Un munt de coses més...

Hola! Ara ja estem instalats a la nova seu d’Hogar de Cristo. Ja fa dues setmanes ens vam traslladar.
Estem més ficats en el que anomenem els “sectors”. Estem a la Sergio Toral. La Sergio Toral, a l’igual que la Balerio Estacio, la Janeth Toral,… són cooperatives on viu molta gent amb la que treballem.
No sé si ho havia explicat en alguna altra entrada, però el tema és que hi ha unes parts perifèriques de Guayaquil que són terra de ningú. El senyor (impresentable) Sergio Toral, igual que el senyor (impresentable) Balerio Estacio després d’unes petites batalles (amb morts entre mig) es van apoderar (robar) d’aquestes terres. Un cop són seves, les venen per solars, més o menys a 1000, 2000 dòlars que, evidentment, s’embutxaquen. Les famílies més empobrides compren un solar i és en aquest solar que posen la seva casa d’Hogar de Cristo (canya i fusta i de 4,80m per 4,80m).
Les condicions de vida són ben dolentes: sense aigua, amb llum robada dels cables de llum públics, en terres plenes de pols en època seca i totalment enfangats i envoltats d’aigua en època de pluja.
L’aigua se la venen mitjançant “el tanquero” que diu vendre aigua potable. Els omplen un tanc d’uns 50 litres per 70 cèntims o un dòlar. És un robatori perquè aquesta aigua l’han de fer servir per rentar roba, el menjar, beure, banyar-se tota la familia,… Així que us podreu imaginar que s’acaba ràpid. Ah! Tema important: les escombraries. Hi ha dues postures de la gent: cremar-la (amb lo qual contaminen) o deixar-la al al carrer esperar que l’empresa Vachagnon (encarregats d’això) la treguin. Com l’empresa en questió passa quan vol i s’emporta les escombraries que vol també contaminen. Així que estan envoltats d’escombraries i dels bitxets que això genera.
El que nosaltres volíem com entitat era estar al costat de la gent i treballar a prop seu perquè les sòcies han de venir sovint a la seu. Fins on estem nosaltres el carrer està asfaltat, tot i que les pluges han deixat les carreteres plenes de forats (bé, les pluges i els camions i busos que passen pels carrers).
Per anar i tornar ens han posat un bus (el expreso) que ens recull i ens deixa a l’antiga seu (a 5 minuts de casa). Està bé, tot i que és més cansat perquè toca més el sol i mengem més pols. De totes formes l’espai està molt bé, a mi m’agrada. Ara, però, tinc més dificultats per accedir a Internet. Per sort, una amiga em va deixar el seu portàtil i puc escriure des de casa i després amb un cop de pen drive penjar l’entrada al bloc.

Més coses: a l’entrada anterior explicava el que es venia: bateig, el comiat del Nacho, Catalunya Ràdio… Doncs bé, tot va sortir molt, molt bé.
La meva fillola es diu Bianca. La celebració va ser molt maca i senzilla. El padrí, un bon noi amb qui vam veure que teníem alguna gent en comú. Vam anar la Vivi i jo. La Vivi és una de les millors amigues que tinc aquí. Treballem al mateix departament i ens entenem perfectament. Després vam anar a casa de la nena, vam menjar molt bé, evidentment, i vam ballar una estona. Aquí, no es pot concebre una festa sense ball. Va ser molt divertit.
L’endemà vam acomiadar el Nacho (el madrileny que vivia amb nosaltres) amb una bona parrillada a la que van venir unes 50 persones. Va durar tot el dia. La veritat és que vam gaudir molt.
L’endemà a treballar i a la tarda… cap a Cuenca! Cuenca està a unes 4 hores i mitja en bus des de Guayaquil. Anem per una carretera que és millor no mirar durant tot el camí si no vols morir d’un atac de cor…jaja. Les carreteres estan malament i les corves no ajuden… però vam arribar (aquí només ens queda confiar… jaja). A les 20,30h jo era a Cuenca, sola, amb una adreça a la mà i un telèfon al que trucar per trobar-me amb els de Catalunya Ràdio que m’havia sortit apagat tota l’estona. Per sort jo em conec Cuenca una mica, així que vaig arribar a l’adreça que tenia, però allà no hi havia res. Preguntava a la gent, res, ningú no coneixia l’entitat que jo buscava. Al final, quan trobo algú que ho coneix m’envia a una altra adreça. Arribo i res, cap senyal de vida. Jo pensava: què faig a Cuenca, a la nit, sola i sense saber on he d’anar a parar. Així que vaig pensar que encara tenia temps per trobar-ho (el programa era a las dotze de la nit per sortir en directe) i que sinó anava a sopar, buscava un lloc on dormir i l’endemà feia visita turística.
Donant voltes vaig trobar Déu en forma de cyber. Entro, truco al mòbil espanyol que tenia d’ells i… res, altre cop apagat. De fet, generalment, els mòbils espanyols no funcionen a Equador, així que vaig decidir anar a sopar. Abans, però, vaig decidir tornar a provar-ho: truco de nou i, com Déu m’estima molt, em responen el telèfon!!!!!! Em van confirmar l’adreça que jo tenia i em van dir l’hora que hi serien. Perfecte! Vaig a sopar i, cap a les deu i mitja-onze i amb un bon cafè a sobre vaig anar cap a on eren ells.
Vaig arribar que estaven acabant de preparar el programa, però la veritat és que van estar molt atents i vam poder xerrar força. El programa va estar molt bé i, després de tants anys escoltant el programa per la ràdio des de casa, fa il·lusió estar allà en directe. Vaig tenir el meu minut de glòria ja que em van oferir l’espai per parlar una mica. Alguns em vau escoltar. Gràcies pels mails en el que em deieu això. A l’acabar em van donar el pòster del programa dedicat pel Bassas i em van regalar un boli que en la part d’abaix té un pen d’un giga!!!!! Incrïble. M’ho vaig passar molt bé, vaig conèixer gent molt maca i vaig parlar per Catalunya Ràdio! La veritat és que va ser genial.
Vam acabar a les cinc del matí, ells van recollir les coses i els vaig acompanyar a l’aeroport fins que ja van pujar a l’avió i jo em vaig agafar el bus de tornada cap a Guayaquil. Vaig arribar per dinar i a dormir! Molt xulu, de veritat. D’aquí la foto que he posat al bloc.

