El meu pas per Caracas!!!!!!

Bones a tots! Ja estic de tornada del meu viatget per Caracas. La veritat és que ha estat genial. Tant la meva germana com jo hem gaudit moltíssim.
El viatge d’anada el vaig fer en Business… és el que té comprar el bitllet tard, però mai havia viatjat així i vaig aprofitar-ho! Només pujar ens tanquen la cortina que ens diferencia de la gent que viatja en classe econòmica. Ens ofereixen una beguda (per la resta no n’hi ha) i ens serveixen els àpats amb coberts normals (no de plàstic) i unes estovalles. A més podia estirar els peus tan com volgués que no tocava la paret... Genial.
Vaig sortir tan ràpid que la meva germana estava tranquil•lament esmorzant. Vam xerrar un munt, em va ensenyar els llocs on ella havia treballat i estudiat quan vivia allà i vaig estar a la defensa de la seva tesis. El tema: l’autogestió, i la va presentar molt bé.
A la tornada, via Bogotà, m’hi vaig estar allà tres hores esperant que sortís l’avió, però per sort a Caracas em vaig trobar dos nois de Guayaquil que tenien el mateix bitllet que jo, així que vam poder compartir l’espera. A més després em van portar a casa en cotxe! Genial.
Com veieu va ser un viatge ben maco, i és que sempre és xulu poder estar al costat de la meva germana en moments així. La foto la vam fer a l’aeroport, just abans d’entrar.

Com a coses curioses puc dir que vaig pujar a un metro (gairebé dos anys sense veure un!) i que hi ha campanyes ben semblants entre el president Correa (Equador) i en Chavez (Venezuela), tot i que jo hi veig moltes diferències polítiques.

Sempre és bo viatjar, veure altres cultures, maneres de fer, de pensar,...

Fins aviat!

Tot i que l’anterior va ser una entrada força llarga, crec que em vaig deixar un munt de coses per explicar. Com per exemple que l’organització per la que venen els xilens (America Solidaria) van organitzar el 18 de setembre (la seva festa nacional) un concurs de “payas” per tots els xilens que tenen repartits per Amèrica del Sud. Una paya és una rima folclòrica que parla d’algun tema, com per exemple, la seva estada a Equador. La vam fer entre els 3 xilens que viuen a casa, la Rocío y el Darío (el matrimoni xilè que viu un carrer més avall) i jo. Total, que vam guanyar, i com a premi ens van donar diners per fer una parrillada. Com que eren força calerons ens van donar per fer un sopar a base de “completos”, típic a Xile (pa d’hamburgesa allargat amb una saltxitxa i els complements) i dues parrillades (la segona per celebrar el SI). A més van venir de vacances els pares de la Rocío i ens van brindar una altra parrillada. Total: que portem uns dies menjant molt bé… jaja.
Com deia en l’antrada anterior, va venir el Nacho. Quan va marxar d’aquí li van donar feina a Gandia (València) per portar una ONG anomenada “Vivienda para los sin techo” que funcionava a base de bona voluntat, però res més. La seva feina és fer projecte per aconseguir diners per l’Hogar de Cristo d’aquí. Va venir 15 dies aquí per feina i per veure’ns a tots plegats i tornar a trepitjar la nostra estimada Perimetral! Vam gaudir força de la seva estada aquí.

No sé si us he presentat la Rocío. Les dues de la foto són la Rocío xilena i ella. La foto la vam fer tot celebrant el 18 de setembre amb empanades xilenes. La Rocío es de Sevilla, va venir per 4 messos a Guayaquil a treballar en una escola de Fe y Alegría. És sicòloga i treballa diariament amb els nens de l’escola i amb les seves famílies. Viu amb les dues religioses que tenim a prop de casa, també espanyoles. S’hi estarà fins a finals de novembre, però és ben xulu tenir-la per aquí. És molt simpàtica i ens riem molt de les nostres diferències polítiques. La veritat és que aquí sempre ve gent, hi ha força moviment i, tot i que a vegades pot arribar a cansar per haver d’estar sempre “presentant l’Equador” a la gent que ve, és molt enriquidor.

