Petites reflexions...

Hola amics i família, com va?
Després de portar ja 10 messos al país em permeto fer unes petites reflexions. Ja fa temps que tinc la sensació d’estar ben ficada aquí. Costar, costar, em va costar el primer mes, quan no tens la vida feta aquí, quan t’adones que això va per llarg i que tothom fa la seva vida menys tu, però el cert és que vaig tenir la sort de trobar dues molt bones amigues amb les que ens entenem molt bé i que sempre m’han fet costat.
Justament per això em vaig apuntar a italià, perquè la meva vida no es podia reduïr a anar de la feina a casa i de casa a la feina, ja em coneixeu i sabeu que això no fa per mi. A més no volia passar-me dos anys sense estudiar res. Justament ahir vaig rebre el diploma del segon nivell i ara ja no tornem fins el 14 de gener (unes petites vacances, que aniran bé).
A més així també faig vida amb gent que no sigui d’Hogar de Cristo.

Aquí, a Hogar de Cristo, també ha estat tota una trajectoria: a l’arribar ho vaig veure tot massa gran, tant Hogar de Cristo com Guayaquil. A més de trobar-te amb una manera de fer i de ser totalment diferent. Ets la diferent, més alta, diferent accent, com que fas gràcia a la gent.
Però crec que poc a poc he anat coneixent, he trepitjat aquests carrers amb força (trepitja fort, Roc!), i m’ho he anat sentint meu… Tan meu que ja m’estimo el meu barri, les botiguetes, els veïns, els partits de futbol al carrer,… També m’estimo la manera boja de conduïr de la gent, les lleis que tothom es salta, les carreteres gairebé impossibles de creuar,… M’estimo l’Hogar de Cristo, la seva manera de fer, les casetes de canya i fusta que s’entreguen, les senyores que venen a demanar un microcrèdit, la lluita diària de les sòcies, les meves companyes, les meves amigues. M’estimo les cerveses que ens prenem, el menjar típic del país, els gossos bordant al carrer, els venedors ambulants, …

I estimar tot plegat, em fa sentir-me una més en la família, em fa entendre la diferència, acollir-la, estimar-la. Entendre fins a quin punt arriba la gent per voler marxar del seu estimat país (no sabeu com s’estimen el seu país), de no tornar a compartir una cervesa Pilsener mentre esperen motivats que Ecuador marqui un gol, de deixar la família, els amics… per tornar a començar. Que si les lleis estan massa dures, que si jo sí que puc anar on vulgui perquè sóc espanyola, i sense recriminar res!

No parlo en el sentit de que això es fantàstic i que em vull quedar per sempre més, ni molt menys! Crec que sóc conscient de cada cosa i de que tinc molt per fer a les Catalunyes triomfants, de fet, ja estic pensant en el meu futur allà a nivell laboral, però ara per ara em sento ben a gust aquí i sento que encara tinc molt per fer, per aprendre, per gaduir, per estimar… i de fet encara tinc més d’un any per endavant.

A la feina, tot va avançant molt bé, estic aprenent (per fi!, què he fet els tres anys de carrera? ) a fer projectes, a posar-los en pràctica, a valorar diferents aspectes, a tractar la gent, a sortir de situacions ben difícils. He aprés a situar-me en molts llocs totalment nous per a mi i tot plegat ajuda a gaudir i a crèixer.

He aprés a prendre’m la vida d’una altra manera, no es tracta de que allà anem massa ràpid i que aquí sí que es valora el temps, res d’això! Però sí que és una altra manera de viure, les motivacions són diferents, el sentit de les coses és diferent,… Surten imprevistos a cada moment i realment si havies d’arribar a les 5h pot ser que arribis més tard perquè passen coses pel camí.

Una altra cosa de ser fora és que he aprés a mirar-me les coses d’una altra manera. Altre cop, no pensem en una transformació súper profunda com si fos St. Ignasi i estigués al riu Cardaner, no. Però el fet de ser fora de casa i de l’ambient en el que sempre m’he mogut em permet veure, comparar, valorar, decidir i poc a poc, planificar sense adonar-me, com vull actuar. De que em sento més madura, me’n sento, però també he fet un procés en el que crec que per fi m’he situat en la meva maduresa real i he baixat una mica del “burro”.

Tot plegat en el dia a dia, tot plegat sense tancar-me a fer uns exercicis espirituals d’un mes (m’agrada exagerar), però sí que m’agrada haver fet procés sense angoixes, sense patiments exagerats,…
Evidentment he tingut mals dies, però crec que no esperava marxar i sentir felicitat constant durant dos anys. M’agrada veure que les coses que em passaven a Sant Cugat (com aquest fet de tenir mals dies i tenir alguna enganxada amb algú) també em passen aquí. Evidentment hi ha dies d’enyorança, de voler fer una trucadeta i quedar per fer un cafè, d’estar a casa amb els pares, germans i d’anar a veure els avis; però crec que abans de marxar vaig fer un procés per a què no m’afectés massa el fet de marxar i no tenir a proa el de sempre.

Bé, crec que he deixat algunes reflexions aquí, potser aviat en poso més, de moment explicar alguna coseta més.
El cap de setmana passat vam estar a Quito al concert de Sabina i Serrat: dos pájaros de un tiro. Va ser genial, són boníssims aquests dos. Crec que és el primer cop que vaig tants kilòmetres per anar a un concert… jaja, però tenim amics a Quito i havíem d’aprofitar l’ocasió! Ens ho vam passar realment molt bé. Van fer alguna broma que havies de ser català o espanyol per entendre-ho, però nosaltres ja ens vam ocupar de passar la info als postres amics… jaja.
La foto és del cartell del concert i dos amics (el Marc-barceloní- i el Nacho –madrileny- fent de Serrat (el Marc) i Sabina (el Nacho)).