Al cap de dos dies el Nacho ja va marxar definitivament a Madrid.

Mentrestant estem fent força vida amb la Rocío y Darío. No sé si us he parlat d’ells dos, però són una parella de xilens que van venir a finals de gener. Viuen molt a prop nostre, tenen la nostra edat i la veritat és que són molt bona gent. Amb ells em porto molt bé. Algun dia ja penjaré una foto d’ells.

En el tema feina anem molt bé, però hi ha moments en el que és esgotador. Les escoles i la situació personal dels nens i de les famílies amb les que treballem estan en situacions tan limitants que a vegades un no sap què fer. Al principi de l’entrada explicava com viu aquesta gent, realment se’ls fa difícil poder pagar les mensualitats (que serien d’uns 5 dòlars), les malalties d’alguns membres de la familia fa que aquesta situació s’accentuï. Les escoles necessiten millorar molt en les infrastructures i a vegades ja no sabem d’on treure els recursos. Així i tot, creiem molt en el treball comunitari, en la força que aquesta gent té i en oferir eines que ajudin a que sigui la pròpia gent la que vagi endavant.
La feina a Hogar de Cristo és apasionant, però a l’hora esgotadora. De totes formes crec que val molt la pena i tot el que estic coneixent m’ajuda professionalment i sobretot a crèixer com a persona.
Al principi d’any vaig tenir una època en la que em costava més el dia a dia i pensava que potser ja era hora de tornar cap a St. Cugat, però ara ja sento que estic molt bé aquí i tinc ganes d’aprofitar el temps que em queda.

Alguns pregunten quan tornaré. No puc dir data exacte, però el que és clar és que el maig del 2009 com a tard he d’estar a Catalunya perquè em caduca el passaport.

Bé, ho deixo aquí, seguirem treballant, seguirem passant-ho bé i aguantant aquesta calor que a vegades ofega una mica. A qui se li va acudir posar un país on cau tan directament el sol?

Ai! Se m’oblidava Sant Jordi! El dia de Sant Jordi en sí vaig estar malalta, però unes bones amigues em van fer un petit llibre de dues pàgines en el que s’explica la història del dia… molt xulu. La gent em va felicitar perquè entre ells s’ho anaven dient. Espero que a Catalunya fos un bon dia!!!!!!!

Ara sí, m’acomiado. Fins aviat i gràcies per llegir el bloc! Sento no poder respondre tots els mails...

A Cuenca, amb el Matí de Catalunya Ràdio

Acabo de mirar els dies que fa que no escric al bloc... jo sabia que eren molts, però ara sí que m'he passat, més d'un mes! Em sap greu, sempre penso en escriure i mai no acabo de trobar el moment.
Però hi ha mil coses per explicar, així que allà vaig.

Els voluntaris sempre diem que a Equador, tot és possible. Doncs bé, és cert. El primer exemple és que ens va trucar una amiga nostra que es dedica a la publicitat per dir que estàven buscant extrangers per un anunci! jaja. Així que dos de casa i jo hi vam anar. Divertidíssim. Mira a la càmara, ara digues aquesta frase, ara mira cap a l'altra banda, ara posa't de perfil, ara gira el cap, somriu... i després la sessió de fotos! jaja. Al final no ens van agafar (no entenc el per què... jaja), però no sé perquè una de les il·lusions de la meva vida és fer un anunci de la tele i ara ja he estat una mica més a prop... jaja.

