Celebracions i temes interessants a la feina

Hola a tots! Com vaig dir a l’anterior entrada aquest mes ha estat molt mogut, però no només per la feina, sinó per totes les activitats que hem tingut fora de la feina.
Per començar vam celebrar el primer aniversari de casats de la Rocío i el Dario. Vam fer una celebració senzilla, però molt maca i vam acabar amb una festeta a casa seva.
A més el cap de setmana van venir els xilens que són a Quito per celebrar-ho amb una parrillada.
El dijous següent el Whala tenia la cerimònia de graduació a Xile. Com no va poder ser-hi, li vam celebrar a casa... i no va faltar de res! Vam tenir el discurs del Decà de la seva facultat, unes paraules dels pares, del seu germà, dels amics,... Nosaltres ho anàvem llegint... i es va emocionar! No és per menys, li vam entregar diploma i tot.
Ahir vam tenir el sopar de comiat de la Rocío, la sevillana que ha estat 4 mesos treballant a Fe y Alegría. Marxa demà... la veritat és que sap greu perquè hem estat molt bé amb ella.
Més coses: el dia 25 de novembre, dia de la No Violència, vam inagurar la primera casa d’acollida del Guayas. Estem molt, molt contents perquè per fi les dones que pateixen maltractament tenen un lloc on caure i on se’ls hi pot donar espai per continuar la seva vida. Està ubicat al que eren les antigues oficines on nosaltres treballàvem, és a dir, al nostre barri. Va venir el President de la República, Rafael Correa. Entre la gentada ens vam poder fer una foto amb ell. Va ser genial. Mai havia estat darrera d’un polític, però sento que aquest cop és diferent perquè, per mi i per molts, aquest home està oferint polítiques que afavoreixen a la gent que té menys recursos. Fa molt pel país i això em fa feliç, perquè veig que el país té futur, que pot sortir endavant i que, per fi, no hi ha un president corrupte al govern.

A més, vaig poder estar a la primera fila perquè havia de fer les fotos! Va ser una petita batalla constant amb els de seguretat... però cadascú ha de fer la seva feina! jaja.
A la feina estem, la Rocío i jo, ben ficades en l’escola per a pares i mares. Estem treballant en 4 escoles de que formen part del programa d’educació d’Hogar de Cristo. Treballem 4 temes: la família, l’aprenentatge, la resolució de conflictes i l’abús sexual. Aquest darrer tema queda més petit perquè és el darrer i coincideix, per tant, amb la clausura. Els hi donem diplomes, i alguna cosa per menjar. Estem molt contentes de com està anant perquè veiem resposta per part de les mares. Els pares gairebé no apareixen perquè es considera força encara que les encarregades de l’educació dels nens és la mare. Hem realitzat l’escola per a pares sencera en dues escoles i la setmana que ve treballarem en dues més.
Per altra banda seguim treballant per posar la segona aula a l’escola de Ciudad de Israel, però d’això espero poder parlar en una pròxima entrada perquè encara no comencem.

Aquest cap de setmana marxo a Playas perquè tenim una trobada per avaluar un projecte que s’ha estat portant a terme.

Ja veieu, doncs, gaudint moltíssim i amb ganes de seguir treballant.

Fins aviat!

pd: a la foto: Rocío, Rafael Correa, Whala, jo, Patricia (tot i que no se la veu massa)

Hi ha tantes coses per fer...

Bones! Avui m'he decidit a escriure perquè es preveu un mes fort de feina i no vull deixar d'explicar coses.

Després d'anar a Caracas va venir la celebració del meu aniversari... sisi, ja en són 28, i vam poder celebrar-ho durant una setmana sencera. Va ser realment molt xulu. A la foto es veu un grup de gent amb qui vam estar en un karaoke com a part de la festa. A més em van preparar truita de patates, pa amb tomàquet... em van cuidar molt.

Just després de tot això ens enterem de que una de les xilenes amb les que estava vivint havia decidit marxar a Xile de nou. La història és molt llarga i poc entretinguda, però el fet és que tenia molts problemes seus personals i aquí va acabar de sortir tot. Així que ara, a casa, som el Whala, la Paula i jo. Estem molt tranquils, així que el tema no ens ha preocupat massa més.

