Un munt de coses més...

Hola! Ara ja estem instalats a la nova seu d’Hogar de Cristo. Ja fa dues setmanes ens vam traslladar.
Estem més ficats en el que anomenem els “sectors”. Estem a la Sergio Toral. La Sergio Toral, a l’igual que la Balerio Estacio, la Janeth Toral,… són cooperatives on viu molta gent amb la que treballem.
No sé si ho havia explicat en alguna altra entrada, però el tema és que hi ha unes parts perifèriques de Guayaquil que són terra de ningú. El senyor (impresentable) Sergio Toral, igual que el senyor (impresentable) Balerio Estacio després d’unes petites batalles (amb morts entre mig) es van apoderar (robar) d’aquestes terres. Un cop són seves, les venen per solars, més o menys a 1000, 2000 dòlars que, evidentment, s’embutxaquen. Les famílies més empobrides compren un solar i és en aquest solar que posen la seva casa d’Hogar de Cristo (canya i fusta i de 4,80m per 4,80m).
Les condicions de vida són ben dolentes: sense aigua, amb llum robada dels cables de llum públics, en terres plenes de pols en època seca i totalment enfangats i envoltats d’aigua en època de pluja.
L’aigua se la venen mitjançant “el tanquero” que diu vendre aigua potable. Els omplen un tanc d’uns 50 litres per 70 cèntims o un dòlar. És un robatori perquè aquesta aigua l’han de fer servir per rentar roba, el menjar, beure, banyar-se tota la familia,… Així que us podreu imaginar que s’acaba ràpid. Ah! Tema important: les escombraries. Hi ha dues postures de la gent: cremar-la (amb lo qual contaminen) o deixar-la al al carrer esperar que l’empresa Vachagnon (encarregats d’això) la treguin. Com l’empresa en questió passa quan vol i s’emporta les escombraries que vol també contaminen. Així que estan envoltats d’escombraries i dels bitxets que això genera.
El que nosaltres volíem com entitat era estar al costat de la gent i treballar a prop seu perquè les sòcies han de venir sovint a la seu. Fins on estem nosaltres el carrer està asfaltat, tot i que les pluges han deixat les carreteres plenes de forats (bé, les pluges i els camions i busos que passen pels carrers).
Per anar i tornar ens han posat un bus (el expreso) que ens recull i ens deixa a l’antiga seu (a 5 minuts de casa). Està bé, tot i que és més cansat perquè toca més el sol i mengem més pols. De totes formes l’espai està molt bé, a mi m’agrada. Ara, però, tinc més dificultats per accedir a Internet. Per sort, una amiga em va deixar el seu portàtil i puc escriure des de casa i després amb un cop de pen drive penjar l’entrada al bloc.

