de 8 després de poder aixecar el 4 de 8!!!!! Moltes felicitats als castellers i als santcugatencs en general. Per aquí vaig mostrar la foto del 4 i a més com la Gemma Castellera ha estat aquí fa poc i ha parlat del tema ja sabien una mica de què anava la història.

Amb els de casa la cosa està més calmada, estem bé, però realment si jo hagués escollit els companys no hagués optat per ells, però ens respectem i passar una estona amb ells està molt bé.

Bé, ara sí, abraçades i petons i tapeu-vos que sembla que ja us arriba el fred, per nosaltres ara arriba molta calor i pluges! I mentresant ja estem pensant en com passar el Nadal i el Cap d’any 2007!

Anna