Us vull parlar dels meus veïns: una home i una dona d'uns 60 anys. A ell el coneixem perquè ens va venir a posar les portes dels armaris de la cuina i perquè, sempre que la necessitem, ens deixa la seva "carretilla" per baixar material que pesa al carrer de baix. A ells, com a parella, els veig sempre passejant pel barri agafats del braç, ens parem i xerrem. Els trobo tendres.

Arribo del cap de setmana passat que vam anar a la platja i em diuen que una senyora del barri ha mort, una que viu pel carrer d'abaix... A la tarda vaig a sortir de casa i em trobo al senyor que em confirma que ha estat la seva dona... Li dono una paraula d'ànim i em convida a anar l'endemà a l'oració que es farà a casa seva per la seva dona, la Rosa. Hi vaig, m'agraeix el gest. Estem una hora pregant per ella. Em sento en sintonia amb els veïns. Em sap greu la seva mort, si senyor...

Més temes: L'altre dia vam inagurar les V Olimpíades d'Hogar de Cristo. Ara juguem futbol cada 15 dies... ens ho passem molt bé. Això de les Olimpíades no és qualsevol cosa... s'ho prenen ben en serio! Tots anem ben equipats, res d'una samarreta qualsevol, nono, tot l'equip sencer! Amb padrines, mascotes, cartells, ... desfilem... de tot!

A la feina estem ficats en una escola per a pares i mares que donaré jo. Serà en 4 de les escoles del Programa. Són 4 dies per escola. Comencem demà. Estic amb moltes ganes perquè crec que pot sortir molt bé. Ja us diré!

A més estem a punt d'iniciar la segona aula de l'escola Ciudad de Israel. Així que serà un mes molt, molt mogut, però ben xulu.

A nivell personal també estic molt bé, aprofitant el temps que queda... El divendres vam anar a celebrar que els xilens ja porten 4 messos per aquí i que la Rocío (l'espanyola que surt a un parell d'entrades més avall) en porta 3... Ja li queda poc temps, perquè a finals de novembre torna a Sevilla... Aquí no para de venir i marxar gent... jeje.

Bé, marxo cap a casa, que ja tinc gana!

Una abraçada i que segueixi guanyant el Barça!

pd: el títol és per la cançó del Pets... per la feinada que es ve per aquest mes!

El meu pas per Caracas!!!!!!

Bones a tots! Ja estic de tornada del meu viatget per Caracas. La veritat és que ha estat genial. Tant la meva germana com jo hem gaudit moltíssim.
El viatge d’anada el vaig fer en Business… és el que té comprar el bitllet tard, però mai havia viatjat així i vaig aprofitar-ho! Només pujar ens tanquen la cortina que ens diferencia de la gent que viatja en classe econòmica. Ens ofereixen una beguda (per la resta no n’hi ha) i ens serveixen els àpats amb coberts normals (no de plàstic) i unes estovalles. A més podia estirar els peus tan com volgués que no tocava la paret... Genial.
Vaig sortir tan ràpid que la meva germana estava tranquil•lament esmorzant. Vam xerrar un munt, em va ensenyar els llocs on ella havia treballat i estudiat quan vivia allà i vaig estar a la defensa de la seva tesis. El tema: l’autogestió, i la va presentar molt bé.
A la tornada, via Bogotà, m’hi vaig estar allà tres hores esperant que sortís l’avió, però per sort a Caracas em vaig trobar dos nois de Guayaquil que tenien el mateix bitllet que jo, així que vam poder compartir l’espera. A més després em van portar a casa en cotxe! Genial.
Com veieu va ser un viatge ben maco, i és que sempre és xulu poder estar al costat de la meva germana en moments així. La foto la vam fer a l’aeroport, just abans d’entrar.

Com a coses curioses puc dir que vaig pujar a un metro (gairebé dos anys sense veure un!) i que hi ha campanyes ben semblants entre el president Correa (Equador) i en Chavez (Venezuela), tot i que jo hi veig moltes diferències polítiques.

Sempre és bo viatjar, veure altres cultures, maneres de fer, de pensar,...

Fins aviat!