A més m’ha estat escrivint la Isabel Pera (del grup de joves de Cristianisme i Justícia) per venir aquí uns dies!!! Ella ha estat un any a l’Argentina i ara, abans de tornar a creuar el “xarcu” vol fer ruta per Llatinoamèrica. Arriba aquest dimarts que ve i marxa el dia 10 de desembre. La veritat és que fa il·lusió !

Deixo aquí la crònica, aquest cop no he trigat tant a escriure. Ara ja sí que crec que la següent serà després de la vinguda de la Isabel.
Ah! Per aquí he celebrat que Sant Cugat ja som colla de 8 després de poder aixecar el 4 de 8!!!!! Moltes felicitats als castellers i als santcugatencs en general. Per aquí vaig mostrar la foto del 4 i a més com la Gemma Castellera ha estat aquí fa poc i ha parlat del tema ja sabien una mica de què anava la història.

Amb els de casa la cosa està més calmada, estem bé, però realment si jo hagués escollit els companys no hagués optat per ells, però ens respectem i passar una estona amb ells està molt bé.

Bé, ara sí, abraçades i petons i tapeu-vos que sembla que ja us arriba el fred, per nosaltres ara arriba molta calor i pluges! I mentresant ja estem pensant en com passar el Nadal i el Cap d’any 2007!

Anna

Com passa el temps...

Amics i familia, com esteu?
Sí, sí, quant de temps! Ho sé, però així hi ha més coses per explicar… jaja.

Des del darrer cop han passat un munt de coses, allà vaig!

Amb les companyes d’Apoyo Escolar (a part de portar-nos molt bé, quina sort!), hem estat fent recorregut per algunes de les escoles amb les que treballem per fer un diagnòstic de la situació i poder incidir amb coneixement. L’Andrea s’encarregava de parlar amb el director i amb els mestres, la Vivi amb les mares i jo amb els nens. La veritat és que ha estat una molt bona cosa, no només a nivell professional, ja que d’aquí podem treure un bon pla de treball, sinó a nivell personal. Veus les condicions en les que treballen, veus el tracte dels mestres cap els nens,… i t’esgarrifes, però queda tot un repte, i estem disposades a posar-hi molt de la nostra part.

Un acte curiós que vaig tenir va ser el “Juramento de la bandera” a l’escola Ciudad de Israel. Com jo estic força ficada a l’escola i conec molt la comunitat em van dir que havia de ser jo qui fos la mestra de cerimònies!!!! Jo, que en ma vida he vist això! El cas és que el 26 de setembre és el dia de la bandera a tot el país. No recordo quin any va ser que es va constituir aquest dia com a tal.
Les escoles ho celebren moltíssim i tothom s’entusiasma (ho han fet tota la seva vida!). És un rollo molt militar, a mi no m’agrada, però per ells és important. En el nostre cas estaven tots els nens de l’escola ben guapos portant una bandera petita de cada província (aquí les províncies equivalen a les nostres Comunitats Autònomes). Feien un passadís per a què passés “la abanderada”. I qui és l’abanderada? És el noi o la noia de 7è curs (el darrer) que treu millor notes. Com a la nostra escola només hi havia dues noies de 7è i no ens agrada remarcar la que treu bones notes vam dir que totes dues ho serien i tots van estar d’acord.
Vaig llegir juraments absolutament militars que ja passaré a qui els vulgui tenir, i tots van jurar ser fidels i lluitar per la pàtria! Les dues abanderades portaven els seus escoltes i tot i cadascuna una bandera, una d’Equador i l’altra de Guayaquil. Evidentment els colors de la bandera tenen un significat i tothom canta emocionat l’himne del país (aviat me l’aprendré). I nosaltres que ens riem bastant de les bandaretes i dels himnes, i més el d’Espanya que no té ni lletra! Jajaja.

Vam celebrar l’aniversari de l’Andrea, una xilena voluntària que també viu a casa. De fet, és amb qui millor amb porto, ens entenem molt bé i ens recolcem que això sempre ajuda. Totes dues treballem a educació.
El diumenge 30 de setembre van haver-hi eleccions per l’Assamblea. Va guanyar el partit del govern (per sort!). L’altre cop ja us vaig explicar algunes cosetes com la llei seca i l’obligació del vot, però aquest cop ho volia veure d’aprop i vaig acompanyar una bona amiga a votar.
Em va agradar molt anar-hi, de fet m’agrada anar a tot el que és nou, és una manera d’anar coneixent el país i també anar-lo entenent cada cop més. Hi havia un munt de gent. No és com a Catalunya que t’arriba la papereta a casa que t’indica on has d’anar a votar, nono. Tu has de trucar a un telèfon i allà t’indiquen. Encara no he entés quin criteri segueixen per decidir on vota cadascú. Nosaltres vam anar a una universitat i allà ens vam trobar a un altre amic que anava a votar amb sa mare, ens va dir que vigilèssim perquè estaven agafant la gent per quedar-se allà tot el dia. Jo no vaig entendre massa bé de què es tractava, però ja m’ho van explicar. En principi hi ha gent assignada per estar a les taules, però pot ser que no arribin i llavors li toca quedar-se al primer que va a votar. M’explicava la meva amiga que ella un cop va arribar a la seva taula i no hi havia ningú a la taula i tot de gent pel voltant com mirant a altres llocs dissimulant fins que va arribar un noi que no es va enterar massa què passava i li va tocar quedar-se! Pobret… Al cap de 5 minuts allò estava ple de gent que anava a votar i esperaven que passés algú com aquest pobre noi… jaja.
Una altra cosa divertida és veure com ho tenen posat per a què el vot sigui secret. En aquest cas que era per l’Assamblea havien de votar a 16 candidats (el nombre de candidats a votar cada província (aquí, el Guayas) va en funció del nombre de persones que viu a cada provincia). Hi ha un tros de cartró sobre dues taules ajuntades i allà tu t’hi poses al darrera amb el teu full enorme de tots els candidats i votes. I jo que recordava aquelles cabines que tenim nosaltres… jaja.

