L'escola per a pares i mares

Bones! Aquesta setmana hem finalitzat l'escola per a pares i mares que hem estat portant a terme a 4 escoles. Aquestes escoles formen part de les 25 del programa "d'Apoyo Escolar". Estan a prop d'on treballem, però ens ha tocat pujar turons vàries vegades, ja que és allà on estan situades les escoles. La majoria de les mares que vénen són les que estan becades per Hogar de Cristo, tot i que l'escola queda oberta a tots els pares i les mares que vulguin venir. Generalment l'educació que donen als seus fills pot caure massa en el càstig i en els retrets, però això creiem que és important explicar que hi ha altres maneres d'arribar als nens i perquè es comporten d'una manera o d'una altra. A les 4 escoles (Francisco Zevallos Reyre, Socios del Aprendizaje, Blanca García de Arias i María Mercedes Silva Carrión) han funcionat molt bé i les mares han quedat molt agraïdes. El darrer dia se'ls hi donava un Diploma com a reconeixement per haver vingut i perquè recordin què van aprendre durant el taller. A la foto es veu tot el grup de mares que va assistir durant 4 sessions (qui més qui menys) a la primera escola on vam treballar. A la dreta de tot surto jo amb la samarreta verda, em veieu? He estat l'encarregada de donar els tallers. Al principi, amb la Rocío (la xilena), que havia d'anar fent el registre de tot, ens vam espantar només de pensar en les 16 sessions que havíem de fer i amb els turons que havíem de pujar. Però la veritat és que s'ha passat volant i ha valgut molt la pena. Hem treballat la família i les diferents etapes per les que passa una persona, l'aprenentatge (amb Piràmide de Maslow inclosa), la resolució de conflictes i l'abús sexual. Les mares han marxat ben contentes i diuen haver après coses noves que poden ser d'utilitat a l'hora d'educar els fills.

Més coses interessants: aquest dilluns comencem la construcció de la segona aula de l'escola Ciudad de Israel. Espero durant aquest mes anar explicant com avança i poder publicar la foto de l'escola ja construïda. De moment hem anat a veure quan val el material i aquest dilluns ja començarem a comprar.

Seguim amb els tallers pel mestres, sobretot per les mestres, que, encara que l'assistència no és la que voldríem, van força bé.

Com anunciava a l'entrada passada, el cap de setmana passat vaig marxar a Playas. Queda a una hora i mitja de Guayaquil i té, com el seu nom indica, platja. Vam anar a avaluar un projecte de salut que s'ha estat portant a les comunitats. Èrem gent de diferents departaments perquè el projecte els ha contemplat a tots. Jo anava per Formació (el meu departament), ja que les sòcies han rebut tallers sobre salut. El projecte consistia en que voluntàries comunitàries (després parlaré d'elles) anéssin pels diferents sectors i convidessin a les sòcies d'Hogar de Cristo (les que tenen casa, en aquest cas) a anar al Sub-centre de Salut d'Hogar de Cristo del seu sector per fer-se exàmens i rebre formació en temes de salut. Al Sub-centre treballen metges i auxiliars (voluntàries) que compaginaven la gent que venia pel projecte amb la gent que anava habitualment a la consulta.

La feina ha estat increïble perquè moltes vegades la resposta de les sòcies era negativa per algun problema que tenen a la casa. A les voluntàries els ha tocat moltes vegades quedar-se una bona estona xerrant amb les senyores sobre els seus problemes i derivar-les. Aquestes voluntàries de salut són un grup de 30 dones que viuen a les comunitats. Algunes d'elles són sòcies d'Hogar de Cristo per la vivenda o perquè tenen microcrèdit. Són persones emprenedores que creuen en el treball comunitari i en l'importància de la salut. Surten al carrer a menjar pols i pujar turons amunt i sent criticades pels seus veïns i per la seva pròpia família per fer aquest servei a la comunitat, ja que no entenen que no es quedin a la casa fent el dinar i netejant tot el dia. A més fan informes i un munt de coses més. Són increïbles. Jo amb elles havia treballat perquè alguns dissabtes els hi vaig estar fent tallers de salut.

Ens ho vam passar molt bé, l'avaluació va ser positiva i jo vaig conèixer una mica més aquestes dones que sempre veia passejar amunt i avall per les oficines.

Ahir era el dia del voluntariat i dels voluntaris. Vam fer un petita festeta a l'Atarazana amb tota la gent voluntària d'Hogar de Cristo, que no som pocs. Va estar prou bé, paraules, coral, fotos i teca.

