La gent del barri

El meu barri es diu Hogar de Nazareth. Segurament el nom ve per Hogar de Cristo, ja que li pertany. Aquí mateix treballo jo. A l'Hogar de Cristo del barri li diem "Nazareth".
La gent del meu petit barri és una gent senzilla, té les seves botiguetes on les reixes impedeixen al pas interior per por als atracaments. Les senyores del barri procuren tenir sempre la roba de tota la família neta i el plat a taula a l'hora dels àpats. Les dones del barri renten a mà.
Els homes del barri carreguen les pomes de 20 litres d'aigua potable por vendre-les o per portar-les a casa. Els homes del barri cada dia surten a vendre diaris, tarjetes de telèfons mòbils, menjar, raspalls de dent, paper de wc,... al bus.
Els nois del barri inventen dues porteries amb el que sigui i juguen a futbol al carrer. Els nois del barri saluden cada vegada que passes pel davant i, la majoria de vegades, paren el joc per no fer mal.
Els nens i les nenes del meu barri juguen al parc que tenim. Als gronxadors, amb pilotes, amb pedres, pujant als arbres,...
La majoria dels nens i les nenes del meu barri van a escola cada dia i, quan tornen, a la una, dinen, fan deures i surten al carrer.

A la gent del meu barri els sorpren veure una casa més gran que la seva on viuen extrangers que, a més, són voluntaris! La gent del barri encara es pregunta què fem aquí. Amb la gent del barri ens saludem cada dia. Perquè ens coneixem, perquè és de bona educació, per caure'ns bé i no ser víctima de cap atracament.
Alguna gent del meu barri roba, atraca per aconseguir peles, el mòbil.. Aquesta gent deu pensar que som uns "pobrets extrangers" perquè a nosaltres mai no ens han fet res.
Alguna gent del barri viu en un carrer asfaltat, i alguna altra en carrers de terra que s'enfanguen i inunden quan arriben les pluges. La gent del barri llencem les escombraries a la vora del carrer principal: la Perimetral, al costat d'un arbre. Altre gent del barri crema les seves escombraries.
La gent del barri agafa el "machete" i neteja la part de davant de casa seva de les plantes massa altres.

La gent del barri, i cada vegada més, va a missa a aquest capella de la foto. Crec que mai us l'he presentat, la van construir fa uns messos i cada dia han de comprar més cadires.

La gent del barri em produeix tendresa, són molt bona gent, ens acullen, lluiten, treballen,... M'estimo la gent del meu barri.

Durant 4 dies deixo el meu barri, marxo a la platja a celebrar el cap d'any, a Salinas, a les 6h del matí del dia 1 de gener penseu que jo estic entrant al 2008; jo i tota la gent del meu barri i de la meva ciutat.

Us tindré molt presents.

Una abraçada i bon 2008!!!!

Bon Nadal i bona entrada al 2008!!!!

Bones!
Com ja vaig dir la següent entrada al bloc ja ha estat després de l'estada de la Isabel aquí. Amb ella vam fer les sortides de rigor: conèixer Guayaquil, Cuenca, Baños y Quito. De tot plegat jo encara no coneixia Baños. Queda a unes tres hores de Quito i hi ha uns paisatges genials. A més hi ha la possibilitat de fer rafting, anar en bici per camins súper macos, de pujar a un volcà... genial. Nosaltres vam anar a fer el rafting, vam anar a uns banys termals i vam pujar (en furgoneta) al volcà de nit. Només vam estar un dia, així que no vam tenir temps de més, però jo tornaré segur!

Per altra banda es van acabar, per fi!, les Olimpiades que ja fa uns quants dissabtes, fem. La veritat és que ja en teníem ganes. Vam entregar diplomes, medalles, copes... de tot! I van marxar tots contents a casa.

Aquí, a Hogar de Cristo, ens van oferir a tots els treballadors un curs de "Programación neurolingüística". La veritat és que va ser boníssim. Es tractava de posar al nostre abast eines per treballar vers una millor relació amb els altres, en la manera de viure les coses,...

Ara estem en un moment de presentar tots els projectes per l'any que ve... i això és força feina, però la veritat és que la gaudim. Des d'apoyo escolar volem millor els talleres que fem amb els mestres i fer una escola de pares... A veure si tot va endavant!



L'altre dia l'empresa "Cervecería Nacional" va donar 3.000 dòlars a una de les escoles amb les que treballem!!! Va molt bé perquè pot ser un gran pas per fer l'escolar a ciment. Nosaltres pensàvem que anàvem a un acte petit, on ens donaven joguines i ja està, però no, no. De sobte ens vam trobar a la festa de Nadal de l'empresa... increïble! Evidentment, cervesa per tothom, i un dinar... que semblava que estiguessim casament... boníssim! Van haver-hi concursos de ball, sortejos... de tot. Ara, el més important, és que aquests nens ja no treballaran en una escola de canya.



Per aquí cada dia fa més calor, però diuen que estem de Nadal, i hem fet l'amic invisible (amigo secreto que li diuen aquí), a Hogar de Cristo i a casa. Els de casa avui han marxat a la muntanya a celebrar el Nadal amb una comunitat indígena. Jo m'he quedat aquí, i ho celebraré amb les amigues...



A l'escola amb la que treballo bastant, a Ciudad de Israel, vam fer la festa de Nadal. Van venir els de "Cotecna", una empresa de Guayaquil, i van portar una Papá Noël i regals per a tots els nens. La veritat és que va ser ben maco. La gent de la comunitat van preparar el menjar (arròs boníssim).
Amb aquests estem intentant que ens recolcin per poder fer l'escola d'estructura metàl·lica, la veritat és que seria un gran pas perquè ara arriben les pluges i la canya no aguantarà.

Mentrestant vaig vivint i acompanyant a persones en situacions difícils... senyores que no saben què fer quan es troben malament, problemes amb la manca d'eines, de diners, d'aigua i de molts altres recursos, persones que tenen malalties molt greus,... És complexe i enriquidor.

Bé, espero que passeu un Bon Nadal, que no passeu molt de fred, que el Barça guanyi al Madrid, i que es compleixin els bons desitjos...
Jo estic a punt de complir un any aquí... ara ja fa 11 messos que vaig arribar! Com passa el temps... ens veiem en un any!

Una abraçada i molt bon pessebre vivent pels de Stq (aquest any, en fem 30!).

Petites reflexions...

Hola amics i família, com va?
Després de portar ja 10 messos al país em permeto fer unes petites reflexions. Ja fa temps que tinc la sensació d’estar ben ficada aquí. Costar, costar, em va costar el primer mes, quan no tens la vida feta aquí, quan t’adones que això va per llarg i que tothom fa la seva vida menys tu, però el cert és que vaig tenir la sort de trobar dues molt bones amigues amb les que ens entenem molt bé i que sempre m’han fet costat.
Justament per això em vaig apuntar a italià, perquè la meva vida no es podia reduïr a anar de la feina a casa i de casa a la feina, ja em coneixeu i sabeu que això no fa per mi. A més no volia passar-me dos anys sense estudiar res. Justament ahir vaig rebre el diploma del segon nivell i ara ja no tornem fins el 14 de gener (unes petites vacances, que aniran bé).
A més així també faig vida amb gent que no sigui d’Hogar de Cristo.

Aquí, a Hogar de Cristo, també ha estat tota una trajectoria: a l’arribar ho vaig veure tot massa gran, tant Hogar de Cristo com Guayaquil. A més de trobar-te amb una manera de fer i de ser totalment diferent. Ets la diferent, més alta, diferent accent, com que fas gràcia a la gent.
Però crec que poc a poc he anat coneixent, he trepitjat aquests carrers amb força (trepitja fort, Roc!), i m’ho he anat sentint meu… Tan meu que ja m’estimo el meu barri, les botiguetes, els veïns, els partits de futbol al carrer,… També m’estimo la manera boja de conduïr de la gent, les lleis que tothom es salta, les carreteres gairebé impossibles de creuar,… M’estimo l’Hogar de Cristo, la seva manera de fer, les casetes de canya i fusta que s’entreguen, les senyores que venen a demanar un microcrèdit, la lluita diària de les sòcies, les meves companyes, les meves amigues. M’estimo les cerveses que ens prenem, el menjar típic del país, els gossos bordant al carrer, els venedors ambulants, …

I estimar tot plegat, em fa sentir-me una més en la família, em fa entendre la diferència, acollir-la, estimar-la. Entendre fins a quin punt arriba la gent per voler marxar del seu estimat país (no sabeu com s’estimen el seu país), de no tornar a compartir una cervesa Pilsener mentre esperen motivats que Ecuador marqui un gol, de deixar la família, els amics… per tornar a començar. Que si les lleis estan massa dures, que si jo sí que puc anar on vulgui perquè sóc espanyola, i sense recriminar res!

No parlo en el sentit de que això es fantàstic i que em vull quedar per sempre més, ni molt menys! Crec que sóc conscient de cada cosa i de que tinc molt per fer a les Catalunyes triomfants, de fet, ja estic pensant en el meu futur allà a nivell laboral, però ara per ara em sento ben a gust aquí i sento que encara tinc molt per fer, per aprendre, per gaduir, per estimar… i de fet encara tinc més d’un any per endavant.

A la feina, tot va avançant molt bé, estic aprenent (per fi!, què he fet els tres anys de carrera? ) a fer projectes, a posar-los en pràctica, a valorar diferents aspectes, a tractar la gent, a sortir de situacions ben difícils. He aprés a situar-me en molts llocs totalment nous per a mi i tot plegat ajuda a gaudir i a crèixer.

He aprés a prendre’m la vida d’una altra manera, no es tracta de que allà anem massa ràpid i que aquí sí que es valora el temps, res d’això! Però sí que és una altra manera de viure, les motivacions són diferents, el sentit de les coses és diferent,… Surten imprevistos a cada moment i realment si havies d’arribar a les 5h pot ser que arribis més tard perquè passen coses pel camí.

Una altra cosa de ser fora és que he aprés a mirar-me les coses d’una altra manera. Altre cop, no pensem en una transformació súper profunda com si fos St. Ignasi i estigués al riu Cardaner, no. Però el fet de ser fora de casa i de l’ambient en el que sempre m’he mogut em permet veure, comparar, valorar, decidir i poc a poc, planificar sense adonar-me, com vull actuar. De que em sento més madura, me’n sento, però també he fet un procés en el que crec que per fi m’he situat en la meva maduresa real i he baixat una mica del “burro”.

Tot plegat en el dia a dia, tot plegat sense tancar-me a fer uns exercicis espirituals d’un mes (m’agrada exagerar), però sí que m’agrada haver fet procés sense angoixes, sense patiments exagerats,…
Evidentment he tingut mals dies, però crec que no esperava marxar i sentir felicitat constant durant dos anys. M’agrada veure que les coses que em passaven a Sant Cugat (com aquest fet de tenir mals dies i tenir alguna enganxada amb algú) també em passen aquí. Evidentment hi ha dies d’enyorança, de voler fer una trucadeta i quedar per fer un cafè, d’estar a casa amb els pares, germans i d’anar a veure els avis; però crec que abans de marxar vaig fer un procés per a què no m’afectés massa el fet de marxar i no tenir a proa el de sempre.

Bé, crec que he deixat algunes reflexions aquí, potser aviat en poso més, de moment explicar alguna coseta més.
El cap de setmana passat vam estar a Quito al concert de Sabina i Serrat: dos pájaros de un tiro. Va ser genial, són boníssims aquests dos. Crec que és el primer cop que vaig tants kilòmetres per anar a un concert… jaja, però tenim amics a Quito i havíem d’aprofitar l’ocasió! Ens ho vam passar realment molt bé. Van fer alguna broma que havies de ser català o espanyol per entendre-ho, però nosaltres ja ens vam ocupar de passar la info als postres amics… jaja.
La foto és del cartell del concert i dos amics (el Marc-barceloní- i el Nacho –madrileny- fent de Serrat (el Marc) i Sabina (el Nacho)).

