Aquests dies estan sent emotius i de cansament. Veure’m amb la gent, fer la maleta, veure que no entra tot i obrir el cor per acabar d’aprofitar cada passa viscuda. Alguns em pregunten com em sento i la veritat es que no se que dir, no tinc resposta. Penso que encara no soc conscient de que dema agafare l’avio. Em fa molta pena acomidar-me de la gent, de les escoles, de les comunitats, de la gent de la feina i dels amics. De totes formes no sento que deixi enrera moltes coses i persones, sino que n’he adoptat un munt que ja son meves, que fan cami amb mi.
Estic segura que, sobretot al principi, trobare a faltar el dia a dia equatoria, els carrers, la gent que puja al bus a vendre, els mercats al carrer, la gent del departament, els amics i les amigues, els centres comercials, les parts mes turistiques, la calor, l’aigua que ens la tallen de tant en tant, les pluges fortes que et deixen fora de combat, la manera de parlar, la musica constant, les senyores que entren cada dia a la institucio, els mil i un voluntaris que han passat per aquí, el treballar amb falta de recursos, negociar el taxi abans de pujar, … i el seure amb els amics a sopar i a fer una cervesa.
He apres molt a nivell professional, he gaudit de la vida, he apres musica nova, m’he acostumat a una manera de ser i de funcionar que ara toca desfer. La tornada em fa respecte, molt. Dos anys sense veure la gent, sense moure’m per alla, sense escoltar la musica, la radio i veure la programacio i la publicitat de la tele. Sento que estare una mica perduda. Es per aixo que vull arribar amb calma, descansar i tornar a situar-me. Despres ja em possare a buscar feina, a veure com continuo la meva vida.
Estic ben contenta d’haver seguit el meu cor i d’haver vingut, d’haver volgut aprendre dels altres, d’haver tastat una altra manera de viure i de probar d’entendre-la, estic contenta de les amistat que he fet, de les que no he fet, de les vegades que m’he emprenyat, de quan m’he cansat dels mosquits, de quan m’han robat, de quan he anat a bons restaurants a sopar, de quan he menjat pel carrer, de quan he rebut el somriure dels nens al veure la seva escola nova, de les abrassades que m’he fet amb els amics, les amigues i amb la gent que he pogut compartir el dia a dia, de la feina realitzada, i de sentir que tot aixo ja forma part de mi i que estic vivint una vida que val la pena.
Dema agafo l’avio i torno a Sant Cugat, coneixere el meu nebot que ja tindra una setmana, passare fred, veure a tota la familia, als amics, xerrarem molt i sortire a passejar pel carrer somrient sentint-me de nou a casa i, aixi, sense voler exagerar viure la meva vida, gaudint-la i sentint-la forta, i sabent que val la pena.
A mes agraeixo de tot cor l'amistat feta amb la Patricia, la Italia, la Vivi, el Whala i tants d'altres que han estat vitals per la meva estada aqui.
Amb aquesta entrada tanco el bloc que ha estat testimoni de la meva experiencia a l’Equador. Agraeixo profundament els comentaris que heu anat deixant, els qui l’heu llegit sense deixar els comentaris, els qui m’heu escrit mails, els qui heu telefonat… m’he sentit totalment acompanyada. Estic contenta, molt.
Ens veiem aviat, tinc moltes ganes!
Pd: per si de cas, adjunto la canso del Lluis Llach que dona titol a l’entrada.
pd2: aquest teclat no te accent ni ce trencada.
QUE TINGUEM SORT
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