Ara ja fa un temps estic anant com activitat de cada dilluns a la dentista, m’havia d’arreclar la boca! A més he estat fent els tràmits per tenir una assegurança, així que els dilluns els tinc ocupats amb això. L’italià va fent, però la profe no ens agrada massa, així que ens vam queixar i sembla que ens canviaran de profe! Bien!

Més coses: va venir un amic del Nacho (el madrileny que viu a casa). Es dic Marc, és un noi català que va anar a Cuba a fer un curs d’imatge i so i es va quedar fent ruta per les Amèriques (llatines, per suposat). Així que va fer la seva parada a Guayaquil. Ara ja ha marxat perquè volia seguir la ruta, però sembla que tornarà perquè li han demanat que faci el video institucional d’Hogar de Cristo. És un noi molt maco, ha estat xulu tenir-lo per casa.

A principis d’octubre es van commemorar els 40 anys de la mort del Che. Per aquí es van fer força actes, jo vaig anar a un que es feia a l’universitat estatal. Una cosa força pachanguera, però ens ho vam passar bé. Ens van passar un fulletó en el que explicaven 4 coses del Che, el millor va ser sentir una noia pija, pija, amb un vestit apretat vermell explicant les anècdotes i posant la seva veu de pija per veu del Che!!!!!!!!!!! Evidentment ens pixàvem de riure, però és que la noia era impressionant. Els 4 que van cantar van fer cançons protesta i altres com Hotel California que encara no sabem a què venia… jaja. Però la intenció hi era, i això és el que compta! Erem 4 gats i a tots ens importava poc la lluita comunista…

Aquell cap de setmana vam marxar a la costa amb el Nacho, el Marc i una altra noia d’Hogar de Cristo. El millor, arribar. Pel camí ens vam trobar un protesta independentista! Sisí, el Marc i jo agafant idees per fer quelcom semblant a Catalunya… jaja.
El cas és que Sta. Elena que fins ara formava part del nostre Guayas volia ser una província. És com si el Vallès Occidental volés independitzar-se de Catalunya. I com ho van fer? Tallant les carreteres. Aleshores tu agafaves el bus a Guayaquil i et portava fins a punt en el que hi havia la gent cremant neumàtics i altres coses per no deixar passar. Així cada X metres, es tractava d’anar fent viatges en camionetes, cotxes… tot de gent particular que es va guanyar uns quants calerons aquella nit fins que trobessis el següent tall, el passaves caminant i et buscaves la vida per trobar una altra furgoneta. Impressionant. Va haver un moment que anaven caminant, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i ens vam trobar uns militars. Vam anar corrents a preguntar si avançaven en la nostra direcció, però no vam tenir sort, així que vam seguir caminant. En aquell moment, obren els llums de la furgo i ens il·luminen el camí… el Nacho em viu: mira, ara és com si estiguessim en un camp de concentració, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i només amb les llums de la furgo. Sembla com si ens haguessin deixat escapar i ara ens disparen a tots per l’esquena… jajajajajaja. La veritat és que era tal qual.

Vam arribar just per sopar, sortir una miqueta i anar a dormir. Volíem banyar-nos, però no va fer massa bon temps, així que encara haurem d’esperar.
Jo vaig tornar una mica abans perquè diumenge vam celebrar l’aniversari dels fills d’una molt bona amiga meva (abans he mencionant una, amb la que vaig anar a votar, què és la Patricia i ara és l’altra gran amiga, la Italia). Té dos bessons que van fer 4 anys i una nena que en va fer 6. Vam tenir titelles i un pallasso força bo. Reiem perquè fa un temps també vam anar a l’aniversari del fill d’una altra d’Hogar de Cristo que feia 4 anys i també van haver-hi titelles. L’altre cop ens van ensenyar a rentar-los les dents i ara a no dir mentides… jajaja.

Més! Ens vam endinsar amb l’Andrea (la xilena de casa) i més gent a muntar unes Olimpíades amb les microempresaries i amb els nois del barri i de les escoles amb les que treballem a Hogar de Cristo. El diumenge 21 les vam inagurar i ara són alguns dissabtes. Aquí si les fan bé, així que van venir 20 equips, 12 de dones i 8 de nois. Vam donar premi al millor equipatge, a la millor mascota, al millor cartell, a la millor madrina… crec que ja està.
Vam fer desfilada d’equips, vam encendre una antorxa, vam fer el recorregut i vam encendre la “tea”. No sé com es diu en català, el lloc on es queda encés el foc durant el campionat. Va ser molt maco. Amb música i microempresaries venent menjar. Va sortir molt bé! Ara anem jugant a futbol i anem eleminant equips fins que quedi l’equip guanyador de nens i de dones.

El cap de setmana següent va ser el meu aniversari (gràcies a tots els qui em vau felicitar!). Com molts em deieu era el primer aniversari lluny de casa i, sí, per fi es va donar allò de que el dia 27 vaig fer 27!
El divendres ho vam celebrar a casa de la Patricia amb una parrillada! Erem els més allegats d’Hogar de Cristo, unes 6 o 7 persones. Molt tranquil, molt bé. L’endemà de bon matí, a les 8h del matí, m’havíen convocat a Ciudad de Israel, l’escola que estic recolçant força. Em parlaven d’una reunió, però a l’arribar em trobo tot de globus a l’escola, molts nens, les mares i la mestra de l’escola amb dos pastissos celebrant-me l’aniversari! Va ser una molt bona sorpresa! Increïble i molt guapo. Em van cantar l’aniversari feliç, em van fer mossegar el pastís i em van donar un marc de fotos com a regal. En el moment de mossegar el pastís és molt típic aquí que algú t’empenyi el cap cap al pastís i acabis amb la cara plena de pastís, però ningú va donar el pas, bien! Jaja.