Per Setmana Santa vam marxar a Quito i a Baños. Divertit, molt; però també ens van passar coses. Vam anar tots els de casa i algún amic més. El Nacho, el madrileny, va estar de viatge per Llatinoamèrica amb un altre amic seu. Van tornar just per Setmana Santa i vam anar a Quito un dia, per després anar a Baños i juntar-nos amb els altres de casa. Estàvem a una cefeteria prenent algo i va venir un nen de 6 anys més o menys a demanar calers. Li vam dir que no i vam continuar xerrant. Al sortir... no! La motxilla, on és? El nen es vam emportar la motxilla del Nacho i del seu amic on duien el passaport, el billet d'avió de l'amic, càmara de fotos, peles,... Així que pel nen va ser un bona robada, per nosaltres, una bona jugada... Vam sortir al carrer, però era divendres sant, així que estava ple de gent i no el vam poder trobar. Al sortir de la cafeteria hi havia, sense exagerar, 25 policies a la paret de davant... res, no el van veure. És a dir, no fan massa bé la seva feina, els hi vam dir amb molt de carinyu, i realment ens van donar la raó. El cas és que el Rodrigo, amic del Nacho, marxava dilluns des de Guayaquil i nosaltres estàvem a Quito (8 hores en bus), sense bitllet, sense passaport i amb tot tancat. Vam poder fer la denúncia i el dilluns, des de Guayaquil van anar al Consulat i després de moltes baralles, va aconseguir marxar.
Per altra banda, a Baños, es pot fer un recorregut en bicicleta. Jo em moria de ganes ja d'agafar una bici, així que les vam llogar. Va haver un moment en que jo anava primera i m'anava a ficar per un túnel i els que anaven darrera van començar a parlar entre ells: no, que no és per aquí, l'Anna s'està ficant malament! I una del grup va dir: Annnnnnnnnnnaaaaaaaaaaaaaa, nooooo!!!!!!!!!! Per mi, el crit era com de que havia passat quelcom horrorós i de l'ensurt em vaig caure de la bici perquè vaig frenar de cop. Diuen que vaig caure fatal, com que em podia haver obert el cap, però res, només em vaig fer una bona rascada a la mà que ja està a punt de curar-se del tot. Serà que ja sé caure del bici... jaja, no sé. Del mateix crit una noia que mig dominava la bici va caure també, però va ser més greu. Es va obrir el cap (2 punts) i es va trencar la clavícula, tant, que la van haver d'operar. Ara, però, ja s'està recuerant.

A la feina, endavant, molt bé. Però realment és esgotador. Entre les escoles que no tenen recursos, els directors corruptes i l'inici del curs, estem que no parem. Una cosa bona que tenen en educació és que l'Ajuntament regala els llibres de text a les escoles públiques. L'any passat vam demanar llibres per les escoles privades amb les que nosaltres treballem (que tenen molt pocs recursos) i ens els van donar. Doncs bé, aquest any estaven incloses a les llistes! Perfecte! El més divertit va ser anar a buscar els llibres. Erem 5 escoles que ens vam ajuntar, a més els directors ja es coneixen entre ells. Lògicament demanaven uns requisits per rebre els llibres... Requisits que un té si l'escola està legalitzada, però no era el cas! Així que gairebé sense papers i amb cara de pena vam aconseguir els llibres! Genial.
Per altra banda estic ficada en coses de formació. He preparat un manual sobre Inteligència Emocional, Programació Neurolingüística, lideratge, treball en equip i resolució de conflictes. Res de l'altra món, però ha quedat prou bé. Ara estic fent tallers amb les promotores (les que treballen directament amb les sòcies en els bancs comunals) sobre tot això. En mitja hora en tinc un! Realment m'agrada molt.
Més coses surrealistes. Avui és el bateig de la filla d'un director de les escoles amb les que treballem.. El més curiós i genial: en són la padrina! jaja. La meva primera fillola de bateig és equatoriana. Es diu Bianca. Ja us explicaré.

Per si no hi havia prou moviment, ahir vam fer un soparet de comiat per la Silvia, una noia alemanya que ha estat 3 messos amb nosaltres. Molt maca, la noia. Després d'estar investigant la vivenda pels sectors (cases de canya) va marxar a les fabeles de Brasil per fer un estudi comparatiu. Ara ja ha marxat a Alemanya. Per altra banda, demà tenim el mega comiat del Nacho, el madrileny de casa, que ja marxa definitivament. Em quedo sola amb mil xilens! jaja.