A més m’ha estat escrivint la Isabel Pera (del grup de joves de Cristianisme i Justícia) per venir aquí uns dies!!! Ella ha estat un any a l’Argentina i ara, abans de tornar a creuar el “xarcu” vol fer ruta per Llatinoamèrica. Arriba aquest dimarts que ve i marxa el dia 10 de desembre. La veritat és que fa il·lusió !

Deixo aquí la crònica, aquest cop no he trigat tant a escriure. Ara ja sí que crec que la següent serà després de la vinguda de la Isabel.
Ah! Per aquí he celebrat que Sant Cugat ja som colla de 8 després de poder aixecar el 4 de 8!!!!! Moltes felicitats als castellers i als santcugatencs en general. Per aquí vaig mostrar la foto del 4 i a més com la Gemma Castellera ha estat aquí fa poc i ha parlat del tema ja sabien una mica de què anava la història.

Amb els de casa la cosa està més calmada, estem bé, però realment si jo hagués escollit els companys no hagués optat per ells, però ens respectem i passar una estona amb ells està molt bé.

Bé, ara sí, abraçades i petons i tapeu-vos que sembla que ja us arriba el fred, per nosaltres ara arriba molta calor i pluges! I mentresant ja estem pensant en com passar el Nadal i el Cap d’any 2007!

Anna

Com passa el temps...

Amics i familia, com esteu?
Sí, sí, quant de temps! Ho sé, però així hi ha més coses per explicar… jaja.

Des del darrer cop han passat un munt de coses, allà vaig!

Amb les companyes d’Apoyo Escolar (a part de portar-nos molt bé, quina sort!), hem estat fent recorregut per algunes de les escoles amb les que treballem per fer un diagnòstic de la situació i poder incidir amb coneixement. L’Andrea s’encarregava de parlar amb el director i amb els mestres, la Vivi amb les mares i jo amb els nens. La veritat és que ha estat una molt bona cosa, no només a nivell professional, ja que d’aquí podem treure un bon pla de treball, sinó a nivell personal. Veus les condicions en les que treballen, veus el tracte dels mestres cap els nens,… i t’esgarrifes, però queda tot un repte, i estem disposades a posar-hi molt de la nostra part.

Un acte curiós que vaig tenir va ser el “Juramento de la bandera” a l’escola Ciudad de Israel. Com jo estic força ficada a l’escola i conec molt la comunitat em van dir que havia de ser jo qui fos la mestra de cerimònies!!!! Jo, que en ma vida he vist això! El cas és que el 26 de setembre és el dia de la bandera a tot el país. No recordo quin any va ser que es va constituir aquest dia com a tal.
Les escoles ho celebren moltíssim i tothom s’entusiasma (ho han fet tota la seva vida!). És un rollo molt militar, a mi no m’agrada, però per ells és important. En el nostre cas estaven tots els nens de l’escola ben guapos portant una bandera petita de cada província (aquí les províncies equivalen a les nostres Comunitats Autònomes). Feien un passadís per a què passés “la abanderada”. I qui és l’abanderada? És el noi o la noia de 7è curs (el darrer) que treu millor notes. Com a la nostra escola només hi havia dues noies de 7è i no ens agrada remarcar la que treu bones notes vam dir que totes dues ho serien i tots van estar d’acord.
Vaig llegir juraments absolutament militars que ja passaré a qui els vulgui tenir, i tots van jurar ser fidels i lluitar per la pàtria! Les dues abanderades portaven els seus escoltes i tot i cadascuna una bandera, una d’Equador i l’altra de Guayaquil. Evidentment els colors de la bandera tenen un significat i tothom canta emocionat l’himne del país (aviat me l’aprendré). I nosaltres que ens riem bastant de les bandaretes i dels himnes, i més el d’Espanya que no té ni lletra! Jajaja.

Vam celebrar l’aniversari de l’Andrea, una xilena voluntària que també viu a casa. De fet, és amb qui millor amb porto, ens entenem molt bé i ens recolcem que això sempre ajuda. Totes dues treballem a educació.
El diumenge 30 de setembre van haver-hi eleccions per l’Assamblea. Va guanyar el partit del govern (per sort!). L’altre cop ja us vaig explicar algunes cosetes com la llei seca i l’obligació del vot, però aquest cop ho volia veure d’aprop i vaig acompanyar una bona amiga a votar.
Em va agradar molt anar-hi, de fet m’agrada anar a tot el que és nou, és una manera d’anar coneixent el país i també anar-lo entenent cada cop més. Hi havia un munt de gent. No és com a Catalunya que t’arriba la papereta a casa que t’indica on has d’anar a votar, nono. Tu has de trucar a un telèfon i allà t’indiquen. Encara no he entés quin criteri segueixen per decidir on vota cadascú. Nosaltres vam anar a una universitat i allà ens vam trobar a un altre amic que anava a votar amb sa mare, ens va dir que vigilèssim perquè estaven agafant la gent per quedar-se allà tot el dia. Jo no vaig entendre massa bé de què es tractava, però ja m’ho van explicar. En principi hi ha gent assignada per estar a les taules, però pot ser que no arribin i llavors li toca quedar-se al primer que va a votar. M’explicava la meva amiga que ella un cop va arribar a la seva taula i no hi havia ningú a la taula i tot de gent pel voltant com mirant a altres llocs dissimulant fins que va arribar un noi que no es va enterar massa què passava i li va tocar quedar-se! Pobret… Al cap de 5 minuts allò estava ple de gent que anava a votar i esperaven que passés algú com aquest pobre noi… jaja.
Una altra cosa divertida és veure com ho tenen posat per a què el vot sigui secret. En aquest cas que era per l’Assamblea havien de votar a 16 candidats (el nombre de candidats a votar cada província (aquí, el Guayas) va en funció del nombre de persones que viu a cada provincia). Hi ha un tros de cartró sobre dues taules ajuntades i allà tu t’hi poses al darrera amb el teu full enorme de tots els candidats i votes. I jo que recordava aquelles cabines que tenim nosaltres… jaja.

Ara ja fa un temps estic anant com activitat de cada dilluns a la dentista, m’havia d’arreclar la boca! A més he estat fent els tràmits per tenir una assegurança, així que els dilluns els tinc ocupats amb això. L’italià va fent, però la profe no ens agrada massa, així que ens vam queixar i sembla que ens canviaran de profe! Bien!

Més coses: va venir un amic del Nacho (el madrileny que viu a casa). Es dic Marc, és un noi català que va anar a Cuba a fer un curs d’imatge i so i es va quedar fent ruta per les Amèriques (llatines, per suposat). Així que va fer la seva parada a Guayaquil. Ara ja ha marxat perquè volia seguir la ruta, però sembla que tornarà perquè li han demanat que faci el video institucional d’Hogar de Cristo. És un noi molt maco, ha estat xulu tenir-lo per casa.

A principis d’octubre es van commemorar els 40 anys de la mort del Che. Per aquí es van fer força actes, jo vaig anar a un que es feia a l’universitat estatal. Una cosa força pachanguera, però ens ho vam passar bé. Ens van passar un fulletó en el que explicaven 4 coses del Che, el millor va ser sentir una noia pija, pija, amb un vestit apretat vermell explicant les anècdotes i posant la seva veu de pija per veu del Che!!!!!!!!!!! Evidentment ens pixàvem de riure, però és que la noia era impressionant. Els 4 que van cantar van fer cançons protesta i altres com Hotel California que encara no sabem a què venia… jaja. Però la intenció hi era, i això és el que compta! Erem 4 gats i a tots ens importava poc la lluita comunista…

Aquell cap de setmana vam marxar a la costa amb el Nacho, el Marc i una altra noia d’Hogar de Cristo. El millor, arribar. Pel camí ens vam trobar un protesta independentista! Sisí, el Marc i jo agafant idees per fer quelcom semblant a Catalunya… jaja.
El cas és que Sta. Elena que fins ara formava part del nostre Guayas volia ser una província. És com si el Vallès Occidental volés independitzar-se de Catalunya. I com ho van fer? Tallant les carreteres. Aleshores tu agafaves el bus a Guayaquil i et portava fins a punt en el que hi havia la gent cremant neumàtics i altres coses per no deixar passar. Així cada X metres, es tractava d’anar fent viatges en camionetes, cotxes… tot de gent particular que es va guanyar uns quants calerons aquella nit fins que trobessis el següent tall, el passaves caminant i et buscaves la vida per trobar una altra furgoneta. Impressionant. Va haver un moment que anaven caminant, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i ens vam trobar uns militars. Vam anar corrents a preguntar si avançaven en la nostra direcció, però no vam tenir sort, així que vam seguir caminant. En aquell moment, obren els llums de la furgo i ens il·luminen el camí… el Nacho em viu: mira, ara és com si estiguessim en un camp de concentració, a les fosques, amb la motxilla a l’esquena i només amb les llums de la furgo. Sembla com si ens haguessin deixat escapar i ara ens disparen a tots per l’esquena… jajajajajaja. La veritat és que era tal qual.

Vam arribar just per sopar, sortir una miqueta i anar a dormir. Volíem banyar-nos, però no va fer massa bon temps, així que encara haurem d’esperar.
Jo vaig tornar una mica abans perquè diumenge vam celebrar l’aniversari dels fills d’una molt bona amiga meva (abans he mencionant una, amb la que vaig anar a votar, què és la Patricia i ara és l’altra gran amiga, la Italia). Té dos bessons que van fer 4 anys i una nena que en va fer 6. Vam tenir titelles i un pallasso força bo. Reiem perquè fa un temps també vam anar a l’aniversari del fill d’una altra d’Hogar de Cristo que feia 4 anys i també van haver-hi titelles. L’altre cop ens van ensenyar a rentar-los les dents i ara a no dir mentides… jajaja.

Més! Ens vam endinsar amb l’Andrea (la xilena de casa) i més gent a muntar unes Olimpíades amb les microempresaries i amb els nois del barri i de les escoles amb les que treballem a Hogar de Cristo. El diumenge 21 les vam inagurar i ara són alguns dissabtes. Aquí si les fan bé, així que van venir 20 equips, 12 de dones i 8 de nois. Vam donar premi al millor equipatge, a la millor mascota, al millor cartell, a la millor madrina… crec que ja està.
Vam fer desfilada d’equips, vam encendre una antorxa, vam fer el recorregut i vam encendre la “tea”. No sé com es diu en català, el lloc on es queda encés el foc durant el campionat. Va ser molt maco. Amb música i microempresaries venent menjar. Va sortir molt bé! Ara anem jugant a futbol i anem eleminant equips fins que quedi l’equip guanyador de nens i de dones.

El cap de setmana següent va ser el meu aniversari (gràcies a tots els qui em vau felicitar!). Com molts em deieu era el primer aniversari lluny de casa i, sí, per fi es va donar allò de que el dia 27 vaig fer 27!
El divendres ho vam celebrar a casa de la Patricia amb una parrillada! Erem els més allegats d’Hogar de Cristo, unes 6 o 7 persones. Molt tranquil, molt bé. L’endemà de bon matí, a les 8h del matí, m’havíen convocat a Ciudad de Israel, l’escola que estic recolçant força. Em parlaven d’una reunió, però a l’arribar em trobo tot de globus a l’escola, molts nens, les mares i la mestra de l’escola amb dos pastissos celebrant-me l’aniversari! Va ser una molt bona sorpresa! Increïble i molt guapo. Em van cantar l’aniversari feliç, em van fer mossegar el pastís i em van donar un marc de fotos com a regal. En el moment de mossegar el pastís és molt típic aquí que algú t’empenyi el cap cap al pastís i acabis amb la cara plena de pastís, però ningú va donar el pas, bien! Jaja.