Després van fer quelcom molt típic també de les comunitats, treure un bon plat de paella. Sisí, i menja-te’l a les 8,30h del matí!!! Em va costar i l’única excusa que podia donar era que com era sorpresa ja venia menjant de casa. Només vaig menjar un petit entrepà, però què podia dir, quedes fatal si no te l’acabes! I just després vaig partir el pastís, en trossos petits expressament perquè jo ja no podia més, però em van donar dos trossos!!! Jaja, i què em quedava! Menjar-me’ls!!!! La veritat és que va ser preciós i genial, i tant!!!!!

Després vaig anar a dinar una miqueta amb la Italia i la Patricia i a l’acabar em vaig posar a dormir, així com 4 hores seguides i quan em van venir a despertar-me ni em vaig enterar. Però una mica de sopar i una dutxa ho arreclen tot i vam poder sortir amb els de casa i altres a celebrar-ho. Ens ho vam passar molt bé. Erem una bona colla perquè van venir de Quito dos amics nostres i 3 xilens que venen de la mateixa organització que els nostres xilens. El cas és que aquell dissabte hi havia a Guayaquil el concert de Soda Stereo, potser algú sabrà qui són, però jo no els havia sentit fins que han vingut aquí i ha estat el gran fenomen. Així que vam aprofitar tots plegats l’ocasió per celebrar-ho bé. L’endemà vam fer una parrillada a casa, entre els que som a casa i els que van venir érem 12 persones.

A més durant aquests dies hem anat l’Andrea i jo a un taller per provar de canviar el voluntariat a Hogar de Cristo perquè realment li cal una bona reforma, ara seguirem les reunions amb la institució que va oferir el taller perquè aquests en saben bastant de voluntariat. Amb ells a més estem ficant-nos en un altre projecte que ja us explicaré més endavant.

Mentre feiem tot això hi hagut un aspecte una mica pesat per mi. Hi ha una noia d’Hogar de Cristo amb qui treballem al mateix departament, que m’ha agafat mania. Entre això i que està una mica fatal del cap m’està fent una mica la vida impossible, tan a la feina com a casa. Dic a casa perquè es ben amiga dels meus companys de casa i sovint està per allà. El cas és que té problemes a la feina per la seva actitud i manera de treballar que no és bona i enlloc d’assumir diu que és per culpa meva que li diuen això perquè jo sóc amiga de les jefas i els explico que ella està a casa nostra bebent cervesa. I els companys de casa s’han sumat a la mateixa tonteria. Que jo sóc amiga de les jefas és cert, però no que jo els expliqui tot el què fa per a què la facin fora. Així que m’he vist envoltada d’acusacions sense sentit, reunions… però per sort tinc les jefas que em recolcen i ara sí que això se li posarà en contra a aquesta noia. El tema és una feixuc i cansat, però mira, hi ha qui li costa entendre que es pot ser amiga de les jefas sense que això afecti a la feina.
Aquest cap de setmana han marxat tots a la platja. Jo m’he quedat, l’Andrea em sembla que ja estava cansada abans de marxar, però jo volia tranquil·litat i temps per anar a la platja en tinc força. Així que l’estic dedicant a mirar pel·lis, llegir, escriure pel bloc, estudiar italià i posar-me amb la guitarra, a veure si ara sí que ho faig de manera seguida i aprenc!

Fa uns dies també ha estat aquí una altra amiga del Nacho, una altra Andrea, una noia maquíssima i qui sí m’ha entés amb tot aquest tema i veia claríssim que l’altra s’ha fet la mosqueta morta i tots han caigut en les mateixes acusacions tontes.
Un dia em va acompanyar a l’escola i diu que ella pot treballar amb els de l’universitat per aconseguir peles per fer l’escola de ciment (ara és de canya). La veritat és que aniria bé perquè seria avançar força.


Bé, sembla que he explicat força cosa. La veritat és que trobo tot molt interessant per anar coneixent el país i la seva gent. Estic contenta de ser aquí, estic aprenent molt i gaudint encara més.
Ara ja porto més de 9 messos aquí i el temps continua passant volant. Està clar que hi ha moments en els que agafaria l’avió, us faria una forta abraçada i tornaria cap aquí, però això no pot ser i a més no vull tallar aquesta experiència. Si puc passar-me els dos anys aquí sense tornar millor, però encara queda més d’un any per això i no vull còrrer.

A nivell d’educació estic aprenent molt i agafant moltes ganes per seguir estudiant i posant més coses en pràctica. La veritat és que a llatinoamèrica en saben molt de temes socials.

Crec que encara no sé definir massa quins eren els objectius i les inquietuds per venir, però el que sí que tinc clar és que un de ben important era el de conèixer aquesta realitat per poder entendre què és això de la immigració (salvant les distàncies) i com són la gent d’aquestes terres, i això ho estic aconseguint bastant.

Ieps, m’oblidava d’una cosa important què ha passat. Hi ha dues noies que feien italià amb mi que van marxar cap a Italia amb la seva mare que ja fa anys que és allà. Elles dues són menors d’edat i la mare està fent la reagrupació familiar. Una germana seva que també ve a classes té 19 anys i amb ella serà més complicat.
Vam anar a l’aeorport a acomiadar-les… us podeu imaginar el drama familiar… tots plorant, els qui marxen i els qui es queden… Ara sembla que ja han arribat i que va tot bé, s’han de situar, però realment és dur.

El tema de la noia ecuatoriana agredida a Barcelona ha tingut el seu ressó, i ja m’agrada que sigui així, aquí i allà. Diuen que com a tot arreu hi ha gent que acull i gent que maltracta, i és cert.
També hi ha qui diu que això ha estat una barbaritat, però també es poden mostrar imatges de com els homes d’aquí maltracten a les seves dones… També és cert, però sigui com sigui la violencia no es pot justificar de cap manera, així que ja està bé que ens hi posem tots en contra.