Tot i que l’anterior va ser una entrada força llarga, crec que em vaig deixar un munt de coses per explicar. Com per exemple que l’organització per la que venen els xilens (America Solidaria) van organitzar el 18 de setembre (la seva festa nacional) un concurs de “payas” per tots els xilens que tenen repartits per Amèrica del Sud. Una paya és una rima folclòrica que parla d’algun tema, com per exemple, la seva estada a Equador. La vam fer entre els 3 xilens que viuen a casa, la Rocío y el Darío (el matrimoni xilè que viu un carrer més avall) i jo. Total, que vam guanyar, i com a premi ens van donar diners per fer una parrillada. Com que eren força calerons ens van donar per fer un sopar a base de “completos”, típic a Xile (pa d’hamburgesa allargat amb una saltxitxa i els complements) i dues parrillades (la segona per celebrar el SI). A més van venir de vacances els pares de la Rocío i ens van brindar una altra parrillada. Total: que portem uns dies menjant molt bé… jaja.
Com deia en l’antrada anterior, va venir el Nacho. Quan va marxar d’aquí li van donar feina a Gandia (València) per portar una ONG anomenada “Vivienda para los sin techo” que funcionava a base de bona voluntat, però res més. La seva feina és fer projecte per aconseguir diners per l’Hogar de Cristo d’aquí. Va venir 15 dies aquí per feina i per veure’ns a tots plegats i tornar a trepitjar la nostra estimada Perimetral! Vam gaudir força de la seva estada aquí.

No sé si us he presentat la Rocío. Les dues de la foto són la Rocío xilena i ella. La foto la vam fer tot celebrant el 18 de setembre amb empanades xilenes. La Rocío es de Sevilla, va venir per 4 messos a Guayaquil a treballar en una escola de Fe y Alegría. És sicòloga i treballa diariament amb els nens de l’escola i amb les seves famílies. Viu amb les dues religioses que tenim a prop de casa, també espanyoles. S’hi estarà fins a finals de novembre, però és ben xulu tenir-la per aquí. És molt simpàtica i ens riem molt de les nostres diferències polítiques. La veritat és que aquí sempre ve gent, hi ha força moviment i, tot i que a vegades pot arribar a cansar per haver d’estar sempre “presentant l’Equador” a la gent que ve, és molt enriquidor.

Avui és el darrer dia de la setmana que treballem, demà ben de matí ja marxo a Caracas, la següent entrada ja serà amb una foto de la meva germana!!!!!!!

Bon cap de setmana!

Ah! Molt bé el Barça, no?

Ha guanyat el SI!!!!!!!!!!

Com ja sabreu el SI va guanyar a tot l'Equador, menys a Guayaquil. Si bé tampoc no va guanyar el NO, no es pot dir que el SI ha triomfat. Sigui com sigui és una gran notícia perquè té marca d'esperança. Cal tenir paciència i anar lluitant, però crec que Equador pot sortir endavant.

Vam passar el cap de setmana de les eleccions (27 i 28 de setembre) a Quito, ja que vam celebrar l'aniversari i el comiat d'un amic quiteny, el Renato.

En Rena és un noi de 23 anys que marxa al País Basc a estudiar. Jo vaig conèixer el Rena quan no tenia ni dues setmanes aquí. És un noi senzill i molt donat a oferir-se als altres. Li desitjo el millor, és un gran noi.

La foto ens la vam fer al tornar de la celebració del SI i ens vam endur material electoral a casa. Us explico qui som a la foto. Començant per la part de dalt de l'esquerra: el Rena i el Pancho (quitenys), a l'altra banda: la Paula (xilena que viu a Guayaquil, amb mi) i el Rodolfo (xilè que viu a Quito -anomenat "Flaco"). A baix el Nacho (el madrileny que vivia amb mi i que ha vingut a passar uns dies aquí -avui ja marxa), jo, la Fabi (xilena que viu a Quito), el Whala (xilè que viu a Guayaquil, també amb mi) i la Fa (xilena que viu a Quito).

A la feina hem començat un procés de diagnòstic amb les escoles amb les que treballem. De fet, aquest procés el vam començar ara fa un any i ara estem treballant amb el director, mestres, mares i alumnes de cada una de les escoles perquè siguin ells mateixos qui diguin què els manca i com poden trobar solucions. Sembla que s'està fent bona feina, esperem que sigui productiu, hi confiem molt.

Temes personals: ja tinc bitllet de tornada! Seré a casa el diumenge 8 de febrer al matí. A més seré tieta!!!!! El meu germà i la meva cunyada estan esperant un nen pel febrer (estem veient qui arribarà abans dels dos a Catalunya). Em fa molta il·lusió tot plegat. Per altra banda, no vull dedicar-me massa a pensar com em sentiré quan marxi d'aquí.

Aquest divendres tenim festa i jo marxo a Caracas a veure defensar la tesis a la meva germana Irene!!!!! Estaré des del divendres fins el dimarts allà i el dimecres em reincorporaré de nou a la feina. Tinc moltíssimes ganes.