Després van fer quelcom molt típic també de les comunitats, treure un bon plat de paella. Sisí, i menja-te’l a les 8,30h del matí!!! Em va costar i l’única excusa que podia donar era que com era sorpresa ja venia menjant de casa. Només vaig menjar un petit entrepà, però què podia dir, quedes fatal si no te l’acabes! I just després vaig partir el pastís, en trossos petits expressament perquè jo ja no podia més, però em van donar dos trossos!!! Jaja, i què em quedava! Menjar-me’ls!!!! La veritat és que va ser preciós i genial, i tant!!!!!

Després vaig anar a dinar una miqueta amb la Italia i la Patricia i a l’acabar em vaig posar a dormir, així com 4 hores seguides i quan em van venir a despertar-me ni em vaig enterar. Però una mica de sopar i una dutxa ho arreclen tot i vam poder sortir amb els de casa i altres a celebrar-ho. Ens ho vam passar molt bé. Erem una bona colla perquè van venir de Quito dos amics nostres i 3 xilens que venen de la mateixa organització que els nostres xilens. El cas és que aquell dissabte hi havia a Guayaquil el concert de Soda Stereo, potser algú sabrà qui són, però jo no els havia sentit fins que han vingut aquí i ha estat el gran fenomen. Així que vam aprofitar tots plegats l’ocasió per celebrar-ho bé. L’endemà vam fer una parrillada a casa, entre els que som a casa i els que van venir érem 12 persones.

A més durant aquests dies hem anat l’Andrea i jo a un taller per provar de canviar el voluntariat a Hogar de Cristo perquè realment li cal una bona reforma, ara seguirem les reunions amb la institució que va oferir el taller perquè aquests en saben bastant de voluntariat. Amb ells a més estem ficant-nos en un altre projecte que ja us explicaré més endavant.

Mentre feiem tot això hi hagut un aspecte una mica pesat per mi. Hi ha una noia d’Hogar de Cristo amb qui treballem al mateix departament, que m’ha agafat mania. Entre això i que està una mica fatal del cap m’està fent una mica la vida impossible, tan a la feina com a casa. Dic a casa perquè es ben amiga dels meus companys de casa i sovint està per allà. El cas és que té problemes a la feina per la seva actitud i manera de treballar que no és bona i enlloc d’assumir diu que és per culpa meva que li diuen això perquè jo sóc amiga de les jefas i els explico que ella està a casa nostra bebent cervesa. I els companys de casa s’han sumat a la mateixa tonteria. Que jo sóc amiga de les jefas és cert, però no que jo els expliqui tot el què fa per a què la facin fora. Així que m’he vist envoltada d’acusacions sense sentit, reunions… però per sort tinc les jefas que em recolcen i ara sí que això se li posarà en contra a aquesta noia. El tema és una feixuc i cansat, però mira, hi ha qui li costa entendre que es pot ser amiga de les jefas sense que això afecti a la feina.
Aquest cap de setmana han marxat tots a la platja. Jo m’he quedat, l’Andrea em sembla que ja estava cansada abans de marxar, però jo volia tranquil·litat i temps per anar a la platja en tinc força. Així que l’estic dedicant a mirar pel·lis, llegir, escriure pel bloc, estudiar italià i posar-me amb la guitarra, a veure si ara sí que ho faig de manera seguida i aprenc!

Fa uns dies també ha estat aquí una altra amiga del Nacho, una altra Andrea, una noia maquíssima i qui sí m’ha entés amb tot aquest tema i veia claríssim que l’altra s’ha fet la mosqueta morta i tots han caigut en les mateixes acusacions tontes.
Un dia em va acompanyar a l’escola i diu que ella pot treballar amb els de l’universitat per aconseguir peles per fer l’escola de ciment (ara és de canya). La veritat és que aniria bé perquè seria avançar força.


Bé, sembla que he explicat força cosa. La veritat és que trobo tot molt interessant per anar coneixent el país i la seva gent. Estic contenta de ser aquí, estic aprenent molt i gaudint encara més.
Ara ja porto més de 9 messos aquí i el temps continua passant volant. Està clar que hi ha moments en els que agafaria l’avió, us faria una forta abraçada i tornaria cap aquí, però això no pot ser i a més no vull tallar aquesta experiència. Si puc passar-me els dos anys aquí sense tornar millor, però encara queda més d’un any per això i no vull còrrer.

A nivell d’educació estic aprenent molt i agafant moltes ganes per seguir estudiant i posant més coses en pràctica. La veritat és que a llatinoamèrica en saben molt de temes socials.

Crec que encara no sé definir massa quins eren els objectius i les inquietuds per venir, però el que sí que tinc clar és que un de ben important era el de conèixer aquesta realitat per poder entendre què és això de la immigració (salvant les distàncies) i com són la gent d’aquestes terres, i això ho estic aconseguint bastant.

Ieps, m’oblidava d’una cosa important què ha passat. Hi ha dues noies que feien italià amb mi que van marxar cap a Italia amb la seva mare que ja fa anys que és allà. Elles dues són menors d’edat i la mare està fent la reagrupació familiar. Una germana seva que també ve a classes té 19 anys i amb ella serà més complicat.
Vam anar a l’aeorport a acomiadar-les… us podeu imaginar el drama familiar… tots plorant, els qui marxen i els qui es queden… Ara sembla que ja han arribat i que va tot bé, s’han de situar, però realment és dur.

El tema de la noia ecuatoriana agredida a Barcelona ha tingut el seu ressó, i ja m’agrada que sigui així, aquí i allà. Diuen que com a tot arreu hi ha gent que acull i gent que maltracta, i és cert.
També hi ha qui diu que això ha estat una barbaritat, però també es poden mostrar imatges de com els homes d’aquí maltracten a les seves dones… També és cert, però sigui com sigui la violencia no es pot justificar de cap manera, així que ja està bé que ens hi posem tots en contra.

Bé, ara sí, m’acomiado fins la propera entrada al bloc.

Una abraçada i gràcies per la paciència de llegir totes aquestes paraules, però realment per mi és molt important poder compartir-les amb vosaltres.

Barcelona 0 - Emelec 1… parlem de futbol

El cap de setmana passat vam anar a un aconteixament importantíssim pel país amb els companys de casa. Vam anar a l’estadi del Barcelona. Com els més futbolistes santcugatencs ja em deien abans de que vingués jo cap aquí existeix el Barcelona Guayaquil. L’escut és el mateix que el nostre, però enlloc de posar F.C.B. posa B.S.C (Barcelona Sporting Club).
El cas és que a Guayaquil hi ha dos grans equips de futbol: el Barcelona i l’Emelec. Anar a aquest partit és anar al Clàssic. Primer aconseguir les entrades (5 dòlars), però aconseguides per amics. Després el fet d’anar. Cal anar amb moltes hores d’antelació, si el partit era a les 16,30h, nosaltres a la una ja èrem allà. L’estadi estava força ple.
Però comencem pel principi.
Tothom va amb la samarreta del seu equip, nosaltres amb la groga del Barcelona i els altres amb la blava de l’Emelec. Si les dues barres (aquí se li diu barra al que seria com la claca, els seguidors) es troben hi ha baralles, així que la policia ja s’encarrega de tenir-nos allunyats…
Una munió de persones blaves i groges caminant cap a l’estadi mirant a tot arreu per si et ve un de l’Emelec i et pega.
El cas és que durant l’arribada no ens va passar res. Va arribar el moment d’entrar al recinte. El més normal aquest estat entrar per la porta, però no! Què més emocionant que passar per sota d’una reixa i anar a parar a un petit barranc que calia passar per la punteta entre un munt de gent fins arribar a un petit pont que ens dirigia a l’estadi en sí.
Per entrar dues cues: homes i dones i nens. Un cop a dins vam seure pels esgraons (no hi ha una cadireta per cadascú com al Camp Nou). Allà la festa està servida, és la una i el partir no comença fins les 16,30h, però tranquils que juga la sub 20 i així ja tenim alguna cosa a fer.
Vam fer amics, important per tot el que passa després. Allà vaig. No van parar de tirar vengales, en dos segons veies com la gent s’havia d’apartar del seu lloc per no rebre.
La cosa va en serio perquè un maleïda vengala va anar a parar durant la primera part a un nen de 12 anys i el va matar… sí, sí, com sentiu. I penseu que el partit es va aturar o que la gent en parlava? No, no! I no perquè no es sapigués, sinó perquè com diuen aquí: a Ecuador es mor algú i no passa res… doncs és veritat! Tot i que ara ja han agafat al noi que va tirar la vengala.
Mentres feiem l’onada, reiem, parlàvem amb la gent d’allà, ens explicaven coses interessants d’aquestes trobades…
Una altra cosa impressionant és el moment en que surten els jugadors, focs artificials, regalen pilotes de futbol, surt una fumareda groga… de debò que sembla lo màxim que passa al país. Després el partit en sí és un rollo, però l’ambient arriba a fer por.
En la mitja part vam tenir una baralla amb ganivets a dos metres nostres, tots apartant-nos… vam surtir vius de miracle!
A l’acabar el partit, com el Barcelona havia perdut la gent s’emprenya i cremen els seients del seu propi camp!
Els nostres protectors ens van advertir de que esperèssim una estona per sortit per no trobar-nos amb la barra de l’Emelec. Així ho vam fer, però al sortir (ara ja per la porta) vam veure com uns seguidors del Barcelona agafaven a un de l’Emelec amb intencions no massa pacífiques…
La sortida, tot i ser per la porta també és increible… Tot fosc i tots marxant i alguns pujant per una muntanyeta talment fossim refugiats de guerra.

Una bona caminata fins arribar al bus i vam arribar a casa cap a les 20h. És a dir, 8 hores per anar a veure un partit de futbol al camp.

De totes formes, cal dir que l’experiència per conèixer més aquest fantàstic país és genial, però dubto que torni un altre cop…

Un altre tema que penso que no vaig dir és que ara tenim servei de menjador a Hogar de Cristo, així que ens alimentem millor.
Les meves amebes penso que cada dia estan pitjor, per tant, cada dia jo estic millor!

I la feina… genial, ens ve un munt de feina a sobre, però m’agrada i estic aprenent un munt, a part que casi que ja em veig a Bellvitge treballant amb els ecuatorians…jaja. Temps al temps, encara no és moment de pensar en la tornada. La veritat és que aquí estic molt bé.

Durant dos dies d’aquesta setmana hem anat a un seminari de la pobresa que es va acabar anomenant Buscando soluciones. La veritat és que ha estat molt interessant, tots aquests tallers em donen força i energia per anar a més. M’encantaria tenir més temps per llegir i per aprendre més, però la veritat és que la son i el poc temps em guanyen.
Ara són les 21,30h i puc escriure això perquè una amiga m’ha deixat el seu portàtil (laptop es diu aquí) per una feina que he hagut de fer, així que demà només ho he de copiar a l’ordinador i penjar l’entrada sense esperar un mes per falta de temps durant les hores de feina.

Bé, espero que hagi estat bo l’inici del curs i que passeu unes bones festes de la Mercè!
Ah! El que preguntava la Gemma de l’italià… sí, continuo, però he faltat força i ara ho noto, però vaig bé!

Una abraçada!!!!

Pd: les fotos, general de l’estadi i els 4 de casa que vam anar al partit (els dos xilens: Bárbara i Italo, el madrileny, el Nacho (amb la samarreta del Madrid entre barcelonistes per no separar-nos, havia d’alegrar-se per la victòria emelecista en silenci si no volia rebre) i jo).

Bona diada!!!!

Ho sé, massa temps sense escriure, però entre que van estar aquí els pares i la Gemma Castellera i que pensava que estàveu tots de vacances ho he anat deixant… I és que aquí la feina apreta i hi ha poc temps per dedicar-me a internet.

Hem tingut un munt de coses, procuraré anar explicant sense deixar-me res, però serà impossible!