Bé, ara sí, m’acomiado fins la propera entrada al bloc.

Una abraçada i gràcies per la paciència de llegir totes aquestes paraules, però realment per mi és molt important poder compartir-les amb vosaltres.

Barcelona 0 - Emelec 1… parlem de futbol

El cap de setmana passat vam anar a un aconteixament importantíssim pel país amb els companys de casa. Vam anar a l’estadi del Barcelona. Com els més futbolistes santcugatencs ja em deien abans de que vingués jo cap aquí existeix el Barcelona Guayaquil. L’escut és el mateix que el nostre, però enlloc de posar F.C.B. posa B.S.C (Barcelona Sporting Club).
El cas és que a Guayaquil hi ha dos grans equips de futbol: el Barcelona i l’Emelec. Anar a aquest partit és anar al Clàssic. Primer aconseguir les entrades (5 dòlars), però aconseguides per amics. Després el fet d’anar. Cal anar amb moltes hores d’antelació, si el partit era a les 16,30h, nosaltres a la una ja èrem allà. L’estadi estava força ple.
Però comencem pel principi.
Tothom va amb la samarreta del seu equip, nosaltres amb la groga del Barcelona i els altres amb la blava de l’Emelec. Si les dues barres (aquí se li diu barra al que seria com la claca, els seguidors) es troben hi ha baralles, així que la policia ja s’encarrega de tenir-nos allunyats…
Una munió de persones blaves i groges caminant cap a l’estadi mirant a tot arreu per si et ve un de l’Emelec i et pega.
El cas és que durant l’arribada no ens va passar res. Va arribar el moment d’entrar al recinte. El més normal aquest estat entrar per la porta, però no! Què més emocionant que passar per sota d’una reixa i anar a parar a un petit barranc que calia passar per la punteta entre un munt de gent fins arribar a un petit pont que ens dirigia a l’estadi en sí.
Per entrar dues cues: homes i dones i nens. Un cop a dins vam seure pels esgraons (no hi ha una cadireta per cadascú com al Camp Nou). Allà la festa està servida, és la una i el partir no comença fins les 16,30h, però tranquils que juga la sub 20 i així ja tenim alguna cosa a fer.
Vam fer amics, important per tot el que passa després. Allà vaig. No van parar de tirar vengales, en dos segons veies com la gent s’havia d’apartar del seu lloc per no rebre.
La cosa va en serio perquè un maleïda vengala va anar a parar durant la primera part a un nen de 12 anys i el va matar… sí, sí, com sentiu. I penseu que el partit es va aturar o que la gent en parlava? No, no! I no perquè no es sapigués, sinó perquè com diuen aquí: a Ecuador es mor algú i no passa res… doncs és veritat! Tot i que ara ja han agafat al noi que va tirar la vengala.
Mentres feiem l’onada, reiem, parlàvem amb la gent d’allà, ens explicaven coses interessants d’aquestes trobades…
Una altra cosa impressionant és el moment en que surten els jugadors, focs artificials, regalen pilotes de futbol, surt una fumareda groga… de debò que sembla lo màxim que passa al país. Després el partit en sí és un rollo, però l’ambient arriba a fer por.
En la mitja part vam tenir una baralla amb ganivets a dos metres nostres, tots apartant-nos… vam surtir vius de miracle!
A l’acabar el partit, com el Barcelona havia perdut la gent s’emprenya i cremen els seients del seu propi camp!
Els nostres protectors ens van advertir de que esperèssim una estona per sortit per no trobar-nos amb la barra de l’Emelec. Així ho vam fer, però al sortir (ara ja per la porta) vam veure com uns seguidors del Barcelona agafaven a un de l’Emelec amb intencions no massa pacífiques…
La sortida, tot i ser per la porta també és increible… Tot fosc i tots marxant i alguns pujant per una muntanyeta talment fossim refugiats de guerra.

Una bona caminata fins arribar al bus i vam arribar a casa cap a les 20h. És a dir, 8 hores per anar a veure un partit de futbol al camp.

De totes formes, cal dir que l’experiència per conèixer més aquest fantàstic país és genial, però dubto que torni un altre cop…

Un altre tema que penso que no vaig dir és que ara tenim servei de menjador a Hogar de Cristo, així que ens alimentem millor.
Les meves amebes penso que cada dia estan pitjor, per tant, cada dia jo estic millor!

I la feina… genial, ens ve un munt de feina a sobre, però m’agrada i estic aprenent un munt, a part que casi que ja em veig a Bellvitge treballant amb els ecuatorians…jaja. Temps al temps, encara no és moment de pensar en la tornada. La veritat és que aquí estic molt bé.

Durant dos dies d’aquesta setmana hem anat a un seminari de la pobresa que es va acabar anomenant Buscando soluciones. La veritat és que ha estat molt interessant, tots aquests tallers em donen força i energia per anar a més. M’encantaria tenir més temps per llegir i per aprendre més, però la veritat és que la son i el poc temps em guanyen.
Ara són les 21,30h i puc escriure això perquè una amiga m’ha deixat el seu portàtil (laptop es diu aquí) per una feina que he hagut de fer, així que demà només ho he de copiar a l’ordinador i penjar l’entrada sense esperar un mes per falta de temps durant les hores de feina.

Bé, espero que hagi estat bo l’inici del curs i que passeu unes bones festes de la Mercè!
Ah! El que preguntava la Gemma de l’italià… sí, continuo, però he faltat força i ara ho noto, però vaig bé!

Una abraçada!!!!

Pd: les fotos, general de l’estadi i els 4 de casa que vam anar al partit (els dos xilens: Bárbara i Italo, el madrileny, el Nacho (amb la samarreta del Madrid entre barcelonistes per no separar-nos, havia d’alegrar-se per la victòria emelecista en silenci si no volia rebre) i jo).