Així que, ja veieu, estic en un moment d'expectatives.

A Hogar de Cristo hem celebrat els 37 anys de la Institució amb una missa fent un repàs del que han significat aquests anys. Hogar de Cristo va nèixer a Xile, pel Pare Hurtado. Ell deia missa en una comunitat de gent que tenia calerons. Llavors un dia, a la missa, va començar a parlar dels nens que vivien al carrer i va dir alguna cosa així com: "Cómo no dar hogar a estos Cristos que viven en la calle!!". I les dones de la comunitat van començar a dir-li: "Tenga el dinero, padre, haga un Hogar de Cristo". I ell es va veure entusiasmat i gairebé "obligat" a començar l'obra amb la construcció de les cases. La veritat és que a mi em sembla una història fantàstica.

A més estem preparant les Olimpiades en les que els treballadors podem participar en futbol, bàsquet, natació i un campionat d'un joc de cartes típic d'aquí: cuarenta. Nosaltres, amb les noies del departament i de microcrèdits, ens hem apuntat a futbol. Són coses que uneixen a la gent i fan que la feina sigui més amena.

El temps passa rapidíssim. S'acosta el final de l'any i amb ell hem d'anar tancant tots els temes de la feina.

Fins aviat!!!!!!!!!

Obro el bloc, des de l’11 de juny que no hi he escrit res. Ostres… em fa casi vergonya… Ho he dit mil cops, però realment hi ha dies que penso: això ho he d’escriure al bloc, però després no ho faig per dues raons: temps i mandra.

Ara, però, ja sóc aquí, disposada a posar al dia a qui vulgui llegir el bloc (que sembla que sou uns quants, i ho agraeixo).
Per primer cop en la meva vida m’he interessat pel futbol sud-americà. Evidentment volent que guanyi Equador, que per això visc aquí! El més emocionant del Mundial va ser un dia en que Equador jugava contra Argentina a Buenos Aires i els argentins van empatar a un el partit al minut 93… quan ja estava guanyat!!!
Aquí hi ha molta consciència de que costa guanyar, però també hi ha molta passió pels esports i perquè guanyi un equatorià. Cal remarcar la importància que va tenir que la “Liga de Quito” guanyés la Copa Libertadores! O que Jefferson Pérez guanyés la plata a les Olimpíades en marxa atlètica. Tot molt emocionant. Com també ho va ser per mi, ho he de reconèixer, que Nadal guanyés l’or en tenis (i més contra en xilè, tenint en compte que visc rodejada de xilens… jaja).

Deixant a part el futbol, parlem dels companys de casa. Els tres xilens amb qui jo vivia, ja han marxat, però han vingut tres més. Ens entenem molt bé. Són la Cristina, la Paula i el Felipe, anomenat Guala, pel cognom. Van ser dies de comiats i d’ensurts, perquè poc abans de que marxessin uns i arribessin els altres, van intentar entrar a robar a la casa, però no va ser res fort. Així que tots tranquils.
Amb qui tinc més bona relació, com ja he dit altres cops, és amb la Rocío, el Darío i el Guala (dintre dels xilens). Són els que surten a la foto. La foto la vam fer a casa de la Rocío i el Darío després de sopar i d’unes partides de cartes que ens mantenen desperts a la nits… jajaja. És el vici que tenim entre setmana.
A part és important parlar de la Vivi, de la Italia, la Patricia... bones amigues equatorianes que fan d’aquesta experiència un lloc fantàstic per passar els dies i viure’ls amb intensitat.
La veritat és que si em poso a pensar en la gent amb qui tinc bona relació, m’adono que he pogut compartir moments fantàstics amb força gent. La mateixa gent del Departament on treballo és maquíssima, així dóna gust treballar!

