Obro el bloc, des de l’11 de juny que no hi he escrit res. Ostres… em fa casi vergonya… Ho he dit mil cops, però realment hi ha dies que penso: això ho he d’escriure al bloc, però després no ho faig per dues raons: temps i mandra.

Ara, però, ja sóc aquí, disposada a posar al dia a qui vulgui llegir el bloc (que sembla que sou uns quants, i ho agraeixo).
Per primer cop en la meva vida m’he interessat pel futbol sud-americà. Evidentment volent que guanyi Equador, que per això visc aquí! El més emocionant del Mundial va ser un dia en que Equador jugava contra Argentina a Buenos Aires i els argentins van empatar a un el partit al minut 93… quan ja estava guanyat!!!
Aquí hi ha molta consciència de que costa guanyar, però també hi ha molta passió pels esports i perquè guanyi un equatorià. Cal remarcar la importància que va tenir que la “Liga de Quito” guanyés la Copa Libertadores! O que Jefferson Pérez guanyés la plata a les Olimpíades en marxa atlètica. Tot molt emocionant. Com també ho va ser per mi, ho he de reconèixer, que Nadal guanyés l’or en tenis (i més contra en xilè, tenint en compte que visc rodejada de xilens… jaja).

Deixant a part el futbol, parlem dels companys de casa. Els tres xilens amb qui jo vivia, ja han marxat, però han vingut tres més. Ens entenem molt bé. Són la Cristina, la Paula i el Felipe, anomenat Guala, pel cognom. Van ser dies de comiats i d’ensurts, perquè poc abans de que marxessin uns i arribessin els altres, van intentar entrar a robar a la casa, però no va ser res fort. Així que tots tranquils.
Amb qui tinc més bona relació, com ja he dit altres cops, és amb la Rocío, el Darío i el Guala (dintre dels xilens). Són els que surten a la foto. La foto la vam fer a casa de la Rocío i el Darío després de sopar i d’unes partides de cartes que ens mantenen desperts a la nits… jajaja. És el vici que tenim entre setmana.
A part és important parlar de la Vivi, de la Italia, la Patricia... bones amigues equatorianes que fan d’aquesta experiència un lloc fantàstic per passar els dies i viure’ls amb intensitat.
La veritat és que si em poso a pensar en la gent amb qui tinc bona relació, m’adono que he pogut compartir moments fantàstics amb força gent. La mateixa gent del Departament on treballo és maquíssima, així dóna gust treballar!

I parlant de la gent del Departament, parlem d’Hogar de Cristo. La feina que jo faig aquí és molt maca, esgotadora, però recompensant. Dins d’Hogar de Cristo es treballa amb dones empobrides que han de fer un procés de desenvolupament personal. La nostra actuació es limita a donar eines per facilitar el procés. I en què es treballa concretament? Vivenda, microcrèdits (per accedir a un treball), salut, educació. Per poder treballar en això hi ha, a part dels departaments propis del tema, departaments com sistemes, contabilitat, projectes, adquisicions, serveis generals,... I molts més.
En el que jo treballo, educació (que crec que fins ara aquesta part no l’havia explicat massa bé), som tres noies (la Vivi, la Paula-xilena- i jo), a més de la cap del departament, la Italia. El programa es basa en les beques escolars junt amb l’entrega de motxilla escolar, formació de mestres (ja que la majoria només tenen batxillerat), escola de pares i mares; a més d’un munt de relacions interinstitucionals que ajuden a millorar infraestructura d’escoles, donacions de material i infinitat de coses més. Cada dia van sortint coses noves que reclamen de la nostra bona actuació. El tema és la falta de recursos. Cada dia ve una senyora amb un problema que, a vegades, no sabem com ajudar-la a resoldre’l. Fa poc hem començat amb un programa de prevenció d’abús sexual amb una psicòloga que dóna xerrades a les escoles amb les mares (els pares apareixen poc) i que ofereix l’espai de la consulta per tractar problemes. Parlo de la manca de recursos tant per les senyores que venen com per nosaltres que no sempre tenim una solució.
El que sí he pogut aprendre és que realment, per molt malament que estigui la cosa, sempre hi ha una sortida, una oportunitat que s’ha de saber aprofitar.

Més temes: la política a l’Equador. Ara mateix estem un moment crucial. Com alguns ja sabreu des que jo vaig arribar que el president del país és en Rafael Correa, esquerres. Per mi, és fantàstic. Si més no, no es dedica a robar, a la corrupció, treballa per les persones, millora l’educació, la salut, la vivenda... Poc a poc s’ha d’anar treballant, però Equador pot sortir endavant, així que crec jo, almenys.
Cada cop hi ha més ordre: a la carretera, a les escoles,... i això ajuda. En tema d’educació el que ha fet és fer passar un examen a tots els mestres. Certament que molts no el passen (i es queden sense feina), però això garanteix que els mestres estiguin titulats i que no sigui qualsevol que es posi a treballar en això (per molt bona voluntat que hi posi). Realment el tema de la feina és un drama, perquè costa trobar, però hi ha molta gent que es posa a vendre pel bus, al carrer, per les cases, fent el que poden. Serà un procés lent, però val la pena.
Dic que és un moment crucial perquè estem a les portes d’una consulta. Durant força temps s’ha estat redactant una nova Constitució i ara toca decidir si SÍ o si NO. Les campanyes per una banda per l’altra són fortes, però guanyarà el sí. Jo sóc de les que estic a favor del sí, ja que crec que es pot avançar força. La trobo bona. M’he llegit una part, no tota, però ja es pot fer una valoració. A casa nostra ens hem posat una enganxina a favor del Sí, ja que tots els voluntaris estem amb el Correa.
Aquí, a Hogar de Cristo, no podem fer campanya ni pel sí, ni pel no, tot i que és tema de conversa...
L’Església, per variar, no la vol, diu mentides que, per desgràcia, molta gent es creu. Però ja sabem que tots som església, i que l’opinió de tots és la que val. A més que molts religiosos estan pel Sí.
Què té de bo aquest procés? És de les primeres, sinó la primera vegada que es consulta una nova Constitució, fins ara havia estat imposada. És la primera vegada que es vol desmantellar les grans famílies de poder corruptes del país. És la primera vegada que es treballa tan directament amb l’educació.
Les eleccions són el 28 de setembre, ja us informaré.

Un tema important: les vacances amb els meus pares! Vam passar 15 dies fantàstics de vacances. Jo vaig descansar un munt i vaig agafar forces per aquesta recta final. Vam veure la selva equatoriana, vam estar per la costa veient balenes i un munt de coses més. Equador és un país fantàstic per venir-hi de vacances, de veritat.

Ara ja em trobo en una recta final força llarga, ja que tornaré a principis de febrer. Si bé és cert que encara queden 5 mesos, dintre dels dos anys que jo estaré aquí, això ja olora a final, i això té la seva part bona, però també la dolenta. Durant un temps vaig tenir aquesta sensació de final i això no em deixava estar bé, ja que del que tenia ganes era de marxar i veure-us a tots (que no negaré que tinc moltíssimes ganes), però això no em deixava gaudir del meu dia a dia. Així que ara ja em prenc el temps que em queda com temps per gaudir del que faig i quan torni cap a Sant Cugat ja serà temps d’estar allà. La veritat és que encara tinc un munt de coses de les que gaudir aquí i el temps viscut aquí és l’ideal per mi.

Bé, de moment, això és tot, vaig a penjar aquest post, no sense abans demanar disculpes per haver trigat tant en escriure...