Bona diada!!!!

Ho sé, massa temps sense escriure, però entre que van estar aquí els pares i la Gemma Castellera i que pensava que estàveu tots de vacances ho he anat deixant… I és que aquí la feina apreta i hi ha poc temps per dedicar-me a internet.

Hem tingut un munt de coses, procuraré anar explicant sense deixar-me res, però serà impossible!

Les vacances van ser genials, els pares, la Gemma i jo per Cuenca i Quito (i rodalies!). Ens ho vam passar molt, molt bé i vam veure un munt de coses. Genial, de debò.

Per mi també va ser un retrobament maco amb els pares que tenia ganes de fer.

Al tornar vam tenir una sorpresa molt agradable a la casa… ja tenim rentadora!!!! Després de 6 messos rentant a mà ha arribat la meva salvació! jaja. De debò que s’agraeix, eh!

Amb la Gemma ja vam estar un dia més i ja la vam acompanyar a l’aeroport. Els pares i jo ens vam dedicar a visitar Guayaquil, la meva estimada ciutat i Hogar de Cristo. Crec que es van endur una bona impressió…

Van estar uns dies més i ja van marxar cap a casa! Vacances curtes, però ben plenes, fantàstic.

Durant els dies que ells eren aquí va anar al metge perquè jo em sentia una mica dèbil i vam trobar el que té tothom aquí: bitxets a la panxa. Així que he estat uns dies de metges, de pastilles,… Encara continuo, a més d’anar a cal dentista perquè em cuida la boca… Tot plegat és una mica rollo, però s’ha de fer.

Per altra banda em van picar una mica la cresta… i amb raó! El cas és que amb tanta visita m’he despistat una miqueta de la feina i potser jo m’ho estava prenent sense voler-ho com un temps “sabàtic”. Jo sé que la feina que faig és important i que no he vingut aquí només a passar l’estona, però el fet de ser voluntari et dóna unes condicions que la resta de gent no té, però per altra banda reclamem que se’ns tracti de la mateixa manera.

Per ells això dels voluntaris és força nou, però entre tots crec que estem definint.

A més m’he agafat un llibre del Tonny de Mello que em va bé per poder parar una mica i pensar en el que estic fent.

Els dissabtes m’he posat a donar tallers a unes dones del barri que volen ser voluntàries. És una cosa xula i elles són molt agraïdes. Ara estem treballant temes de salud.

Com sempre us dic casa nostra és la casa del Gran Hermano ja que entra i surt un munt de gent, aquests dies no ha estat menys! I és que un dia apareixen un grups de 6 valencians que ningú no sabien que arribaven (mala coordinació per part d’un valencià que els enviava).

La primera nit la van passar a casa i la resta de dies van estar en una altra casa en la que no hi havia ningú.

Amb una companya xilena de la casa que ens entenem molt bé, l’Andrea, vam estar amb ells durant tota la setmana.

La veritat és que ha estat genial perquè són una gent fantàstica. Van venir per poder fer un reportatge sobre el que es fa a Hogar de Cristo. Ells són de Gandia, i l’Hermano Roberto (jefazo de la institució també). D’aquesta manera la gent d’allà veu el que està fent ell i poden colaborar.

Per les tardes hem estat de visita per la ciutat.

Mentrestant, hem estat preparant un taller força gran que feiem per la « Asamblea constituyente », de la qual ja us en parlaré més endavant.

A més de que la Mari Carmen, la noia madrilenya amb qui hem compartit la casa des de que jo vaig arribar, marxa demà i també li hem estat preparant i fent la festa de comiat, avisar a tothom, preparar un regal de fotos,… Tot plegat genial, però esgotador.

Per si era poc, avui celebrem l’aniversari del Lucho, director d’Hogar de Cristo, i anem tots al seu despatx a cantar-li una cançó i també li hem preparat un collage de fotos.

La veritat és que estan sent dies molt cansats, però el ritme aquí és així!

Malgrat tot estic bé, potser en l’època més crítica des de que vaig arribar, però bé. Cal anar passant per diferents etapes.

La veritat és que la vinguda del pares sí m’ha fet pensar en la possibilitat de fer una escapadeta cap a Stq, però després t’ho mires amb prespectiva i t’adones que de moment el meu lloc és aquí, així que encara he de viure mil batalletes més per aquí!

Ah! M’oblidava, una altra activitat xula que vam fer va ser anar a l’Imax a veure Harry Potter i l’ordre del Fénix amb nens d’algunes escoles, entre d’altres la de Ciudad de Israel, amb la que jo estic treballant força. Per situar-vos és com si algú que viu perdut en un poblet de muntanya prop de Barcelona i que poques vegades va a la ciutat i que sempre està al camp va al Maremàgnum a l’Imax Port Vell. A més després ens van convidar al Mc Donalds, ells flipant i nosaltres feliços.

Bé, com ja dic hi ha coses que em deixo, segur, però això podria ser una bona representació.

Espero que estigueu gaudint de la Diada! Visca Catalunya!!!!

Una abraçada ben forta i gràcies per la paciencia!

Anna

Pd: si aconsegueixo posar la foto és de la Gemma, els meus pares i jo a dalt del Telefèric de Quito.

Entrades i sortides!

Bons amics i família! Fa molt de temps que no escric, però no per oblit, sinó perquè gairebé no tinc temps (la Gemma ho pot corrovorar).
Per aquí hi ha hagut molt moviment, va venir una amiga amb qui vaig fer el curs de VOLPA que està a Perú, havia de sortir del país i va fer una visita ràpida a Ecuador.
A la casa del Gran Hermano (la nostra) han vingut 3 xilens voluntaris que ja estan endinsats en el tema de l'educació i dels microcrèdits. Ara ja som 6 a casa! A part va arribar una holandesa i una basc que no viuen a casa, però sí ben a prop i fem força coses junts.
A més, evidentment, va arribar la Gemma Castellera i demà arriben els meus pares i marxem a Cuenca i a Quito (més o menys el que vam fer amb l'Uri).