I parlant de la gent del Departament, parlem d’Hogar de Cristo. La feina que jo faig aquí és molt maca, esgotadora, però recompensant. Dins d’Hogar de Cristo es treballa amb dones empobrides que han de fer un procés de desenvolupament personal. La nostra actuació es limita a donar eines per facilitar el procés. I en què es treballa concretament? Vivenda, microcrèdits (per accedir a un treball), salut, educació. Per poder treballar en això hi ha, a part dels departaments propis del tema, departaments com sistemes, contabilitat, projectes, adquisicions, serveis generals,... I molts més.
En el que jo treballo, educació (que crec que fins ara aquesta part no l’havia explicat massa bé), som tres noies (la Vivi, la Paula-xilena- i jo), a més de la cap del departament, la Italia. El programa es basa en les beques escolars junt amb l’entrega de motxilla escolar, formació de mestres (ja que la majoria només tenen batxillerat), escola de pares i mares; a més d’un munt de relacions interinstitucionals que ajuden a millorar infraestructura d’escoles, donacions de material i infinitat de coses més. Cada dia van sortint coses noves que reclamen de la nostra bona actuació. El tema és la falta de recursos. Cada dia ve una senyora amb un problema que, a vegades, no sabem com ajudar-la a resoldre’l. Fa poc hem començat amb un programa de prevenció d’abús sexual amb una psicòloga que dóna xerrades a les escoles amb les mares (els pares apareixen poc) i que ofereix l’espai de la consulta per tractar problemes. Parlo de la manca de recursos tant per les senyores que venen com per nosaltres que no sempre tenim una solució.
El que sí he pogut aprendre és que realment, per molt malament que estigui la cosa, sempre hi ha una sortida, una oportunitat que s’ha de saber aprofitar.

Més temes: la política a l’Equador. Ara mateix estem un moment crucial. Com alguns ja sabreu des que jo vaig arribar que el president del país és en Rafael Correa, esquerres. Per mi, és fantàstic. Si més no, no es dedica a robar, a la corrupció, treballa per les persones, millora l’educació, la salut, la vivenda... Poc a poc s’ha d’anar treballant, però Equador pot sortir endavant, així que crec jo, almenys.
Cada cop hi ha més ordre: a la carretera, a les escoles,... i això ajuda. En tema d’educació el que ha fet és fer passar un examen a tots els mestres. Certament que molts no el passen (i es queden sense feina), però això garanteix que els mestres estiguin titulats i que no sigui qualsevol que es posi a treballar en això (per molt bona voluntat que hi posi). Realment el tema de la feina és un drama, perquè costa trobar, però hi ha molta gent que es posa a vendre pel bus, al carrer, per les cases, fent el que poden. Serà un procés lent, però val la pena.
Dic que és un moment crucial perquè estem a les portes d’una consulta. Durant força temps s’ha estat redactant una nova Constitució i ara toca decidir si SÍ o si NO. Les campanyes per una banda per l’altra són fortes, però guanyarà el sí. Jo sóc de les que estic a favor del sí, ja que crec que es pot avançar força. La trobo bona. M’he llegit una part, no tota, però ja es pot fer una valoració. A casa nostra ens hem posat una enganxina a favor del Sí, ja que tots els voluntaris estem amb el Correa.
Aquí, a Hogar de Cristo, no podem fer campanya ni pel sí, ni pel no, tot i que és tema de conversa...
L’Església, per variar, no la vol, diu mentides que, per desgràcia, molta gent es creu. Però ja sabem que tots som església, i que l’opinió de tots és la que val. A més que molts religiosos estan pel Sí.
Què té de bo aquest procés? És de les primeres, sinó la primera vegada que es consulta una nova Constitució, fins ara havia estat imposada. És la primera vegada que es vol desmantellar les grans famílies de poder corruptes del país. És la primera vegada que es treballa tan directament amb l’educació.
Les eleccions són el 28 de setembre, ja us informaré.

Un tema important: les vacances amb els meus pares! Vam passar 15 dies fantàstics de vacances. Jo vaig descansar un munt i vaig agafar forces per aquesta recta final. Vam veure la selva equatoriana, vam estar per la costa veient balenes i un munt de coses més. Equador és un país fantàstic per venir-hi de vacances, de veritat.

Ara ja em trobo en una recta final força llarga, ja que tornaré a principis de febrer. Si bé és cert que encara queden 5 mesos, dintre dels dos anys que jo estaré aquí, això ja olora a final, i això té la seva part bona, però també la dolenta. Durant un temps vaig tenir aquesta sensació de final i això no em deixava estar bé, ja que del que tenia ganes era de marxar i veure-us a tots (que no negaré que tinc moltíssimes ganes), però això no em deixava gaudir del meu dia a dia. Així que ara ja em prenc el temps que em queda com temps per gaudir del que faig i quan torni cap a Sant Cugat ja serà temps d’estar allà. La veritat és que encara tinc un munt de coses de les que gaudir aquí i el temps viscut aquí és l’ideal per mi.