Avui és el darrer dia de la setmana que treballem, demà ben de matí ja marxo a Caracas, la següent entrada ja serà amb una foto de la meva germana!!!!!!!

Bon cap de setmana!

Ah! Molt bé el Barça, no?

Ha guanyat el SI!!!!!!!!!!

Com ja sabreu el SI va guanyar a tot l'Equador, menys a Guayaquil. Si bé tampoc no va guanyar el NO, no es pot dir que el SI ha triomfat. Sigui com sigui és una gran notícia perquè té marca d'esperança. Cal tenir paciència i anar lluitant, però crec que Equador pot sortir endavant.

Vam passar el cap de setmana de les eleccions (27 i 28 de setembre) a Quito, ja que vam celebrar l'aniversari i el comiat d'un amic quiteny, el Renato.

En Rena és un noi de 23 anys que marxa al País Basc a estudiar. Jo vaig conèixer el Rena quan no tenia ni dues setmanes aquí. És un noi senzill i molt donat a oferir-se als altres. Li desitjo el millor, és un gran noi.

La foto ens la vam fer al tornar de la celebració del SI i ens vam endur material electoral a casa. Us explico qui som a la foto. Començant per la part de dalt de l'esquerra: el Rena i el Pancho (quitenys), a l'altra banda: la Paula (xilena que viu a Guayaquil, amb mi) i el Rodolfo (xilè que viu a Quito -anomenat "Flaco"). A baix el Nacho (el madrileny que vivia amb mi i que ha vingut a passar uns dies aquí -avui ja marxa), jo, la Fabi (xilena que viu a Quito), el Whala (xilè que viu a Guayaquil, també amb mi) i la Fa (xilena que viu a Quito).

A la feina hem començat un procés de diagnòstic amb les escoles amb les que treballem. De fet, aquest procés el vam començar ara fa un any i ara estem treballant amb el director, mestres, mares i alumnes de cada una de les escoles perquè siguin ells mateixos qui diguin què els manca i com poden trobar solucions. Sembla que s'està fent bona feina, esperem que sigui productiu, hi confiem molt.

Temes personals: ja tinc bitllet de tornada! Seré a casa el diumenge 8 de febrer al matí. A més seré tieta!!!!! El meu germà i la meva cunyada estan esperant un nen pel febrer (estem veient qui arribarà abans dels dos a Catalunya). Em fa molta il·lusió tot plegat. Per altra banda, no vull dedicar-me massa a pensar com em sentiré quan marxi d'aquí.

Aquest divendres tenim festa i jo marxo a Caracas a veure defensar la tesis a la meva germana Irene!!!!! Estaré des del divendres fins el dimarts allà i el dimecres em reincorporaré de nou a la feina. Tinc moltíssimes ganes.

Així que, ja veieu, estic en un moment d'expectatives.

A Hogar de Cristo hem celebrat els 37 anys de la Institució amb una missa fent un repàs del que han significat aquests anys. Hogar de Cristo va nèixer a Xile, pel Pare Hurtado. Ell deia missa en una comunitat de gent que tenia calerons. Llavors un dia, a la missa, va començar a parlar dels nens que vivien al carrer i va dir alguna cosa així com: "Cómo no dar hogar a estos Cristos que viven en la calle!!". I les dones de la comunitat van començar a dir-li: "Tenga el dinero, padre, haga un Hogar de Cristo". I ell es va veure entusiasmat i gairebé "obligat" a començar l'obra amb la construcció de les cases. La veritat és que a mi em sembla una història fantàstica.

A més estem preparant les Olimpiades en les que els treballadors podem participar en futbol, bàsquet, natació i un campionat d'un joc de cartes típic d'aquí: cuarenta. Nosaltres, amb les noies del departament i de microcrèdits, ens hem apuntat a futbol. Són coses que uneixen a la gent i fan que la feina sigui més amena.

El temps passa rapidíssim. S'acosta el final de l'any i amb ell hem d'anar tancant tots els temes de la feina.

Fins aviat!!!!!!!!!