Més coses: a l’entrada anterior explicava el que es venia: bateig, el comiat del Nacho, Catalunya Ràdio… Doncs bé, tot va sortir molt, molt bé.
La meva fillola es diu Bianca. La celebració va ser molt maca i senzilla. El padrí, un bon noi amb qui vam veure que teníem alguna gent en comú. Vam anar la Vivi i jo. La Vivi és una de les millors amigues que tinc aquí. Treballem al mateix departament i ens entenem perfectament. Després vam anar a casa de la nena, vam menjar molt bé, evidentment, i vam ballar una estona. Aquí, no es pot concebre una festa sense ball. Va ser molt divertit.
L’endemà vam acomiadar el Nacho (el madrileny que vivia amb nosaltres) amb una bona parrillada a la que van venir unes 50 persones. Va durar tot el dia. La veritat és que vam gaudir molt.
L’endemà a treballar i a la tarda… cap a Cuenca! Cuenca està a unes 4 hores i mitja en bus des de Guayaquil. Anem per una carretera que és millor no mirar durant tot el camí si no vols morir d’un atac de cor…jaja. Les carreteres estan malament i les corves no ajuden… però vam arribar (aquí només ens queda confiar… jaja). A les 20,30h jo era a Cuenca, sola, amb una adreça a la mà i un telèfon al que trucar per trobar-me amb els de Catalunya Ràdio que m’havia sortit apagat tota l’estona. Per sort jo em conec Cuenca una mica, així que vaig arribar a l’adreça que tenia, però allà no hi havia res. Preguntava a la gent, res, ningú no coneixia l’entitat que jo buscava. Al final, quan trobo algú que ho coneix m’envia a una altra adreça. Arribo i res, cap senyal de vida. Jo pensava: què faig a Cuenca, a la nit, sola i sense saber on he d’anar a parar. Així que vaig pensar que encara tenia temps per trobar-ho (el programa era a las dotze de la nit per sortir en directe) i que sinó anava a sopar, buscava un lloc on dormir i l’endemà feia visita turística.
Donant voltes vaig trobar Déu en forma de cyber. Entro, truco al mòbil espanyol que tenia d’ells i… res, altre cop apagat. De fet, generalment, els mòbils espanyols no funcionen a Equador, així que vaig decidir anar a sopar. Abans, però, vaig decidir tornar a provar-ho: truco de nou i, com Déu m’estima molt, em responen el telèfon!!!!!! Em van confirmar l’adreça que jo tenia i em van dir l’hora que hi serien. Perfecte! Vaig a sopar i, cap a les deu i mitja-onze i amb un bon cafè a sobre vaig anar cap a on eren ells.
Vaig arribar que estaven acabant de preparar el programa, però la veritat és que van estar molt atents i vam poder xerrar força. El programa va estar molt bé i, després de tants anys escoltant el programa per la ràdio des de casa, fa il·lusió estar allà en directe. Vaig tenir el meu minut de glòria ja que em van oferir l’espai per parlar una mica. Alguns em vau escoltar. Gràcies pels mails en el que em deieu això. A l’acabar em van donar el pòster del programa dedicat pel Bassas i em van regalar un boli que en la part d’abaix té un pen d’un giga!!!!! Incrïble. M’ho vaig passar molt bé, vaig conèixer gent molt maca i vaig parlar per Catalunya Ràdio! La veritat és que va ser genial.
Vam acabar a les cinc del matí, ells van recollir les coses i els vaig acompanyar a l’aeroport fins que ja van pujar a l’avió i jo em vaig agafar el bus de tornada cap a Guayaquil. Vaig arribar per dinar i a dormir! Molt xulu, de veritat. D’aquí la foto que he posat al bloc.

Al cap de dos dies el Nacho ja va marxar definitivament a Madrid.

Mentrestant estem fent força vida amb la Rocío y Darío. No sé si us he parlat d’ells dos, però són una parella de xilens que van venir a finals de gener. Viuen molt a prop nostre, tenen la nostra edat i la veritat és que són molt bona gent. Amb ells em porto molt bé. Algun dia ja penjaré una foto d’ells.

En el tema feina anem molt bé, però hi ha moments en el que és esgotador. Les escoles i la situació personal dels nens i de les famílies amb les que treballem estan en situacions tan limitants que a vegades un no sap què fer. Al principi de l’entrada explicava com viu aquesta gent, realment se’ls fa difícil poder pagar les mensualitats (que serien d’uns 5 dòlars), les malalties d’alguns membres de la familia fa que aquesta situació s’accentuï. Les escoles necessiten millorar molt en les infrastructures i a vegades ja no sabem d’on treure els recursos. Així i tot, creiem molt en el treball comunitari, en la força que aquesta gent té i en oferir eines que ajudin a que sigui la pròpia gent la que vagi endavant.
La feina a Hogar de Cristo és apasionant, però a l’hora esgotadora. De totes formes crec que val molt la pena i tot el que estic coneixent m’ajuda professionalment i sobretot a crèixer com a persona.
Al principi d’any vaig tenir una època en la que em costava més el dia a dia i pensava que potser ja era hora de tornar cap a St. Cugat, però ara ja sento que estic molt bé aquí i tinc ganes d’aprofitar el temps que em queda.

Alguns pregunten quan tornaré. No puc dir data exacte, però el que és clar és que el maig del 2009 com a tard he d’estar a Catalunya perquè em caduca el passaport.

Bé, ho deixo aquí, seguirem treballant, seguirem passant-ho bé i aguantant aquesta calor que a vegades ofega una mica. A qui se li va acudir posar un país on cau tan directament el sol?

Ai! Se m’oblidava Sant Jordi! El dia de Sant Jordi en sí vaig estar malalta, però unes bones amigues em van fer un petit llibre de dues pàgines en el que s’explica la història del dia… molt xulu. La gent em va felicitar perquè entre ells s’ho anaven dient. Espero que a Catalunya fos un bon dia!!!!!!!

Ara sí, m’acomiado. Fins aviat i gràcies per llegir el bloc! Sento no poder respondre tots els mails...