Bé, de moment, això és tot, vaig a penjar aquest post, no sense abans demanar disculpes per haver trigat tant en escriure...

Segueixo aquí!!!!!

Hola! Ha passat tot el mes de maig sense que hagi escrit al bloc... ho sento. La veritat és que ha estat un mes súper intens... massa i tot. He arribat a agoviar-me una mica, però ara ja està i tot l’esforç ha valgut la pena.
El mes fort: l’escola de Ciudad de Israel... Quan l’any passat ens hi vam ficar de ple, ja sabíem que això era molt complexe i que ens estàvem llençant a la piscina. De totes formes la motivació és clara: tot plegat serveix per a què més de 60 nens que es troben en situació molt desfavorable puguin estudiar. Crec molt en l’educació com a camí per a què una persona i, per tant, un país, vagi endavant.
Per altra banda, penso que no hi ha dret que una persona tingui menys possibilitats d’estudiar pel lloc on l’ha tocat néixer. Així que la lluita per l’educació no s’ha de frenar mai. A més fem molta feina amb la comunitat, amb les mares de família, amb els nens, amb el dirigent (el “manda más”) de la comunitat. És gratificant entrar al sector i que la gent ja et conegui i que hi confiïn.
Amb el tema de l’educació és el mateix plantejament que ens fèiem al preparar les colònies a Bellvitge per 35 nens. Molta feina, pocs dies i pocs nens, però amb un sentiment fort de que val la pena.

Ens ha costat força aconseguir les coses per l’escola i això ens ha fet anar a cap, però ara ja funciona, ja està encaminada i queda anar fent millores. A més, a la mateixa escola, de tarda s’ofereix un espai en el que la gent major de 15 anys pot anar a acabar primària. De manera que tota la comunitat pot acabar amb els estudis de primària (ben important!). I el que és encara millor, al acabar poden venir a Hogar de Cristo els caps de setmana a fer batxillerat a distància. Genial!

Per altra banda estem preparant els tallers amb els mestres de les escoles amb les que treballem i un bon cronograma per començar escola de pares en algunes escoles. De vegades se’ns escapa la falta de coneixement per poder fer molt millor aquesta tasca, però el més important és endinsar-nos en això i transmetre la preocupació nostra de que tota la comunitat educativa (nens, pares i mestres) s’impliquin en l’educació dels nens.

Un altre punt del programa és el programa de beques. Consisteix en l’entrega de motxilles escolars (amb un kit escolar a dins) i mensualment mitja beca per les escoles. En les escoles privades és de 2,50 dòlars i en les públiques un dòlar. Per nosaltres és poc, però realment per a moltes famílies l’educació dels fills depèn d’això.
Així que durant maig també ens vam dedicar a l’entrega de motxilles, xulu perquè és contacte directe amb les senyores.

En el tema més personal, crec que ha estat el mes que menys activitat lúdico-festiva he tingut, i això també es nota. Ara ja estan a punt de marxar els xilens de casa (i venen tres més), i això implica moltes celebracions!
El tema del cansament també em feia trobar a faltar la gent, a vosaltres. Eren moments de voler agafar vacances... però també ho entenc com a època mig difícil que m’ajuda a seguir caminant.

Penso que tinc feina per fer (i no només a Hogar de Cristo) fins al gener que acabo els dos anys. A finals de juliol venen els meus pares de vacances aquí i ens espera un bon plan, però per això encara queda.

Per altra banda, Equador és molt divertit, jo em ric molt amb les coses que passen i amb com és la gent, però de la gent ja parlaré un altre dia.
Ara estem feliços perquè ens han posat un gran supermercat molt a prop de casa. Està a un kilòmetre. Abans podíem anar en bus, però ara han introduït línees noves i no permeten els bussos de sempre passar per una carretera força principal que és justament, on està aquest supermercat.
Doncs bé, quan van suspendre aquests bussos ràpidament es van posar camionetes (il•legals, evidentment) que, per 15 cèntims, et porten. És fantàstic. Triguem 10 minuts!!!!

Bé, ho deixo aquí perquè ja toca plegar de la feina, marxem tots junts en un bus que posa Hogar de Cristo i, si marxa, em toca agafar un bus.

Una abraçada a tots i fins aviat, Anna

Pd: ara ja tinc internet al meu ordinador, visca! És per un projecte que espero poder-vos explicar aviat (és sobre sant Ignasi).