Ara sí, explico el tema del títol de l'entrada. Alguns ja sabreu que el Matí de Catalunya Ràdio, el programa del Bassas, està anant sobre Equador. Entre altres coses, venen aquí a fer el programa. Així que la meva mare, després de parlar-ho ella i jo, els va trucar, els hi va dir que jo era aquí, a Guayaquil, que era catalana, que treballava a Hogar de Cristo i els va donar el meu número de telèfon (fantàstic!).. Em van trucar i em van dir que no podien posar res nou en el programa, però que em convidàven a anar dimarts a Cuenca (a 4 hores i mitja en bus). El programa és en directe, així que aquí es fa de dotze de la nit a les cinc del matí! I jo me n'hi vaig! jaja. La veritat és que fa il·lusió. Suposo que estaré allà d'oient, però mai hagués pensat que acabaria anant a l'estudi 1 de Catalunya Ràdio (des d'on fan la majoria dels programes) a Equador! jaja.

Per altra banda, ja veieu la situació del país. Les pluges han passat força, però ho han deixat tot fatal, hi hagut zones ben castigades en les que s'havia d'arribar a les cases en barca per poder donar quelcom... Mentres les relacions amb Colòmbia van fent, però la veritat és que tampoc no se'n parla massa, però d'això ja escriuré un altre dia.

Bé, en 10 minuts comença el taller i he d'acabar d'instalar les coses, ho deixo aquí.

Una abraçada i fins aviat!

Llueve, no hace frío pero llueve...

Bon dia a tothom!
Sembla que m'hagi acostumat a escriure un cop al mes al bloc. No és pas que ho vulgui així, sino que el temps no em permet més. No és que no tingui temps ni per respirar, per sí per estar davant de l'ordinador i menys, internet.
El que sí que trobo important que quan passa, visc o sento alguna cosa nova penso: "això ho posaré al bloc". Seria una mica l'espai en el que hi deixo el que visc...

Aquest mes ha estat potent de feina i és que la meva companya de feina i bona amiga, la Vivi, ha marxat de vacances i, evidentment, la feina s'ha multiplicat. Ara estem a l'època de pluges. Des de que es va iniciar l'any (sense exagerar, va ser l'1 de gener), va començar a ploure i no para ni un sol dia. Al matí, a la tarda, a la nit, quan sigui, però en un moment del dia plou. D'aquí el títol del bloc, i és que aquí no es pot relacionar pluja amb fred, sinó amb calor. Ja sabeu, fa moltíssima calor i això provoca fortes pluges. Tan fortes que hi ha hagut inundacions (sembla que per la tele ha sortit, oi?). Aquí estem en estat d'alerta perquè hi ha sectors en els que treballem que han perdut molt per les pluges, estem recopilant material per portar-lo cap aquests sectors. L'any passat la nostra casa es va inundar, ara vivim una mica més amunt, així que hi ha menys perill, però de totes formes hem d'estar atents, perquè tenim força goteres.
Bé, el fet de les pluges fa que estigui tot inundat, que l'herba creixi ràpidament i que sigui impossible bé arribar a les escoles o bé fer-hi classe. Així que els nens estan de vacances, però nosaltres no. És el moment de preparar tot l'any, de fer els projectes, de crear vincles interinstitucionals i de treballar per escoles que necessiten entrar-hi de fons.
Concretament estem treballant per tres escoles. Una "El futuro de Carlitos". Sí, quin nom! jaja. Però és d'una família amb la que treballem força i el fill (que és el director) es diu Carlos. És aquella escola de la que parlava en una altra entrada, que va rebre el suport de la Cervecería Nacional. Estem mirant com aprofitar els diners, disnenyant una nova escola (per eliminar definitivament la canya,...). No és que ara ens dediquem a l'arquitectura, però sí a moure els cables per fer que això vagi endavant. L'altra escola és la "Francisco Zevallos Reire" en la que el director és un penques i no fa més que mirar per benefici seu i les mares, algunes molt i d'altres s'atraveixen una mica, es queixen. Així que fem reunions amb el director, anem a l'escola per veure com fa les matrícules, a què dedica els calers que té,...
La darrera escola, en la que estem més ficats és "Ciudad de Israel". Ja la coneixeu. La vam iniciar al maig passat, de canya i ara ja es cau. Va durar el que havia de durar: un any, però ara ja les pluges l'han acabat de fer malbé. El cas és que estem treballant un munt per posar-la d'estructura metàlica, gastant el mínim possible. S'ha de treure totes herbes que hi ha (tornarem a agafar el "machete"), s'ha de posar terra especial per a què les pluges no filtrin, s'ha de posar l'escola (dues cases de ciment d'Hogar de Cristo que ens brinda una altra empresa -Cotecna-), hem de posar els banys, espai de joc,... Així que estem molt endinsants amb dues institucions més: E.dúcate y els Salesians. És feinada i mals de cap, però segur que al final tot surt bé i valdrà la pena.