Les vacances van ser genials, els pares, la Gemma i jo per Cuenca i Quito (i rodalies!). Ens ho vam passar molt, molt bé i vam veure un munt de coses. Genial, de debò.

Per mi també va ser un retrobament maco amb els pares que tenia ganes de fer.

Al tornar vam tenir una sorpresa molt agradable a la casa… ja tenim rentadora!!!! Després de 6 messos rentant a mà ha arribat la meva salvació! jaja. De debò que s’agraeix, eh!

Amb la Gemma ja vam estar un dia més i ja la vam acompanyar a l’aeroport. Els pares i jo ens vam dedicar a visitar Guayaquil, la meva estimada ciutat i Hogar de Cristo. Crec que es van endur una bona impressió…

Van estar uns dies més i ja van marxar cap a casa! Vacances curtes, però ben plenes, fantàstic.

Durant els dies que ells eren aquí va anar al metge perquè jo em sentia una mica dèbil i vam trobar el que té tothom aquí: bitxets a la panxa. Així que he estat uns dies de metges, de pastilles,… Encara continuo, a més d’anar a cal dentista perquè em cuida la boca… Tot plegat és una mica rollo, però s’ha de fer.

Per altra banda em van picar una mica la cresta… i amb raó! El cas és que amb tanta visita m’he despistat una miqueta de la feina i potser jo m’ho estava prenent sense voler-ho com un temps “sabàtic”. Jo sé que la feina que faig és important i que no he vingut aquí només a passar l’estona, però el fet de ser voluntari et dóna unes condicions que la resta de gent no té, però per altra banda reclamem que se’ns tracti de la mateixa manera.

Per ells això dels voluntaris és força nou, però entre tots crec que estem definint.

A més m’he agafat un llibre del Tonny de Mello que em va bé per poder parar una mica i pensar en el que estic fent.

Els dissabtes m’he posat a donar tallers a unes dones del barri que volen ser voluntàries. És una cosa xula i elles són molt agraïdes. Ara estem treballant temes de salud.

Com sempre us dic casa nostra és la casa del Gran Hermano ja que entra i surt un munt de gent, aquests dies no ha estat menys! I és que un dia apareixen un grups de 6 valencians que ningú no sabien que arribaven (mala coordinació per part d’un valencià que els enviava).

La primera nit la van passar a casa i la resta de dies van estar en una altra casa en la que no hi havia ningú.

Amb una companya xilena de la casa que ens entenem molt bé, l’Andrea, vam estar amb ells durant tota la setmana.

La veritat és que ha estat genial perquè són una gent fantàstica. Van venir per poder fer un reportatge sobre el que es fa a Hogar de Cristo. Ells són de Gandia, i l’Hermano Roberto (jefazo de la institució també). D’aquesta manera la gent d’allà veu el que està fent ell i poden colaborar.

Per les tardes hem estat de visita per la ciutat.

Mentrestant, hem estat preparant un taller força gran que feiem per la « Asamblea constituyente », de la qual ja us en parlaré més endavant.

A més de que la Mari Carmen, la noia madrilenya amb qui hem compartit la casa des de que jo vaig arribar, marxa demà i també li hem estat preparant i fent la festa de comiat, avisar a tothom, preparar un regal de fotos,… Tot plegat genial, però esgotador.

Per si era poc, avui celebrem l’aniversari del Lucho, director d’Hogar de Cristo, i anem tots al seu despatx a cantar-li una cançó i també li hem preparat un collage de fotos.

La veritat és que estan sent dies molt cansats, però el ritme aquí és així!

Malgrat tot estic bé, potser en l’època més crítica des de que vaig arribar, però bé. Cal anar passant per diferents etapes.

La veritat és que la vinguda del pares sí m’ha fet pensar en la possibilitat de fer una escapadeta cap a Stq, però després t’ho mires amb prespectiva i t’adones que de moment el meu lloc és aquí, així que encara he de viure mil batalletes més per aquí!

Ah! M’oblidava, una altra activitat xula que vam fer va ser anar a l’Imax a veure Harry Potter i l’ordre del Fénix amb nens d’algunes escoles, entre d’altres la de Ciudad de Israel, amb la que jo estic treballant força. Per situar-vos és com si algú que viu perdut en un poblet de muntanya prop de Barcelona i que poques vegades va a la ciutat i que sempre està al camp va al Maremàgnum a l’Imax Port Vell. A més després ens van convidar al Mc Donalds, ells flipant i nosaltres feliços.

Bé, com ja dic hi ha coses que em deixo, segur, però això podria ser una bona representació.

Espero que estigueu gaudint de la Diada! Visca Catalunya!!!!

Una abraçada ben forta i gràcies per la paciencia!

Anna

Pd: si aconsegueixo posar la foto és de la Gemma, els meus pares i jo a dalt del Telefèric de Quito.

Entrades i sortides!

Bons amics i família! Fa molt de temps que no escric, però no per oblit, sinó perquè gairebé no tinc temps (la Gemma ho pot corrovorar).
Per aquí hi ha hagut molt moviment, va venir una amiga amb qui vaig fer el curs de VOLPA que està a Perú, havia de sortir del país i va fer una visita ràpida a Ecuador.
A la casa del Gran Hermano (la nostra) han vingut 3 xilens voluntaris que ja estan endinsats en el tema de l'educació i dels microcrèdits. Ara ja som 6 a casa! A part va arribar una holandesa i una basc que no viuen a casa, però sí ben a prop i fem força coses junts.
A més, evidentment, va arribar la Gemma Castellera i demà arriben els meus pares i marxem a Cuenca i a Quito (més o menys el que vam fer amb l'Uri).

Per altra banda, la feina no para i cada dia passen un munt de coses. A nivell d'aventures, dir de manera ràpida que el 3r dia que la Gemma era aquí ens vam trobar ficades en la persecució d'un violador. Tot el barri va sortir al carrer i vam fer una persecusió en tota regla. Semblava que fòssim en una pel·li, però que ningú no es preocupi, vam aconseguir que l'home es quedés una setmana a la presó. Realment va ser un tema delicat, però haviem de ser allà.
La situació no és fàcil per a molts, la pobresa, les situacions de violència,... no ajuden. Caldria fer un anàlisi ben profund del país i de la situació de cadascú. Sense voler justificar, penso que sí cal fer un esforç per provar d'entendre perquè existeixen situacions de violència, robatoris,...

Per altra banda, hem acabat d'entregar les motxilles escolars als nens becats. Ens faltaven dues escoles i vam anar fins a cadascuna d'elles per fer l'entrega. En una ens vam trobar que no hi havia ningú i vam anar fins on eren tots (una festa) per fer l'entrega. A l'altra escola vam tenir més sort, però inclús així vam anar a casa de dues senyores (fent investigació prèvia per saber on vivien) i els hi vam entregar. La cara dels nens evidentment és definitòria en la nostra motivació.
El treball a les escoles hauria de fer un gir ben gran, però costa treballar sense material, sense infrastructura, sense preparació, sense formació...

Ara estem ficats en les festes de Guayaquil i el dia 25 (Sant Jaume= Santiago), vam passar tot el dia al carrer veient un munt d'actes. Va ser una cosa ben xula.
L'endemà (Sta. Anna=jo, jajaja), vam anar la Gemma i jo a la platja, la Gemma es va estrenar al Pacífic!!!!

Avui hem estat preparant un taller per unes dones voluntàries, pot sortir molt bé. La idea de tot plegat surt d'un taller que vaig fer un cap de setmana que es deia "Aprenentatge-servei". A grans trets seria treballar des de les escoles els conceptes posant-los al servei d'una comunitat, essent els infants i joves els protagonistes del procés (elaborar el projecte, dur-lo a terme i avaluar-lo).

Demà ja arriben els meus pares (quines ganes!), i demà passat marxem, així que deixaré això per uns dies. Ja tinc ganes de vacances.
Espero que gaudiu de l'estiu!!!!

Ara marxem al cine a veure "The Simpson"!!!! Pot estar molt bé.

Fins aviat i bon estiu!!!!!!

pd: això ho vaig escriure divendres, però avui dissabte he vist que ja puc publicar-ho jo!!! Deixo descansar la Cristina Ruano i dir també que la pel·li està moooooooooolt bé i més veient-la en llatinoamericà!

Revetlla de Sant Joan... i nosaltres de trasllat!

Avui és 23 de juny, per vosaltres les 11 de la nit, així que... molt bona revetlla de St Joan!!!!! Us tinc ben presents!

Avui nosaltres ens traslladem a una casa més gran pels voluntaris que queda un carrer més amunt. La casa és xulíssima i l'havien de fer més gran perquè va arribar un noi de Madrid i aviat arribaran 3 xilens més i una holandesa, així que hi haurà movient, ja serem 7 a casa!

La família que hem acollit a casa es queden a viure allà. Esperem que els vagi tot bé.

Per aquí continuo ben immersa, amb la gent d'Hogar de Cristo ens veiem bastant i fem sortidetes xules. Ahir vam anar a escoltar música en viu, genial. I, per fi, abans d'ahir va ser el gran dia... vam anar a veure Shrek 3!!!!! Genial! La veritat és que ja feia uns messos que la pel·li estava en DVD, pirata, és clar! La venien a tot arreu, però m'he volgut esperar a veure-la al cine. Aquí les pel·lis surten molt abans en DVD que al cine, jaja.

Darrerament he estat força ficada en la construcció i en la posada en marxa d'una escola. Dilluns passat la vam inagurar. Aquí teniu la foto de la inaguració. Vam començar quan només teníem un terreny i hem anat portant material i tot el que li pot caldre a una escoleta de canya per començar. Vam passar pel barri anunciant totes les reunions que hem fet per les mares (evidentment qui es mou pels nens i per la casa són les dones) i fent les inscripcions. Està sent molta feina, a vegades una mica esgotadora, però ha valgut la pena. Tenim més de 20 nens inscrits. Una de les gràcies de posar aquesta escola aquí és animar a les dones a que treguin una casa d'Hogar de Cristo o que s'animin a formar bancs comunals amb el tema dels microcrèdits.

Per altra banda, estem capacitant nois de secundària i mestres de les escoles amb les que treballem per fer una bona feina amb els nens. Així que molts dissabtes (la majoria) ens ha tocat estar aquí.

Els divendres a les 17,30h, a l'acabar ja hem agafat per costum fer uns partidets de futbol aquí mateix, genial! Ja sabeu que els ecuatorians són uns fans del volei (ecuavolei que diuen ells, amb 3 jugadors) i del futbol.

Fa poc vam fer un mega desfile de tot el que aprenen aquí les microempresaries. La notícia va sortir a la tele, va ser un exitàs total. La veritat és que és ben tendre veure tot el que fan aquestes dones i les ganes que hi posen en aprendre, tot i que també hi ha algunes que proven d'escabullir-se, però no és fàcil quan tens situacions complexes a casa. Realment les senyores que venen aquí a rebre els micorcrèdits tenen situacions difícils, però moltes treballadores d'aquí també. Viuen en casetes petites i fetes amb material que no aguanta massa res, però aquí estan, amb el somriure als llavis i donant gràcies pel que tenen.

Bé, ho deixo aquí, que gaudiu de la Revetlla , que el Barça faci millor temporada l'any que ve (vaig veure el darrer partit envoltada de madrilenys i madrilistes), i que tingueu un molt bon estiu! Aquí estem tot just començant el curs!

Que trepitjeu moltes platges, que en això us porto una mica d'avantantge (quines platgetes que tenim per aquí i quin bon temps que fa!).

Abraçades fortes per tots, que us tinc presents!