Per altra banda, la feina no para i cada dia passen un munt de coses. A nivell d'aventures, dir de manera ràpida que el 3r dia que la Gemma era aquí ens vam trobar ficades en la persecució d'un violador. Tot el barri va sortir al carrer i vam fer una persecusió en tota regla. Semblava que fòssim en una pel·li, però que ningú no es preocupi, vam aconseguir que l'home es quedés una setmana a la presó. Realment va ser un tema delicat, però haviem de ser allà.
La situació no és fàcil per a molts, la pobresa, les situacions de violència,... no ajuden. Caldria fer un anàlisi ben profund del país i de la situació de cadascú. Sense voler justificar, penso que sí cal fer un esforç per provar d'entendre perquè existeixen situacions de violència, robatoris,...

Per altra banda, hem acabat d'entregar les motxilles escolars als nens becats. Ens faltaven dues escoles i vam anar fins a cadascuna d'elles per fer l'entrega. En una ens vam trobar que no hi havia ningú i vam anar fins on eren tots (una festa) per fer l'entrega. A l'altra escola vam tenir més sort, però inclús així vam anar a casa de dues senyores (fent investigació prèvia per saber on vivien) i els hi vam entregar. La cara dels nens evidentment és definitòria en la nostra motivació.
El treball a les escoles hauria de fer un gir ben gran, però costa treballar sense material, sense infrastructura, sense preparació, sense formació...

Ara estem ficats en les festes de Guayaquil i el dia 25 (Sant Jaume= Santiago), vam passar tot el dia al carrer veient un munt d'actes. Va ser una cosa ben xula.
L'endemà (Sta. Anna=jo, jajaja), vam anar la Gemma i jo a la platja, la Gemma es va estrenar al Pacífic!!!!

Avui hem estat preparant un taller per unes dones voluntàries, pot sortir molt bé. La idea de tot plegat surt d'un taller que vaig fer un cap de setmana que es deia "Aprenentatge-servei". A grans trets seria treballar des de les escoles els conceptes posant-los al servei d'una comunitat, essent els infants i joves els protagonistes del procés (elaborar el projecte, dur-lo a terme i avaluar-lo).

Demà ja arriben els meus pares (quines ganes!), i demà passat marxem, així que deixaré això per uns dies. Ja tinc ganes de vacances.
Espero que gaudiu de l'estiu!!!!

Ara marxem al cine a veure "The Simpson"!!!! Pot estar molt bé.

Fins aviat i bon estiu!!!!!!

pd: això ho vaig escriure divendres, però avui dissabte he vist que ja puc publicar-ho jo!!! Deixo descansar la Cristina Ruano i dir també que la pel·li està moooooooooolt bé i més veient-la en llatinoamericà!

Revetlla de Sant Joan... i nosaltres de trasllat!

Avui és 23 de juny, per vosaltres les 11 de la nit, així que... molt bona revetlla de St Joan!!!!! Us tinc ben presents!

Avui nosaltres ens traslladem a una casa més gran pels voluntaris que queda un carrer més amunt. La casa és xulíssima i l'havien de fer més gran perquè va arribar un noi de Madrid i aviat arribaran 3 xilens més i una holandesa, així que hi haurà movient, ja serem 7 a casa!

La família que hem acollit a casa es queden a viure allà. Esperem que els vagi tot bé.

Per aquí continuo ben immersa, amb la gent d'Hogar de Cristo ens veiem bastant i fem sortidetes xules. Ahir vam anar a escoltar música en viu, genial. I, per fi, abans d'ahir va ser el gran dia... vam anar a veure Shrek 3!!!!! Genial! La veritat és que ja feia uns messos que la pel·li estava en DVD, pirata, és clar! La venien a tot arreu, però m'he volgut esperar a veure-la al cine. Aquí les pel·lis surten molt abans en DVD que al cine, jaja.

Darrerament he estat força ficada en la construcció i en la posada en marxa d'una escola. Dilluns passat la vam inagurar. Aquí teniu la foto de la inaguració. Vam començar quan només teníem un terreny i hem anat portant material i tot el que li pot caldre a una escoleta de canya per començar. Vam passar pel barri anunciant totes les reunions que hem fet per les mares (evidentment qui es mou pels nens i per la casa són les dones) i fent les inscripcions. Està sent molta feina, a vegades una mica esgotadora, però ha valgut la pena. Tenim més de 20 nens inscrits. Una de les gràcies de posar aquesta escola aquí és animar a les dones a que treguin una casa d'Hogar de Cristo o que s'animin a formar bancs comunals amb el tema dels microcrèdits.

Per altra banda, estem capacitant nois de secundària i mestres de les escoles amb les que treballem per fer una bona feina amb els nens. Així que molts dissabtes (la majoria) ens ha tocat estar aquí.

Els divendres a les 17,30h, a l'acabar ja hem agafat per costum fer uns partidets de futbol aquí mateix, genial! Ja sabeu que els ecuatorians són uns fans del volei (ecuavolei que diuen ells, amb 3 jugadors) i del futbol.

Fa poc vam fer un mega desfile de tot el que aprenen aquí les microempresaries. La notícia va sortir a la tele, va ser un exitàs total. La veritat és que és ben tendre veure tot el que fan aquestes dones i les ganes que hi posen en aprendre, tot i que també hi ha algunes que proven d'escabullir-se, però no és fàcil quan tens situacions complexes a casa. Realment les senyores que venen aquí a rebre els micorcrèdits tenen situacions difícils, però moltes treballadores d'aquí també. Viuen en casetes petites i fetes amb material que no aguanta massa res, però aquí estan, amb el somriure als llavis i donant gràcies pel que tenen.