Més temes: em va caducar el cens, dura un any. Així que vaig anar a Migració amb tots els meus papers. Això és lent. Has d'arribar a les 7h del matí i fer la cua al carrer. A les 7,30h deixen entrar, però no es comença a atendre fins les 8h. Donen torn per ordre d'arribada i un ja va amb moooolt de temps per endavant, paciència i un llibre. Aquest cop va ser diferent i és que aquí, a Equador, tot és possible. Com deia a les 8h obren (hi ha gent des de les 6h). Allà ens diuen que s'ha caigut el sistema, que ens esperem. Jo em poso a llegir asseguda a les escales i una noia colombiana al cap d'una estona em demana que ens intercanviem els telèfons i que la mantingui avisada si torna el sistema ja que va amb una nena petita i vol anar a menjar alguna cosa. Cap a les 10h surten els de Migració i ens diuen que ho senten molt, però que el sistema no torna, així que és tonteria estar allà esperant. Més o menys, esperant la gran frase "vuelva usted mañana", però aquest cop ens diuen que tornem a la tarda. Li poso un sms a la noia colombiana i li ho explico. M'aixeco, marxo juntament amb tota la gent i quan encara no havia pujat al bus em truca la colombiana: Anna-em diu-vine que ja ha tornat el sistema! Acabo de passar per aquí i em diuen que ja ha tornat!!! Què dius??? En sèrio? Hi torno i efectivament, només dues persones davant meu (de les 15 que tenia) s'han esperat, així que abans de les 11h surto amb el meu carnet a les mans que em permet estar aquí fins el 20 de gener del 2009. Genial.

Per altra banda, vaig seguint tot el que passa per l'altra banda del món per internet i per les cròniques dels meus pares, vaig veient com el Barça va retallant punts al Madrid (bien!) i com s'acosten les eleccions, en les quals, deixeu-me dir-ho, vull que guanyi el Zapatero. A la gran pregunta: no, no votaré. Però el més graciós és que aquest any justament m'ha tocat ser a la mesa electoral! jajaja. Així que vaig enviar per fax els meus papers que acrediten la meva estada aquí.

En l'entrada anterior vaig dir que per fi tornava a italià i que em feia molta il·lusió. Vam tornar i som dos a classe, la Cynthia, una noia molt maca, i jo. Però jo estic començant a pensar en deixar-ho. Bàsicament pels calers, i perquè tampoc no ho aprofito. Ara necessito més tranquilitat. Ahir ho vaig parlar amb la Cynthia i, pobre, es va quedar malament perquè això vol dir que tancaran el curs, però evidentment, ho enten.

Tinc ganes d'acabar de conèixer el país, ara ve Setmana Santa i més endavant marxaré 4 dies a l'Orient. Ja us explicaré.

Ara estic envoltada de xilens. El Nacho, el madrileny, va marxar amb un amic a fer ruta per llatinoamèrica i ens hem quedat a casa els tres xilens i jo. A més han vingut una parella nova, molt macos, que viuen a 100 metres de nosaltres, una amiga de la Bárbara que viu a casa i la nòvia de l'Italo que està força amb nosaltres. Ara sóc una xilena més... jaja. De totes formes també vaig amb equatorians. I m'agrada molt.
Fa dos caps de setmana vam anar a Salinas a celebrar l'aniversari d'una amiga que ara ve força amb nosaltres. Va ser xulu, foguera a la platja...

Bé, he d'entrar a treballar, així que aquí queda. Em deixo coses al tinter, però ja aniran sortint.

Continuarem passant calor, anant a la platja, tapant-nos de les pluges i gaudint.

Petons i no passeu fred!

A l'Ecuador!!!

Sí, ho sé, fa temps que sóc a l’Equador, però ara és en doble sentit, perquè justament avui fa un any que vaig marxar i, com vaig venir per dos anys, sóc a l’Equador de la meva estada aquí!
La veritat és que fa il·lusió. L’altre dia, parlava amb unes amigues d’aquí i comentàvem que era molt curiós que durant aquest 2007 passat m’he relacionat directament (sense telèfons i internets) amb gent que he conegut aquest any i amb 6 persones més que han caigut per aquí.

També fa una mica més d’un any que vaig iniciar el bloc, que vam fer aquella festa de comiat, que em vau regalar la càmara de fotos, l’agenda que és testimoni de tot el que faig i el calendari que ja ha donat la volta sencera i continua penjat, només que amb un dia de retard, però crec que encara no em perdo en el temps… jaja.

Crec que ara toca allò de valorar, doncs ho faré. En general puc dir que estic molt contenta de ser aquí, moltíssim. Estic aprenent molt, a nivell personal, laboral,… crec que estic creixent i això m’agrada.

També és cert que se us troba a faltar, però crec que el secret està en pensar el just i necessari en la gent de l’altra banda del xarcu.