L'estada de l'Uri i el post-Uri o com estar ficada en una pel·li d'Almodovar

L'Uri ja ha passat per aquí i ha estat quelcom fugaç i genial! Hem gaudit un munt. Des del primer dia va estar ficat en tot el que feiem i hem visitat Cuenca i Quito (hem estat a la meitat del món!). La veritat és que el país és ben maco i canvia el clima d'una manera brutal! Tots dos llocs són a la serra i això és fred, però nosaltres estem a la costa que és caloreta constant.
Remarcaria un munt de coses, però crec que sempre recordarem un soparet de tapes catalanes i basques que vam fer una nit a Cuenca. Ufff, pa amb tomàquet, xistorra, truita de patates,...
Hem vist Guayaquil des del mar passejant en un barco pirata. El nen l'hem tingut envoltat de noies i treballant! jaja. Ah! i tranquis, que jo torno a dominar el català! A més em va portar el CD de Lax'n'Busto (que xulu que és) i algunes cartes (gràcies!!!!). Ja estic esperant els meus pares i la Gemma Castellera que arriben a mitjans i finals de juliol, i espero que em portin el CD dels Pets!
La veritat és que l'Uri ha calat i encara pregunten per ell, va caure molt bé (como no!), va ser realment molt xulu. No vam parar i el dia que va marxar (ben d'horeta) em va sortir el cansament i em vaig passar tot el dia absolutament reventada, què fort! Bé, ell podrà explicar més.

La rutina continua per aquí, però es tradueix en un no-parar! L'italià (l'Uri va assistir a una classe), va molt bé, amb exàmens i tot. És molt xulu. Continuo amb les classes de guitarra, aprenent molt!
Hem celebrat el dia del nen, tota una moguda. Els nens maquíssims i hem tingut un pallasso i tot.

Per altra banda, es veu que el nostre barri és perillòs, així que s'estan fent reunions de seguretat entre els veïns. L'altre dia els meus companys hi van anar (jo estava molt cansada i em vaig quedar dormint), i just l'endemà ens diuen que hi ha una dona que té 4 fills i el seu marit la té amenaçada de mort i, res, que l'hem acollit a casa. A ella i 3 dels seus fills. És una dona molt maca i és la mestra d'una de les escoles que bequem. La veritat és que tot plegat ens ho prenem a catxondeo perquè sembla surrealista!
A tot això el dissabte ens va aparèixer a la porta de casa un gos que s'estava morint! D'on va sortir, no ho sabem, però el gos estava allà i no es podia ni moure. L'endemà a la tarda el gos es va morir i el nostre company de casa el va tirar no sé on.

Mentrestant hem tingut un cap de setmana ben mogut. El dissabte al matí van venir uns nois d'una escola de secundària que ens ajuden donant reforç escolar als nens de les escoles amb les que treballem. Va ser un taller molt guapo, vam estar treballant el tema de la pobresa amb nois que tenen els seus calerons. La veritat és que és xulo, però tenim els dissabtes hipotecats!
A la tarda vam anar a una parrillada que organitzaven unes sòcies dels microcrèdits que ja porten força temps a Hogar de Cristo i tenen el seu petit negoci. Expliquen orgulloses com ha pujat el seu negoci. Una ens ensenyava el seu taller de costura i tot mostrant-nos una màquina de cosir ens explicava que era la primera que va tenir i que ara ja en té 4!
A la nit vam arribar a casa i allò semblava un camp de batalla! jaja. Els nens estaven tots esverats i van dedicar-se a portar la mare de cap. Van anar a dormir i ja va arribar la calma. La veritat és que la dona té una situació difícil. Gairebé no tenia roba pels nens perquè va marxar de casa bastant ràpid i no sabia quan podia tornar sense que estigués el marit.
L'endemà vam anar a la Catedral perquè diumenge van beatificar a Roma la fundadora de la Asunción (una escola amb la que treballem força). Va ser molt maco i estava ple de gent.
A la tarda vam anar a casa d'una de les noies que treballen aquí, amiga nostra, perquè el seu fill feia 4 anys i vam anar a la festa d'aniversari. Va venir una noia a fer l'animació i va fer una funció molt maca amb titelles per explicar als nens l'importància de rentar-se les dents! jajaja. Imagino que la noia em va calar la meva debilitat per l'educació infantil i em va fer participar força. Ens ho vam passar molt bé. A més, i això és molt típic aquí, van pintar les cares als nens (haremos caritas pintadas, diuen ells).
Així que, aquí estem, amb la dona i els nens a casa, jo m'he mudat d'habitació per deixar pas als nous inquilins... jaja.

La veritat és que no volia explicar massa tot això perquè realment és una mica perillòs i des d'aquí tot es veu diferent, però aquesta és la realitat i no volia deixar d'apropar-vos-la.

Ah! I avui ha vingut un bon home a tallar-nos la gespa que tenim de davant de casa perquè això és responsabilitat de cada veí! Per 10 dòlars el bon home ens ha fet el favor i quan hem arribat a casa per dinar l'hem trobat allà fora així que l'hem convidat a taula i hem dinat la meva companya Mari Carmen, el bon home talla-gespa i jo.

Ara, mentre parlem amb les companyes de la situació acabem de definir com cal prendre's això: aquí o et parteixes de riure o et deprimeixes! Així que a riure, companys! que tot està per fer i tot és possible com deia en Martí i Pol.

Una abraçada i gràcies pels comentaris!

El dia de la mare... i l'arribada de l'Uri!

Aquests dies hem estat celebrant el dia de la mare, és tota una celebració!
Aquí és el 2n diumenge de maig i el dijous abans ho vam celebrar amb les sòcies aquí. Van venir moltíssimes, va haver paraules, es va valorar la seva funció i els hi vam fem uns quants jocs, va ser realment molt divertit. Una canya veure les dones, tan tendres, tan "lindas" que diuen per aquí, valorant la seva condició de dones i de mares.
L'endemà les mares d'Hogar de Cristo van celebrar el mateix, paraules, proves, cants i cervesetes... jo no sóc mare, però em vaig colar per allà... jaja.
El diumenge vam estar fent el trasllat del Lucho, la Gabi i la Chayo perquè ja han anat a viure a la nova casa, a nosaltres encara ens queda una mica. Cap de nosaltres tenia la mare a prop, només la nena, així que, mentre tots estaven de celebració nosaltres vam passar el dia enfeinats.
És realment impressionant, es fan uns regals increïbles, i inclús van a cantar serenates als cementiris!

Per altra banda, estic ben feliç de tenir l'Oriol Andrés per aquí. Va arribar dimecres al matí i el tenim treballant, jaja, però també estem visitant la ciutat i els propers caps de setmana els tenim ocupats: Cuenca, Quito i la platja.
Estem fent feina amb les llistes dels nens que tenim becats a les escoles. És curiós perquè ell reconeix noms i cognoms típics d'aquí de les llistes d'Un nen, una joguina i jo dels de Bellvitge.
Es riu una mica de com parlo perquè la tonalitat i el vocabulari d'aquí se m'ha enganxat... jaja. Al principi em costava parlar català!!!! Què m'està passant??? jajaja.

Demà al matí tenim tota una moguda amb mestres i directors, a lo grande!

Continuo realment bé, estic gaudint moltíssim. Dilluns tenim l'examen d'italià per passar de nivell, realment m'agrada molt.

Bé, imagino que estareu ben endinsats amb els finals de curs, molts ànims, jo estic tot just començant.

Aquest dissabte el meu avi fa 90 anys i em perdré la celebració... però em fa molta il·lusió, 90 anys i l'home està perfectament bé.

Una abraçada ben forta!

Anna

pd: ja sabeu que tinc problemes per penjar això al bloc, així que ho faig mitjançant la Cristina Ruano i no ho penja el dia que jo ho escric, només faltaria pobreta, així que aviso que això ho he escrit el divendres 18 de maig.

Què diu? Tres setmanes sense dir res???

Molt bon dia a tots i mil milions de disculpes per tenir això (i per tant, a vosaltres) tan abandonat.
L'excusa: la feina i el poc accés a internet.

Bé, des del darrer bloc han passat un munt de coses. La primera: St. Jordi! Hosti, què dur passar St. Jordi lluny de Catalunya, però alguns de vosaltres ja us vau encarregar de fer-me arribar llibres i roses virtuals! Gràcies.
Jo per la meva banda vaig anar a sopar amb les meves amiguetes després de fer un fantàstic examen d'italià. L'italià m'encanta, ja hem fet dos fantàstics examens. El cas és que els meus companys estan allà per raons que fan adonar-se de la realitat del país: la mare és a Itàlia, marxo aquest any a treballar allà perquè tinc tota la família allà... etc. I tots tenen 20 anys, 14... i ja tenen la família lluny.

A part d'això: tema feina. És de bojos! Estem repartint motxiles amb útils escolars a dins. Fem 3 tongades, la primera amb tot un acte fantàstic. En total repartirem unes 1150. Això implica fer les llistes i comprovar un munt de dades, però està sortint molt bé la cosa.

L'1 de maig va ser festa i ens van convidar a un acte lúdico-festiu-esportiu que va molar molt. Esport, música, ballaruca, cerveses, menjar,... ens ho vam passar molt bé! A més tot això ajuda a anar coneixent la gent i anar xerrant...

El dissabte vam anar a un acte de Govern. El tema era que el govern dóna el que anomenen el "Bono" mensual. Era de 15 dòlars i l'acte de dissabte va ser per presentar l'augment a 30 dòlars. El president Correa, totalment aclamat, i amb raó! Va parlar molt bé i es nota que està al costat de la gent més senzilla. Em va agradar molt.

Amb la família i els amics també molt bé, aquest dissabte es preveu una festeta amb uns quants d'aquí, de la feina, per celebrar un aniversari, però bàsicament és una excusa per trobar-nos!

Ah! Un altre tema curiós, aquest diumenge va ser el dia de la mare. Doncs bé, aquí es celebra el següent diumenge, i és tota una festa, tothom en parla per celebrar-ho amb la família! Aquí també es farà algun acte. El dia del pare el celebren el 3r diumenge de juny.

Bé, crec que de moment és això, em deixo un munt de coses, però ja és hora de treballar!

Vaig seguint el que passa pel país i com està la lliga... quins nervis!!!!!

Fins aviat!

Eleccions al país!

Com ja us haureu enterat diumenge va haver eleccions per l'Asamblea constituyente. Ha sortit el SI de carrer, i per aquí la gent està contenta, perquè és com una nova oportunitat de canviar coses del país. El cas és que pot anar qualsevol persona major d'edat que rebi l'1% de signatures del que seria la seva comunitat autònoma. D'aquesta manera cadascú envia a qui pensen que pot lluitar per alguna causa concreta.
Com a tema anecdòtic explicar dues coses: aquí existeix la Llei Seca per les eleccions! L'objectiu de la qual és que la gent no vagi borratxa a votar... jejeje. Cada país amb la seva realitat! Hi ha hagut uns quants detinguts que passen de 2 a 15 dies al carrer i perden el seu dret a vot. No es pot veure ni vendre alcohol des del divendres fins dilluns a les 20h. Els locals fan el negoci dijous al vespre perquè la gent s'endú les provisions a casa.
D'altra banda tenen l'obligació de votar i sinó reps una multa. Així que quan hi ha eleccions gairebé es paralitza el país perquè molta gent ha de tornar al seu lloc d'orígen per votar!

Per altra banda ahir vaig començar les meves classes d'italià! Genials. Som 6 noies a classe i la profe és una dona d'uns 80 anys, súper maca, es diu Renatita, jaja. Ahir ens explicava alguna batalleta de la 2a Guerra Mundial. Ella és de Firenze. Fa gràcia perquè explica coses de l'altra banda del món com a novetat i per mi és el més normal del món! Ahir parlava de les 4 estacions! Aquí tan sols hi ha dos: estiu (quan fa més fred), hivern (quan fa més calor).
Ara em toca estudiar, vull treure'n el màxim profit!!! Té gràcia que hagi vingut a l'altra banda del món i em posi a estudiar l'idioma d'un país que tenia al costat!