Bé, ho deixo aquí, que gaudiu de la Revetlla , que el Barça faci millor temporada l'any que ve (vaig veure el darrer partit envoltada de madrilenys i madrilistes), i que tingueu un molt bon estiu! Aquí estem tot just començant el curs!

Que trepitjeu moltes platges, que en això us porto una mica d'avantantge (quines platgetes que tenim per aquí i quin bon temps que fa!).

Abraçades fortes per tots, que us tinc presents!

L'estada de l'Uri i el post-Uri o com estar ficada en una pel·li d'Almodovar

L'Uri ja ha passat per aquí i ha estat quelcom fugaç i genial! Hem gaudit un munt. Des del primer dia va estar ficat en tot el que feiem i hem visitat Cuenca i Quito (hem estat a la meitat del món!). La veritat és que el país és ben maco i canvia el clima d'una manera brutal! Tots dos llocs són a la serra i això és fred, però nosaltres estem a la costa que és caloreta constant.
Remarcaria un munt de coses, però crec que sempre recordarem un soparet de tapes catalanes i basques que vam fer una nit a Cuenca. Ufff, pa amb tomàquet, xistorra, truita de patates,...
Hem vist Guayaquil des del mar passejant en un barco pirata. El nen l'hem tingut envoltat de noies i treballant! jaja. Ah! i tranquis, que jo torno a dominar el català! A més em va portar el CD de Lax'n'Busto (que xulu que és) i algunes cartes (gràcies!!!!). Ja estic esperant els meus pares i la Gemma Castellera que arriben a mitjans i finals de juliol, i espero que em portin el CD dels Pets!
La veritat és que l'Uri ha calat i encara pregunten per ell, va caure molt bé (como no!), va ser realment molt xulu. No vam parar i el dia que va marxar (ben d'horeta) em va sortir el cansament i em vaig passar tot el dia absolutament reventada, què fort! Bé, ell podrà explicar més.

La rutina continua per aquí, però es tradueix en un no-parar! L'italià (l'Uri va assistir a una classe), va molt bé, amb exàmens i tot. És molt xulu. Continuo amb les classes de guitarra, aprenent molt!
Hem celebrat el dia del nen, tota una moguda. Els nens maquíssims i hem tingut un pallasso i tot.

Per altra banda, es veu que el nostre barri és perillòs, així que s'estan fent reunions de seguretat entre els veïns. L'altre dia els meus companys hi van anar (jo estava molt cansada i em vaig quedar dormint), i just l'endemà ens diuen que hi ha una dona que té 4 fills i el seu marit la té amenaçada de mort i, res, que l'hem acollit a casa. A ella i 3 dels seus fills. És una dona molt maca i és la mestra d'una de les escoles que bequem. La veritat és que tot plegat ens ho prenem a catxondeo perquè sembla surrealista!
A tot això el dissabte ens va aparèixer a la porta de casa un gos que s'estava morint! D'on va sortir, no ho sabem, però el gos estava allà i no es podia ni moure. L'endemà a la tarda el gos es va morir i el nostre company de casa el va tirar no sé on.

Mentrestant hem tingut un cap de setmana ben mogut. El dissabte al matí van venir uns nois d'una escola de secundària que ens ajuden donant reforç escolar als nens de les escoles amb les que treballem. Va ser un taller molt guapo, vam estar treballant el tema de la pobresa amb nois que tenen els seus calerons. La veritat és que és xulo, però tenim els dissabtes hipotecats!
A la tarda vam anar a una parrillada que organitzaven unes sòcies dels microcrèdits que ja porten força temps a Hogar de Cristo i tenen el seu petit negoci. Expliquen orgulloses com ha pujat el seu negoci. Una ens ensenyava el seu taller de costura i tot mostrant-nos una màquina de cosir ens explicava que era la primera que va tenir i que ara ja en té 4!
A la nit vam arribar a casa i allò semblava un camp de batalla! jaja. Els nens estaven tots esverats i van dedicar-se a portar la mare de cap. Van anar a dormir i ja va arribar la calma. La veritat és que la dona té una situació difícil. Gairebé no tenia roba pels nens perquè va marxar de casa bastant ràpid i no sabia quan podia tornar sense que estigués el marit.
L'endemà vam anar a la Catedral perquè diumenge van beatificar a Roma la fundadora de la Asunción (una escola amb la que treballem força). Va ser molt maco i estava ple de gent.
A la tarda vam anar a casa d'una de les noies que treballen aquí, amiga nostra, perquè el seu fill feia 4 anys i vam anar a la festa d'aniversari. Va venir una noia a fer l'animació i va fer una funció molt maca amb titelles per explicar als nens l'importància de rentar-se les dents! jajaja. Imagino que la noia em va calar la meva debilitat per l'educació infantil i em va fer participar força. Ens ho vam passar molt bé. A més, i això és molt típic aquí, van pintar les cares als nens (haremos caritas pintadas, diuen ells).
Així que, aquí estem, amb la dona i els nens a casa, jo m'he mudat d'habitació per deixar pas als nous inquilins... jaja.

La veritat és que no volia explicar massa tot això perquè realment és una mica perillòs i des d'aquí tot es veu diferent, però aquesta és la realitat i no volia deixar d'apropar-vos-la.

Ah! I avui ha vingut un bon home a tallar-nos la gespa que tenim de davant de casa perquè això és responsabilitat de cada veí! Per 10 dòlars el bon home ens ha fet el favor i quan hem arribat a casa per dinar l'hem trobat allà fora així que l'hem convidat a taula i hem dinat la meva companya Mari Carmen, el bon home talla-gespa i jo.

Ara, mentre parlem amb les companyes de la situació acabem de definir com cal prendre's això: aquí o et parteixes de riure o et deprimeixes! Així que a riure, companys! que tot està per fer i tot és possible com deia en Martí i Pol.

Una abraçada i gràcies pels comentaris!