El cap d’any el vaig passar a la platja, a Salinas. Mentre vosaltres entràveu al 2008 jo estava banyant-me… jaja. Aquí fan el que diuen la crema “de los viejos”. Fan personatges amb paper matxé i els cremen amb tot el dolent de l’any que just el deixa. Nosaltres vam estar a la platja veient la crema dels “viejos” juntament amb petards, focs artificials,… genial.

L’any ha començat fort, tenim força feina. Ahir es van graduar 170 nois i noies que fan batxillerat aquí. Tot un mèrit l’esforç que fan aquests nois que no han tingut l’oportunitat d’estudiar i ara fan tot el possible per no deixar perdre aquesta oportunitat.

Demà ja començo l’italià de nou! En tinc ganes, la veritat. M’ho passo bé i és una estona en la que em trobo molt a gust.

Bé, ho deixo aquí, agraeixo els comentaris que deixeu, fan que això es mantingui viu i que jo m’animi a seguir escrivint. No és que no vulgui escriure, sinó que a vegades em queda poc temps per això.

La gent del barri

El meu barri es diu Hogar de Nazareth. Segurament el nom ve per Hogar de Cristo, ja que li pertany. Aquí mateix treballo jo. A l'Hogar de Cristo del barri li diem "Nazareth".
La gent del meu petit barri és una gent senzilla, té les seves botiguetes on les reixes impedeixen al pas interior per por als atracaments. Les senyores del barri procuren tenir sempre la roba de tota la família neta i el plat a taula a l'hora dels àpats. Les dones del barri renten a mà.
Els homes del barri carreguen les pomes de 20 litres d'aigua potable por vendre-les o per portar-les a casa. Els homes del barri cada dia surten a vendre diaris, tarjetes de telèfons mòbils, menjar, raspalls de dent, paper de wc,... al bus.
Els nois del barri inventen dues porteries amb el que sigui i juguen a futbol al carrer. Els nois del barri saluden cada vegada que passes pel davant i, la majoria de vegades, paren el joc per no fer mal.
Els nens i les nenes del meu barri juguen al parc que tenim. Als gronxadors, amb pilotes, amb pedres, pujant als arbres,...
La majoria dels nens i les nenes del meu barri van a escola cada dia i, quan tornen, a la una, dinen, fan deures i surten al carrer.

A la gent del meu barri els sorpren veure una casa més gran que la seva on viuen extrangers que, a més, són voluntaris! La gent del barri encara es pregunta què fem aquí. Amb la gent del barri ens saludem cada dia. Perquè ens coneixem, perquè és de bona educació, per caure'ns bé i no ser víctima de cap atracament.
Alguna gent del meu barri roba, atraca per aconseguir peles, el mòbil.. Aquesta gent deu pensar que som uns "pobrets extrangers" perquè a nosaltres mai no ens han fet res.
Alguna gent del barri viu en un carrer asfaltat, i alguna altra en carrers de terra que s'enfanguen i inunden quan arriben les pluges. La gent del barri llencem les escombraries a la vora del carrer principal: la Perimetral, al costat d'un arbre. Altre gent del barri crema les seves escombraries.
La gent del barri agafa el "machete" i neteja la part de davant de casa seva de les plantes massa altres.

La gent del barri, i cada vegada més, va a missa a aquest capella de la foto. Crec que mai us l'he presentat, la van construir fa uns messos i cada dia han de comprar més cadires.

La gent del barri em produeix tendresa, són molt bona gent, ens acullen, lluiten, treballen,... M'estimo la gent del meu barri.

Durant 4 dies deixo el meu barri, marxo a la platja a celebrar el cap d'any, a Salinas, a les 6h del matí del dia 1 de gener penseu que jo estic entrant al 2008; jo i tota la gent del meu barri i de la meva ciutat.

Us tindré molt presents.

Una abraçada i bon 2008!!!!

Bon Nadal i bona entrada al 2008!!!!

Bones!
Com ja vaig dir la següent entrada al bloc ja ha estat després de l'estada de la Isabel aquí. Amb ella vam fer les sortides de rigor: conèixer Guayaquil, Cuenca, Baños y Quito. De tot plegat jo encara no coneixia Baños. Queda a unes tres hores de Quito i hi ha uns paisatges genials. A més hi ha la possibilitat de fer rafting, anar en bici per camins súper macos, de pujar a un volcà... genial. Nosaltres vam anar a fer el rafting, vam anar a uns banys termals i vam pujar (en furgoneta) al volcà de nit. Només vam estar un dia, així que no vam tenir temps de més, però jo tornaré segur!

Per altra banda es van acabar, per fi!, les Olimpiades que ja fa uns quants dissabtes, fem. La veritat és que ja en teníem ganes. Vam entregar diplomes, medalles, copes... de tot! I van marxar tots contents a casa.