Una altra cosa graciosa és que ha estat el primer cop que he rentat la roba amb rentadora! tot un repte, tota una diversió. Cal trucar al senyor de la rentadora i te la porta a casa, l'endolla i llestos! Al cap d'una hora torna. El programa dura 15 minuts i t'ho fas tot. Omples la rentadora d'aigua amb un tub i hi poses sabó. Això evidentment cal fer-ho al pati de casa. Va ser molt divertit.
A més, cosa força increible, el senyor va arribar a les 7h en punt del matí, l'hora que haviem quedat!!!!

La resta tot molt bé, contenta, còmode i sentint que venir ha estat un gran pas.

Una abraçada a tots, fantàstic que el Barça continui líder, i sento no respondre tots els mails que voldria... tinc poc temps!

Setmana Santa

Després d'uns dies sense dir res i sense poder entrar al bloc he tornat a demanar ajuda per poder escriure al bloc (gràcies Cristina).
Per aquí han passat unes quantes coses. Anem per parts.

El dijous sant vam fer el que van anomenar unes convivències. Era dijous al matí, vam anar els 300 treballadors d'Hogar de Cristo de les diferents sucursals.
Jo vaig estar una mica en la preparació i la veritat és que m'espantava bastant el tema perquè estava una mica mal organitzat, però Déu hi va fer més que nosaltres (mai millor dit, jaja), i tothom va colaborar moltíssim i va ser un èxit absolut.
Vaig estar coordinant un grup de reflexió parlant del compartir, del compromís, de la Ressurrecció, de la nostra actitud amb els usuaris... A més em vaig dedicar a fer unes quantes fotos! És la meva feina, ja la començo a asumir... jaja.
A l'acabar vam marxar 4 dies a la platja... fantàstic. Calma, tranquilitat, sortidetes, festeta, mar,...
Jo pensava que aquest any la pasqua la viuria de manera molt diferent i que més aviat em deia ben poca cosa, però no va ser així. Les reflexions que vam fer dijous sant amb un religiós que parlava molt bé em van servir i em van arribar.
A més vaig començar a reflexionar sobre la meva estada aquí, em reafirmo: estic feliç d'haver vingut, però a voltes costa i en ocasions em puc sentir força inútil... hi ha mil coses que no sé com fer! Coses quotidianes... comprar segons què, no sé on, a la feina, em costa seguir bé perquè hi ha mil coses del país i del funcionament de l'educació aquí que se m'escapa. El vocabulari és diferent... mil coses! Però tinc la sort de trobar-me amb qui em recolça i a qui no l'importa parar una frase quatre vegades per explicar-me què signifiquen les paraules o de què estan parlant.
A més vaig tornar a pensar que no podia passar-me els dies sense cap activitat concreta més que no fos treballar, així que vaig pensar: costi el que costi, jo m'apunto a fer italià! Així que al tornar dilluns a treballar ja vaig fer les trucades pertinents i dilluns començo. Aniré dilluns i dimecres de 6,30h a 8,30h. Dues noies més s'han apuntat, així que serem 3 d'aquí. Tinc moltes ganes!
Per altra banda, una amiga m'ha dit que m'ensenyarà els altres dos dies a tocar la guitarra, perfecte! A veure si ho aconsegueixo d'una vegada, jaja.

És el primer any que visc una Setmana Santa tan curta, ha estat com un cap de setmana llarg! A més que jo no començo cap 3r trimestre! Aquí tot just estan començant les classes, i a nosaltres se'ns acumula la feina.

El dimarts vam estar fent una manifestació al matí, tota una preparació del tema, però ha valgut la pena. Hi ha una companyia molt forta de mòbils que es diu "Porta". Com si fos Telefónica, tothom ho critiquem, però tots ho fem servir... El cas és que l'any passat (quan jo encara no era aquí) van prometre que per cada sms que s'enviés ells donarien una quantitat econòmica concreta per Hogar de Cristo. Una empresa diferent va estar fent el recompte, va sortir un nombre concret amb la seva quantitat econòmica corresponent i Porta va dir que aquesta no era la quantitat i va oferir una quantitat absolutament inferior.
El dimarts vam fer la primera mobilització, genial veure a les dones i als nens cridar amb pancartes, xiulets... de tot. Jo, como no, ho vaig poder veure tot a través de la pantalleta de la càmara... m'encanta!!!!
Fins i tot em vaig pujar a un cotxe de la policia... jaja. Em van dir que em baixés, però no vaig fer massa cas i van passar de mi... jaja, la causa s'ho mereixia!!!

La Jen, la noia de París de la casa, ja ha marxat cap a França i creieu-me que em sap greu, ens vam entendre molt bé, espero que torni algun dia... així sembla que serà!

Continuo força a tope, estic molt a gust aquí, tot i que per fer una valoració global del tema em caldria mirar-m'ho tot des de lluny, ara penso que estic massa a dins.

Per altra banda, estic esperant la vinguda de l'Oriol Andrés que vindrà al maig! Visca! Quines ganes! Fa molta il·lusió.

Un altre dia us procuraré fer una bona explicació del que faig a la feina i en què consisteix això de l'Apoyo Escolar.

Una abraçada i gràcies per anar llegint el bloc, el feu enriquidor.

Anna

Més vivències!

Hola!
El departament de sistemes no em deixa entrar al bloc, per això ho vaig deixant més.
Per aquí continuo fent coses molt xules, estic molt contenta de ser aquí.
Amb una companya estem fent unes enquestes els caps de setmana a unes dones a les que els hi volem donar cursos. Jo vaig per fer les fotos, però realment és xulu anar sentint les històries d'aquestes dones, vivències, sentiments i lluita, lluita, lluita...

Ara ha vingut a la casa la Jane, una noia de Minessota que viu a París, una noia molt maca. La setmana passada vam tenir sessió de cinema: Shrek, visca!!! A més vam menjar unes pizzes i vam comprar un vinet, nens! Era un Torres catalanet (amb la senyera i tot, jaja).
Compartim habitació i la noia s'esforça per parlar un castellà que no li permet expressar tot el que voldria. Realment això de l'idioma limita... i vaja, potser ens hem ficat tant amb això de l'idioma que amb un parell més de per aquí estem mirant per apuntar-nos a italià, jaja. Ja veurem perquè hauria de sortir barato! Ahir va arribar el nòvio de la noia, en David, ben maco, ell fa més esforços que ella per l'idioma... s'estarà poc temps, però és ben xulu tenir gent per casa.
El cap de setmana ja marxen i jo em quedaré amb la noia de Madrid i el Quito. Està bé, però penso que passaré menys temps a casa que fins ara, jaja. M'agrada sortir, ja ho sabeu!
Aquesta nit fem el comiat de la Prisicila, una noia ben maca de la casa, senzilla, propera,... Va venir per poc temps i ara ja li toca fer les maletes, ella és d'Ecuador i està aquí aprenent com funciona el tema dels microcrèdits per portar-ho a Quevedo (d'on és ella). Ha estat un plaer compartir aquests dos messos amb ella.
Hi ha canvis, moviment, vida, i jo em sento aquí dins sense procurar perdre'm detall.

Tinc ganes de fer, fer i fer, de viure i passar-m'ho molt bé. I ho estic fent. Amb les amigues no baixem el nivell!

La feina avança... i a quin ritme! Costa quan no tens un control de la situació, però és un repte. El dissabte passat vaig estar coordinant un acte amb 85 mestres i directors per extreure necessitats, la veritat és que va ser guapíssim.

Demà fem un Via Crucis aquí perquè la setmana que ve es farà a l'altre edifici. De totes maneres dijous que ve estarem plegats fent un matí de Setmana Santa, després marxarem amb les coleguis a la platja.
Tot i que m'he ficat a muntar-ho i que estaré portant un grup em sembla que és una setmana santa ben apàtica per mi, tot són etapes.

Bé, penso que ja n'hi ha prou per avui, espero no trigar tant en escriure!

Petons per tots!!!!!

Sin noticias de Gurb

Sin noticias de Gurb

Hola a tots!
Sento no haver donat senyals de vida durant un temps, però és que no puc entrar, així que li he demanat a l'Eloi que pengi això al bloc (gràcies Eloi!).
Aquests dies hi ha hagut força moviment, bàsicament per l'aigua... han arribat les fortes pluges i barrejades amb un mal clavagueram s'han convertit en un parell d'inundacions pels que vivim a la part baixa de la muntanya. La imatge era veure'ns a tots 4 treient l'aigua amb galledes i després netejant tot el fang que es queda al terra. El segon dia l'aigua ens va arribar per sobre del genoll! No tenim res pel terra, tot elevat (com quan de petits jugàvem a la peste alta, jaja, res pot tocar el terra i quan més amunt millor!).
La primera nit vam poder dormir fora de casa, però l'endemà ja ens vam quedar i va ser despertar-nos a començar a netejar...
La sort és que casa nostra té dos pisos i ens hem instalat al pis de dalt! jaja, tota una odisea, tota una experiència...
A part d'això em vaig passar el cap de setmana passat a la platja, vam tornar dilluns al matí ja per anar directes a treballar! Així es comença bé la setmana! Allà on ens vam banyar hi havia força roques i el meu genoll ho va patir! Encara se m'estan tancant les farides, però em penso que ja tinc una batalleta més que explicar perquè em quedarà la marca!!!

Per la feina molt bé, però realment és tot més difícil quan no ets a casa teva i primer has d'entendre com funciona tot per posar-se a treballar, però m'agrada! I tant! Molt!
Durant aquesta setmana hem estat fent visita a les 23 escoles amb les que treballem, es veu de tot, però sobretot unes infrastructures que fan posar la pell de gallina... com es pot treballar així?
Ja us passaré alguna foto.
Per les escoles també hi havia nens voltant per allà (fins el 2 d'abril no comencen les classes). Fa gràcia perquè miro aquests nens pel carrer i per les escoles i em sento a Bellvitge... jaja. Així us tinc una mica més a prop. La veritat és que penso força en els infants del barri, en el Refuerzo, l'esplai, les colònies, els campaments,... i me'ls imagino uns anys enrera caminant per aquests carrers enfangats i jugant a futbol al carrer.

Bé, mentre això no em funcioni massa aniré actualitzant això mitjançant l'Eloi (tskv!), tampoc no puc mirar els comentaris, però parlant amb la gent pel msn ja me'ls passa... res que no es pugui solucionar!

Jo per aquí continuo contenta, estic gaudint molt i aprenent moltíssim.

Bé, aquí ho deixo, que tingueu un molt bon cap de setmana i fins aviat!

Astupendu tot!.... tot?

Dilluns, tornada a la feina, però després d'un bon cap de setmana. Me l'he passat amb les meves amigues, tranquil·litat, rialles, platja... reventada, però ben contenta. L'he gaudit molt i realment cada dia em sento més a gust aquí i més contenta de ser per aquí. Em sento còmode, a gust, bé. Penso que aquesta vivència, el fet de marxar a viure a un altre lloc et dóna una visió diferent de les coses, t'ho mires tot des d'una altra perspectiva i vas obrint la ment una miqueta perquè veus diferents maneres de fer, de ser, de viure, d'estimar...
Tot això es pot viure quan passes un temps prou llarg a un altre lloc, però no només quan marxes "de voluntària a un país com Ecuador".

Tot plegat es pot veure com quelcom maco, profund, però sovint sento que no és tan així. M'explico. Arribo a casa, contenta, obro el llibre "Paraula i vida" que em va regalar la Cristina Ruano (gràcies Cris) i allà cada dia trobo l'evangeli del dia juntament amb un comentari que em sembla molt adient.
Llegeixo l'evangeli i penso: què difícil, tu! I potser tot allò de que venir aquí és tan bonic i que aprens de la humilitat de la gent i de la seva humanitat tan rica es transforma, potser és que ara ho estic vivint d'una altra manera, potser és que he de posar altres noms, potser... no ho sé.

Malgrat tot, malgrat aquests dubtes que apareixen, continuo pensant i, sobretot sentint que això d'aquí és molt xulu i que ha estat un encert venir. Estic molt contenta. Sé que els dubtes, les preguntes i tot el que vaig vivint forma part d'un procés d'aprenentatge, de creixement... de caminar per ser més pels altres.

Darrerament s'ha obert en la pàgina de Foc Nou l'espai de la "blocsfera cristiana". El meu bloc figura en la llista i m'encanta que sigui així. Ja en vam parlar i estic totalment d'acord. Em sento en aquesta línia, però potser m'estic començant a adonar del complicat que arriba a ser això de ser cristià.

Bé, que aprenguem cada dia a caminar amb humilitat i que la vida ens porti a sentir-nos cada cop més seguidors de que parla d'Amor cap a un mateix i cap els altres.

Una verdad incómoda... o com prendre consicència de tot plegat poc a poc

Ahir vam estar mirant una pel·lícula, com ja us suposareu era "Una verdad incómoda". Per qui no sàpiga de què va explica el GRAN problema del canvi climàtic. Realment resulta esgarrifant i ho resulta encara més quan t'adones que fa anys que ens ho diuen i que en fem poqueta cosa.
Segurament la pel·lícula no serà la única manera d'anunciar el que ens ve a sobre, però, si més no, és una eina que tenim al nostre abast. Aquests petits elements ens van recordant com ens "estimem" el nostre planeta. El fet és que em vaig tornar a plantejar de quina manera jo puc contribuir en aquest món i en donar una mica de mi als altres...

Tot plegat ho he pogut relacionar avui amb la feina que hi ha hagut. Demà (sisi, St. Medir! festa a stq!!!) jo tinc una reunió sobre la manera com treballarem, pedagògicament parlant, l'Apoyo Escolar. M'he engrascat i, tot i que el meu cap ja no dóna massa més de sí, he estat fent una mica de reflexió sobre l'educació per poder anar una mica preparada a la reunió de demà.

Mentrestant m'adono que les meves reflexions i valoracions s'estan limitants força al bloc i no m'agafo massa a altres fórmules que sovintejava i ara estan quedant una mica en l'oblit... cosa del canvi d'etapa, cosa del canvi de lloc, cosa del canvi... que una va fent. Toca redefinir! I ha de ser aviat.

Molt bon cap de setmana per tots i feliç dia de St. Medir!!!!!!

Quanta feina! I com m'agrada!

Ieps! He deixat això mig abandonat, però no pas perquè ja no tingui res a dir, sinó perquè la feina s'acumula! Ara ja no puc pas rascar-me la panxa, sinó que ens hem de posar les piles.
Estic encantada amb tirar endavant el programa d'Apoyo Escolar com a coordinadora. En teoria havia de venir una altra noia a fer-ho, però hi ha hagut retallada, així que m'encarrego jo!
Ara venen reunions, preparar material didàctic, enquestes, ítems de recollida de dades, metodologia, recursos... una feina apassionant per una educadora com jo.

Però que ningú es pensi que només treballo, nono, a part de fer fotos del que passa per aquí surto de festa, marxem a llocs, i sembla que aviat farem una escapadeta a la platja!

Em sento força integrada i contenta de ser aquí, de veure com es viu a l'altra banda del món. T'adones també que la relació Europa-diners és directa per ells, però aquí entra el conèixer d'aprop les persones i cada realitat. De totes formes en xerrades que hem anat o parlant amb la gent m'adono que miren molt cap a Europa i cap a Estats Units com a països desenvolupats cap on caminar, però sempre sense voler caure en vicis poc humans. És complicat tot plegat, i penso que em cal molt de temps per poder fer un bon anàlisi, tampoc podem tenir la imatge idealitzada de gent pobre econòmicament, però rics per dins. Hi ha de tot com a tot arreu! (Frase típica, però em penso que ben certa).

Ara ja toca plegar, és tardet i ja hem treballat prou avui!
Espero que hagueu encetat bé aquest mes de març, per nosaltres mes de matriculacions a les escoles que l'1 d'abril comença l'escola.

Fins aviat!

I ara que ja fa un mes que ets a Guayaquil, què?

Després d'un mes aquí ja tenia ganes de fer una valoració global de la meva estada aquí.
He deixat passar més d'un mes perquè intuia uns canvis que volia deixar palesos, allà va!

Com va aquest mes per Ecuador?
Bé, molt bé

Però explica una mica més, com va ser el principi?
Els primers dies sembla que només em dedicava a mirar tot i a tot arreu, com si fos una esponja que va absorvint, però sense acabar de païr res.

I ara?
Ara és diferent, ara continuo volent conèixer el que em rodeja, però ara ja entenent més i païnt. Ara valorant, ara acceptant, sense deixar de sorprendre'm.

I la gent?
La d'aquí? O la d'allà? Això és molt gran, Guayaquil és gran, Hogar de Cristo és gran i casa nostra és petita (bueno, està molt bé, però per 4 queda poc espai íntim). Així que costa una mica establir bones relacions, però tinc alguns amics (més aviat, amigues) per aquí. Amb un parell ens entenem molt, molt bé i hi puc xerrar tranquil·lament, riure un munt i sentir-me totalment a gust.
Amb la resta de gent, bé, ens anem coneixent! Poc a poc. Amb els de casa, també bé, fem coses junts, però també hi ha ganes (i ja ho començo a fer) de fer coses per altres bandes.
I la gent de Catalunya... al principi us trobava a faltar moltíssim, sobretot al pensar que això era quelcom que anava per llarg, però amb el temps he anat aprenent. Jo trobava a faltar la complicitat, les mirades, les bromes que venen de llarg, l'idioma, les bromes culturals... no ho sé, un munt de coses, i costava. El principi ha costat, sí. Necessitava (i necessito) els mails, els posts del bloc... us esteu portant fantàsticament bé, moltíssimes gràcies!

La feina t'agrada?
Sí! Molt, ara sí! Al principi un se sent més que està escalfant una cadira que una altra cosa, i em plantejava què feia aquí, però hi ha hagut una cosa molt bona: la coordinadora, ens hem entés molt bé (és una de les amigues que mencionava abans). Això ha ajudat molt. Ara entenc més de què va aquesta feina, ara tinc una responsabilitat, ara he de posar les meves habilitats com educadora al servei d'aquesta gent. El fet és que era m'encarrego de coordinar el tema de l'Apoyo Escolar, és una feinada, però alhora és un repte fantàstic.

Per què deies que ara que fa més d'un mes intuies alguns canvis?
Perquè ara ja sento que em sé moure més per aquí, ara té un sentit ser aquí, ara conec la gent, vaig coneixent com funciona tot i em sento còmode.
Ara, per fi, sent conscient que em queda molt per endavant, em sento adaptada.

I els comentaris que deixa la gent o els mails, t'agraden?
Em fan un servei que ni us imagineu, fa molta il·lusió i així em sento ben acompanyada, de debò!!! No ho deixeu de fer. M'agrada molt anar sabent de vosaltres.

Algun missatge final...
Conèixer, aprendre, i estimar perquè és quan es coneix que s'estima i és quan estimem que servim els altres (no dic res de nou, ho sé, però a mi m'ajuda).

N'abraçuts (com diu l'Eloi) per tots! i gràcies per acompanyar-me!

Dimecres de cendra... o com viure un moviment de masses dins l'Església

Ahir, dimecres de cendra, vam anar a l'Eucaristia que se celebrava al barri del costat de casa. Era a les 19,30h i a les 19,10h ja estava ben plena. És una església grandeta... a les 19,30h era a tope... mai havia vist una església tan plena, inclús pel passadís central... tot!!! I molta gent per fora.
El que feia la missa, un capellà colombià és força crack. Va començar convidant a tothom a que tirés endavant perquè "l'església és de tots". Endavant, doncs. Alguns del carrer ja podien anar entrant. Jo era a un lateral, per poc vaig poder entrar, però fora era ple!
Comencem, i quan arriba el moment de seure el bon home fa una broma: qui estigui als bancs que seguin, els qui estigueu de peu podeu continuar de peu. Rialla general.

Va fer un sermó llarg amb una força intensa. Et senties totalment perdonat pel pare i cridat a la conversió. Genial.
Durant la missa es van sentint cants amb guitarres de fons. Arriba el moment de la cendra... algú s'esperava que ho faria general??? No, no! El bon home, juntament amb un altre van començar a passar per tota l'església... encara no sé com va poder passar. La gent es tirava a sobre per rebre la cendra. Vam estar una bona estona, però molta estona. Quan encara no havia acabat ja eren les 21h, feia una hora i mitja que erem allà. La meva amiga s'havia quedat a fora preveient un mareig perquè no es trobava massa bé, però jo era a dins junt amb una senyora i els seus tres fills fent de barrera per a què la gent que volia anar a buscar el capellà no els aixefés. Pels micros s'anava sentint: si us plau, la gent que és a fora que no entri, el capellà anirà per fora a posar la cendra a tothom. Un caos, tothom empenyent, cops,... de tot! Jo allà al mig, contemplava allò i no sé per què, em sentia feliç. Anava parlant amb la gent. Mentrestant, enmig de tot aquell soroll continuavem cantant: "de rodillas, señor, de rodillas" y "señor, me has mirado a los ojos,...". Per mi era fantàstic perquè són les cançons que vaig deixar de cantar després de fer la comunió, és a dir, quan ja vaig començar a anar a missa en català.

Jo vaig rebre la cendra de les primeres, una senyora que tenia a prop em va agafar perquè em posés a la fila i rebrés la creu.

A l'acabar hi havia gent que no havia rebut la cendra, els diuen que quan prenguin la comunió ja els hi posaran. Tothom ho enten i quan arriba el moment de la comunió es repeteix el mateix. És que realment era impossible que algú es movés per allà. Jo vaig pensar que ja no podia estar més estona allà i vaig marxar. A fora era la meva amiga esperant perquè ja s'havia anat a seure una mica marejada.

Vaig poder sortir encara no sé com perquè era la 3a vegada que ho intentava sense que la massa de gent m'obligués a tornar a entrar.

Va ser impressionant.
Que molts més actes d'aquest estil omplin esglésies i, sobretot, que els que hi anem estiguem diposats a canviar.

Carnaval a Manabí... o al paradís!

Buffff, impressionant... La imatge: bona música tranquileta, unes bones hamaques, la cerveseta (Pilsener, la d'aquí, aquesta sí que m'agrada), la platja, excursions per la muntanya, bon temps, espai, bona cuina, bones converses, foguera a la nit a la llum de la lluna, bona companyia, bones lectures, descans...
Aquesta escapadeta ha servit i molt, ha estat fantàstic i a mi m'ha anat de conya per valorar una miqueta aquest primer mes aquí.

Però la veritable cara del Carnaval aquí és una moguda gran. Tothom surt al carrer i entre grupets es llencen aigua i ous... tot un espectacle... si pots quedar al marge!
Ha estat molt bé viure aquesta festa aquí, és una manera d'anar coneixent el país.

Avui ja hem tornat a la feina, als cotxes, a... aquest matí hem fet la pregària inicial dels dimecres i ens han explicat en què consisteix el dimecres de cendra i quin sentit té i per uns moments m'he traslladat a Sant Cugat, al Monestir i recordava les celebracions de la Cendra que fèiem amb el Lluís que amb aquella veu profunda ens deia "converteix-te i creu en l'Evangeli". Ha estat una estona especial recordar quelcom compartit amb vosaltres.

Ara sembla que tenim feina, jo que em queixava de poca feina i, per tant, de poca motivació, sembla que la cosa comença a canviar.

Aviat faré una valoració d'aquest mes amb vosaltres.

pd: ho sé, el Barça de bàsquet i de futbol han perdut... aixxxxxxxxxxxx, quina ràbia!

Arriba Carnestoltes... i nosaltres a la platja 4 dies!