Aquí, a Hogar de Cristo, ens van oferir a tots els treballadors un curs de "Programación neurolingüística". La veritat és que va ser boníssim. Es tractava de posar al nostre abast eines per treballar vers una millor relació amb els altres, en la manera de viure les coses,...

Ara estem en un moment de presentar tots els projectes per l'any que ve... i això és força feina, però la veritat és que la gaudim. Des d'apoyo escolar volem millor els talleres que fem amb els mestres i fer una escola de pares... A veure si tot va endavant!



L'altre dia l'empresa "Cervecería Nacional" va donar 3.000 dòlars a una de les escoles amb les que treballem!!! Va molt bé perquè pot ser un gran pas per fer l'escolar a ciment. Nosaltres pensàvem que anàvem a un acte petit, on ens donaven joguines i ja està, però no, no. De sobte ens vam trobar a la festa de Nadal de l'empresa... increïble! Evidentment, cervesa per tothom, i un dinar... que semblava que estiguessim casament... boníssim! Van haver-hi concursos de ball, sortejos... de tot. Ara, el més important, és que aquests nens ja no treballaran en una escola de canya.



Per aquí cada dia fa més calor, però diuen que estem de Nadal, i hem fet l'amic invisible (amigo secreto que li diuen aquí), a Hogar de Cristo i a casa. Els de casa avui han marxat a la muntanya a celebrar el Nadal amb una comunitat indígena. Jo m'he quedat aquí, i ho celebraré amb les amigues...



A l'escola amb la que treballo bastant, a Ciudad de Israel, vam fer la festa de Nadal. Van venir els de "Cotecna", una empresa de Guayaquil, i van portar una Papá Noël i regals per a tots els nens. La veritat és que va ser ben maco. La gent de la comunitat van preparar el menjar (arròs boníssim).
Amb aquests estem intentant que ens recolcin per poder fer l'escola d'estructura metàl·lica, la veritat és que seria un gran pas perquè ara arriben les pluges i la canya no aguantarà.

Mentrestant vaig vivint i acompanyant a persones en situacions difícils... senyores que no saben què fer quan es troben malament, problemes amb la manca d'eines, de diners, d'aigua i de molts altres recursos, persones que tenen malalties molt greus,... És complexe i enriquidor.

Bé, espero que passeu un Bon Nadal, que no passeu molt de fred, que el Barça guanyi al Madrid, i que es compleixin els bons desitjos...
Jo estic a punt de complir un any aquí... ara ja fa 11 messos que vaig arribar! Com passa el temps... ens veiem en un any!

Una abraçada i molt bon pessebre vivent pels de Stq (aquest any, en fem 30!).

Petites reflexions...

Hola amics i família, com va?
Després de portar ja 10 messos al país em permeto fer unes petites reflexions. Ja fa temps que tinc la sensació d’estar ben ficada aquí. Costar, costar, em va costar el primer mes, quan no tens la vida feta aquí, quan t’adones que això va per llarg i que tothom fa la seva vida menys tu, però el cert és que vaig tenir la sort de trobar dues molt bones amigues amb les que ens entenem molt bé i que sempre m’han fet costat.
Justament per això em vaig apuntar a italià, perquè la meva vida no es podia reduïr a anar de la feina a casa i de casa a la feina, ja em coneixeu i sabeu que això no fa per mi. A més no volia passar-me dos anys sense estudiar res. Justament ahir vaig rebre el diploma del segon nivell i ara ja no tornem fins el 14 de gener (unes petites vacances, que aniran bé).
A més així també faig vida amb gent que no sigui d’Hogar de Cristo.

Aquí, a Hogar de Cristo, també ha estat tota una trajectoria: a l’arribar ho vaig veure tot massa gran, tant Hogar de Cristo com Guayaquil. A més de trobar-te amb una manera de fer i de ser totalment diferent. Ets la diferent, més alta, diferent accent, com que fas gràcia a la gent.
Però crec que poc a poc he anat coneixent, he trepitjat aquests carrers amb força (trepitja fort, Roc!), i m’ho he anat sentint meu… Tan meu que ja m’estimo el meu barri, les botiguetes, els veïns, els partits de futbol al carrer,… També m’estimo la manera boja de conduïr de la gent, les lleis que tothom es salta, les carreteres gairebé impossibles de creuar,… M’estimo l’Hogar de Cristo, la seva manera de fer, les casetes de canya i fusta que s’entreguen, les senyores que venen a demanar un microcrèdit, la lluita diària de les sòcies, les meves companyes, les meves amigues. M’estimo les cerveses que ens prenem, el menjar típic del país, els gossos bordant al carrer, els venedors ambulants, …

I estimar tot plegat, em fa sentir-me una més en la família, em fa entendre la diferència, acollir-la, estimar-la. Entendre fins a quin punt arriba la gent per voler marxar del seu estimat país (no sabeu com s’estimen el seu país), de no tornar a compartir una cervesa Pilsener mentre esperen motivats que Ecuador marqui un gol, de deixar la família, els amics… per tornar a començar. Que si les lleis estan massa dures, que si jo sí que puc anar on vulgui perquè sóc espanyola, i sense recriminar res!