Després de celebrar que tots som amics, arriba Carnestoltes. Tothom marxa aquests 4 dies de festa o se'ls prenen per descansar molt i molt.
Nosaltres (els de casa i la família de la Gabi) marxem els 4 dies a Manabí, a la platja! Quines ganes!

Ahir ja em van ensenyar on poder treballar amb ordinador propi (per les dues voluntàries), tenim un espai per decorar, per omplir, per fer nostre... Serà l'espai de l'Apoyo Escolar.

Aquest matí hem anat a una xerrada sobre "La campaña por los Derechos Económicos, Sociales y Culturales de las mujeres". Ha estat molt bé, la veritat. Anaven explicant què fa la Fundación Yerbabuena (que treballa pels drets de la dona) i l'Institut de la Dona d'Espanya.
El millor ha estat sentir el testimoni d'una dona que explicava com una constructora l'havia enganyat i l'havia robat i deixat sense casa. A part de moltes barbaritats més. Explicava conmoguda com finalment s'havia armat de valor i havia anat en contra d'aquesta gent i, inclús rebent amanaces de mort, havia aguantat. Finalment tot es va solucionar, però el seu testimoni ens ha arribat de fons.

A la tarda m'esperava força feina, ara sembla que serà un no-parar. A més m'han demanat que faci fotos individuals a les promotores dels micro-crèdits... genial veure com es pentinaven i es maquillaven per sortir a la foto! M'he rigut molt.

Avui he trucat als meus avis, hem estat xerrant una estoneta, és fantàstic poder sentir a prop els de casa. A més m'han dit que van llegint el que explico perquè els de casa ja s'encarreguen de fer-los-hi arribar.
Així que una abraçada ben forta des d'aquí per ells!


Ja plego, que venen 4 dies de festa fantàstics!
Que gaudiu molt i ens veiem dimecres!!!

San Valentín: el día del amor y la amistad

Per fi ha arribat el dia esperat! Sisí, impressionant. M'he despertat i les meves companyes de casa m'han cantat "Yo quiero tener un millón de amigos" fent-me la broma de que avui era el dia de l'amistat.
Cada dimecres es fa una estona de pastoral, una oració a la que assistim tots els empleats d'Hogar de Cristo. Doncs avui hem acabat amb pastissos, piruletes, xiclets, bombons,... de tot! Tothom es regalava targetetes i es destijaven "feliç dia" en persona o per mòbil... Li he començat a agafar el gust al dia i tot! Amb lo poc que m'agrada a mi Sant Valentí... jaja
De totes formes m'ha agradat molt veure com se celebra per aquestes terres...

Ahir vaig tenir la meva primera experiència sanitària! Sisi, em feia mal el queixal i vaig anar a cal dentista. Em va fer una neteja bucal i em va fer un empaste. Jo pensava que m'arrencava les dents! Què bèstia! jaja, però ara ja ho tinc bé. Tinc fotos, però no les possaré... jaja.

Aquest matí hem assistit a una xerrada sobre la responsabilitat social que tenen les empreses i la integració dels sistemes de gestió. La xerrada la feia un xilè, ha estat prou bé. El problema és que hem fet tard per l'oració del matí i quan hem arribat ja estaven per la segona part. Bé, de fet hem arribat quan quedaven 10 minuts pel refigeri: cafè o altres begudes i tot un sanvitx (com s'escriu?). No eren pastetes, nono, tot un entrepà que ens hem guardat i ha servit per dinar.
Parlaven bàsicament de que l'èxit es basava en tres punts: la seguretat, la qualitat i el medi ambient. Han explicat força coses i força ràpid, ara cal mirar-ho amb calma.

A més aquests dies anem definint tot el programa d'Apoyo Escolar que realitzarem. El que passa és que a vegades no sé massa què fer i m'invento la feina. Cal tenir paciència, sisi, sé que ho he dit més cops, però és que realment cal.
Fins l'abril no comencen les classes i de moment hi ha feina, però fins el març no apretarem més. S'ho prenen amb calma...

M'estic trobant amb gent maca amb qui m'entenc, amb qui em puc expressar prou bé; i també gent amb qui no, està clar!

Amb la coordinadora del meu departament, és a dir, la jefa (Italia, es diu), ens portem molt bé i això ajuda molt.

Una altra cosa que volia comentar és el tema higiènic. No saps com, però s'acaba el dia i les ungles estan brutes... i no les hem posat enlloc especial! És l'ambient, és la contaminació. Els cotxes deixen anar molta polució... massa...
Hi ha barris que queden apartats on només els arriba l'aigua a través dels "tanqueros". Uns tios que porten l'aigua dins d'un tanc enorme i la posen en cubells gegants a casa de la gent. Els cobren un dòlar per omplir-ho. Aquests tancs tenen dues sortides de l'aigua, són dos tubs que estan al final del tanc i no estan tancats, de manera que tota la contaminació entre a dins. Altres vegades és pitjor perquè els tubs cauen i van arrosegant per la carretera mentre van perdent aigua. Després els tornen a pujar i llestos, sense netejar ni res! Això per no parlar de tots els bitxets que es concentren a les aigues dels barris més pobres on a vegades no arribar el bus (el colectivo que li diuen aquí) per haver massa fang. I els bussos passen per tot arreu, així que és realment impossible.

Ahir vam sortir d'Hogar de Cristo i vam topar amb el camió que anava fumigant, era per la malària, vam intentar evitar-ho i ens tapàvem la boca, era realment fastigosa l'olor i força contaminant!!!
Almenys durant ahir la tarda-nit no vam tenir mosquits per la casa, cosa que s'agraeix perquè tenim les cames plenes de picades i no hi ha protecció contra els mosquits que els aturi!

Més temes:
- fantàstic que el Barça hagi guanyat al Madrit podrit! Gràcies per informar!
- l'adreça que vaig posar on es poden enviar les cartes hi ha un petit error: no és Roberto Acosta, sinó Roberto Costa.
- Eloi, genial que l'adreça hagi estat posada a paperets de Bellvitge! Animo a tothom ha deixar aquí el seu comentari.


Realment estic contenta d'estar per aquí, us tinc ben presents! Continueu escrivint i gràcies per tots els comentaris que deixeu i pels mails personals.

Fins aviat!

cap de setmana intens... com a base de noves reflexions

Uau, deixo de mirar el bloc i quan hi torno... 16 missatges! No sabeu el bé que em fa! El cap de setmana ha estat ben mogut, i ben xulu!
El divendres vam fer el partit de voley esperat, la veritat és que ens ho vam prendre amb calma, a més, a l'acabar en esperaven unes empanadilles boníssimes!!!
Per mi, fer aquestes coses és una manera més d'apropar-me a aquesta gent, de fer vida, de conèixer, de relacionar-me... i m'apunto a tot el que se'm passi pel davant i m'agradi.
El dissabte a la tarda, amb les de casa, vam anar a l'Hospital de nens a veure els xiquets que estan ingressats. Van estar ben agraïts, veus les cares dels nens, ja cansats d'estar allà i preguntant-se què fan allà enlloc d'estar jugant amb els amics. Alguns deixaven caure llàgrimes de mal i de ràbia, mentre els qui ja porten més temps els animen una miqueta. Les mares i àvies que acompanyaven els infants assegudes amb una cadira al costat del llit ens somreien amb la il·lusió de veure cares noves per allà, però de fons se'ls veu el patiment pels seus petits que pateixen tant...
Tot plegat es barreja dins del cor i no saps ben bé què fas allà, per què hi has anat i què pot significar... però més aviat ho redueixo a pensar que és el mínim que es pot fer per uns nens que estan passant uns dies o uns messos de la seva infantesa allà tancats.
El diumenge van tenir l'aniversari de la Chayo, feia 5 anys. La Chayo és la filla de la Gabi i el Lucho, els nostres veïns dels que ja us he parlat altres vegades. La veritat és que hi havia força gent, alguns nens amb els qui vam estar fent jocs. Entre altres hi havia la Gladis, una noia maquíssima que, a part de convidar-nos a casa seva a jugar a voley va estar animant els infants amb els seus jocs.
El meu paper va ser el de reportera, sembla que m'estic acostumant a aquesta tasca! jaja. Vaig poder veure a través de la pantalleta de la càmara tot un seguit de cares d'il·lusió i d'oferiment. Estava allà pensant... tot això, tota aquesta gent, tota aquesta moguda, tot per la Chayo; no deixa d'impressionar-me com som capaços de moure'ns tant i de dedicar els nostres esforços per algú. És fantàstic, senzillament fantàstic.

A la nit estàvem fetes caldo de tota la moguda, els de casa no vam parar durant la festa, però necessitàvem esbargir-nos una mica i, com ja portem fent alguns dies ens vam anar a còrrer, una dutxeta i a dormir!
A més hem tingut la visita a casa de'n Renato, un noi de Quito que dedica el seu temps a promoure el voluntariat, treballant a SIGVOL (servicio ignaciano de voluntariado). Entreu a la pàgina!
Durant aquesta setmana venen 30 joves a Guayaquil des de Quito a "armar" les cases.


Aquest matí hem anat a Samborondon, un barri de Guayaquil en el que s'ha iniciat aviat un banc comunal amb els microcrèdits. Hi havia força gent, tres bancs, i una bona dona, directora d'un dels bancs que ha dedicat el seus temps de micro per dir que lluitaran per tirar endavant els seus negocis amb empenta.
Ha estat maco de veure i de ser testimoni de la lluita d'unes dones no han volgut caure en la desgràcia i en el seu propi oblit.

La foto és d'un paisatge molt característic per aquí, cases posades en muntanyes, cadascuna en un solar diferent, com poden, mig caigudes... però darrera de cada casa hi ha la lluita dels qui l'han estat construint perquè una de les seves motivacions i lluites és fer-se casa seva i no estar vivint a casa d'altres familiars o en solars prestats...

Demà més, avui ja he deixat una bona crònica, gràcies per llegir-les!

més i més...

Avui, per fi, us poso una foto! Es tracta d'una escola situada a un barri pobre, es diu "Colina del Sinaí". És una de les escoles amb les que treballem. Com ja veieu té la letrina a fora, com moltes i l'estructura no és massa forta, però és el que hi ha! Cal lluitar força, no sé.

Ahir vam fer ruta en cotxe per aquests barris i vaig poder tirar unes quantes fotos amb la súper-càmara que em vau regalar. Fa fotos inclús a través del vidre (com és el cas). És una passada, gràcies!!!

La veritat és que aquest recorregut l'he fet 3 vegades, però ara que ja estic una mica més implicada ja m'ho he fet més meu. Sento que em vaig ficant cada vegada més en tot això i em sento part activa, tot i que 3 setmanetes no són res!

Mentrestant les nostres activitats continuen. Ara ens hem apuntat a un curs d'anglès gratuït que ofereixen a tots els treballadors d'Hogar de Cristo. El farem 2 cops per setmana, pot ser diveritit! A més el vespre anem a còrrer una mica amb les de casa i ens hem animat a jugar aquesta tarda el nostre primer, i espero que no últim, partit de voley.

Aquest dissabte procurarem anar a l'hospital a visitar els nens, no sé què, però estic segura que alguna cosa se'm remourà...

Poc a poc vaig sentint que ja no estic tan impressionada per tot plegat, però ja és bo perquè ara visc tot plegat com quelcom meu, un espai que m'he de fer meu, en el que vaig entrant i en el que no són tot flors i violes, però estic contenta de ser aquí.

Ahir al matí van venir aquí uns quants nens que estan apadrinats per nois d'un institut i els van fer regals. Va ser maco veure la cara d'il·lusió i de desconcert dels nens.

Bé, que passeu un molt bon cap de setmana i prometo una altra foto per dilluns! La tinc guardada a l'ordinador, però no vull posar dues fotos en la mateixa entrada.

Sigueu bons minyons!