No parlo en el sentit de que això es fantàstic i que em vull quedar per sempre més, ni molt menys! Crec que sóc conscient de cada cosa i de que tinc molt per fer a les Catalunyes triomfants, de fet, ja estic pensant en el meu futur allà a nivell laboral, però ara per ara em sento ben a gust aquí i sento que encara tinc molt per fer, per aprendre, per gaduir, per estimar… i de fet encara tinc més d’un any per endavant.

A la feina, tot va avançant molt bé, estic aprenent (per fi!, què he fet els tres anys de carrera? ) a fer projectes, a posar-los en pràctica, a valorar diferents aspectes, a tractar la gent, a sortir de situacions ben difícils. He aprés a situar-me en molts llocs totalment nous per a mi i tot plegat ajuda a gaudir i a crèixer.

He aprés a prendre’m la vida d’una altra manera, no es tracta de que allà anem massa ràpid i que aquí sí que es valora el temps, res d’això! Però sí que és una altra manera de viure, les motivacions són diferents, el sentit de les coses és diferent,… Surten imprevistos a cada moment i realment si havies d’arribar a les 5h pot ser que arribis més tard perquè passen coses pel camí.

Una altra cosa de ser fora és que he aprés a mirar-me les coses d’una altra manera. Altre cop, no pensem en una transformació súper profunda com si fos St. Ignasi i estigués al riu Cardaner, no. Però el fet de ser fora de casa i de l’ambient en el que sempre m’he mogut em permet veure, comparar, valorar, decidir i poc a poc, planificar sense adonar-me, com vull actuar. De que em sento més madura, me’n sento, però també he fet un procés en el que crec que per fi m’he situat en la meva maduresa real i he baixat una mica del “burro”.

Tot plegat en el dia a dia, tot plegat sense tancar-me a fer uns exercicis espirituals d’un mes (m’agrada exagerar), però sí que m’agrada haver fet procés sense angoixes, sense patiments exagerats,…
Evidentment he tingut mals dies, però crec que no esperava marxar i sentir felicitat constant durant dos anys. M’agrada veure que les coses que em passaven a Sant Cugat (com aquest fet de tenir mals dies i tenir alguna enganxada amb algú) també em passen aquí. Evidentment hi ha dies d’enyorança, de voler fer una trucadeta i quedar per fer un cafè, d’estar a casa amb els pares, germans i d’anar a veure els avis; però crec que abans de marxar vaig fer un procés per a què no m’afectés massa el fet de marxar i no tenir a proa el de sempre.

Bé, crec que he deixat algunes reflexions aquí, potser aviat en poso més, de moment explicar alguna coseta més.
El cap de setmana passat vam estar a Quito al concert de Sabina i Serrat: dos pájaros de un tiro. Va ser genial, són boníssims aquests dos. Crec que és el primer cop que vaig tants kilòmetres per anar a un concert… jaja, però tenim amics a Quito i havíem d’aprofitar l’ocasió! Ens ho vam passar realment molt bé. Van fer alguna broma que havies de ser català o espanyol per entendre-ho, però nosaltres ja ens vam ocupar de passar la info als postres amics… jaja.
La foto és del cartell del concert i dos amics (el Marc-barceloní- i el Nacho –madrileny- fent de Serrat (el Marc) i Sabina (el Nacho)).

A més m’ha estat escrivint la Isabel Pera (del grup de joves de Cristianisme i Justícia) per venir aquí uns dies!!! Ella ha estat un any a l’Argentina i ara, abans de tornar a creuar el “xarcu” vol fer ruta per Llatinoamèrica. Arriba aquest dimarts que ve i marxa el dia 10 de desembre. La veritat és que fa il·lusió !

Deixo aquí la crònica, aquest cop no he trigat tant a escriure. Ara ja sí que crec que la següent serà després de la vinguda de la Isabel.
Ah! Per aquí he celebrat que Sant Cugat ja som colla de 8 després de poder aixecar el 4 de 8!!!!! Moltes felicitats als castellers i als santcugatencs en general. Per aquí vaig mostrar la foto del 4 i a més com la Gemma Castellera ha estat aquí fa poc i ha parlat del tema ja sabien una mica de què anava la història.

Amb els de casa la cosa està més calmada, estem bé, però realment si jo hagués escollit els companys no hagués optat per ells, però ens respectem i passar una estona amb ells està molt bé.

Bé, ara sí, abraçades i petons i tapeu-vos que sembla que ja us arriba el fred, per nosaltres ara arriba molta calor i pluges! I mentresant ja estem pensant en com passar el Nadal i el Cap d’any 2007!

Anna