Avui, dissabte, estem treballant per recuperar els ponts que ens agafem per Nadal i per Cap d'Any. El Nadal el passarem aquí, però els següents dies (26, 27 i 28) anirem tots els voluntaris estrangers a Playas, ens convida la Patricia Moreira, la cap de Voluntariat que ens cuida un munt. Per Cap d'Any a Esmeraldes (més platja).

Mentrestant la calor va en augment i només queda esperar els dies de les fortes pluges que, per la construcció de l'escola, espero que encara triguin un mes en arribar.

Per altra banda, la Paula (la xilena que viu amb mi) ens ha anunciat que marxa cap a Xile al gener (mig any abans del previst) perquè té problemes a casa. Ens sap molt de greu a tots, sobretot a ella, però ha aguantat força i realment ha de marxar. El Whala es quedarà fins el juliol per completar l'any, però ja serà amb altre gent perquè la Rocío, el Darío i la Paula marxen al gener i jo al febrer.

Això és tot de moment. Ens veiem aviat!

Celebracions i temes interessants a la feina

Hola a tots! Com vaig dir a l’anterior entrada aquest mes ha estat molt mogut, però no només per la feina, sinó per totes les activitats que hem tingut fora de la feina.
Per començar vam celebrar el primer aniversari de casats de la Rocío i el Dario. Vam fer una celebració senzilla, però molt maca i vam acabar amb una festeta a casa seva.
A més el cap de setmana van venir els xilens que són a Quito per celebrar-ho amb una parrillada.
El dijous següent el Whala tenia la cerimònia de graduació a Xile. Com no va poder ser-hi, li vam celebrar a casa... i no va faltar de res! Vam tenir el discurs del Decà de la seva facultat, unes paraules dels pares, del seu germà, dels amics,... Nosaltres ho anàvem llegint... i es va emocionar! No és per menys, li vam entregar diploma i tot.
Ahir vam tenir el sopar de comiat de la Rocío, la sevillana que ha estat 4 mesos treballant a Fe y Alegría. Marxa demà... la veritat és que sap greu perquè hem estat molt bé amb ella.
Més coses: el dia 25 de novembre, dia de la No Violència, vam inagurar la primera casa d’acollida del Guayas. Estem molt, molt contents perquè per fi les dones que pateixen maltractament tenen un lloc on caure i on se’ls hi pot donar espai per continuar la seva vida. Està ubicat al que eren les antigues oficines on nosaltres treballàvem, és a dir, al nostre barri. Va venir el President de la República, Rafael Correa. Entre la gentada ens vam poder fer una foto amb ell. Va ser genial. Mai havia estat darrera d’un polític, però sento que aquest cop és diferent perquè, per mi i per molts, aquest home està oferint polítiques que afavoreixen a la gent que té menys recursos. Fa molt pel país i això em fa feliç, perquè veig que el país té futur, que pot sortir endavant i que, per fi, no hi ha un president corrupte al govern.

A més, vaig poder estar a la primera fila perquè havia de fer les fotos! Va ser una petita batalla constant amb els de seguretat... però cadascú ha de fer la seva feina! jaja.
A la feina estem, la Rocío i jo, ben ficades en l’escola per a pares i mares. Estem treballant en 4 escoles de que formen part del programa d’educació d’Hogar de Cristo. Treballem 4 temes: la família, l’aprenentatge, la resolució de conflictes i l’abús sexual. Aquest darrer tema queda més petit perquè és el darrer i coincideix, per tant, amb la clausura. Els hi donem diplomes, i alguna cosa per menjar. Estem molt contentes de com està anant perquè veiem resposta per part de les mares. Els pares gairebé no apareixen perquè es considera força encara que les encarregades de l’educació dels nens és la mare. Hem realitzat l’escola per a pares sencera en dues escoles i la setmana que ve treballarem en dues més.
Per altra banda seguim treballant per posar la segona aula a l’escola de Ciudad de Israel, però d’això espero poder parlar en una pròxima entrada perquè encara no comencem.

Aquest cap de setmana marxo a Playas perquè tenim una trobada per avaluar un projecte que s’ha estat portant a terme.

Ja veieu, doncs, gaudint moltíssim i amb ganes de seguir treballant.

Fins aviat!

pd: a la foto: Rocío, Rafael Correa, Whala, jo, Patricia (tot i que no se la veu massa)

Hi ha tantes coses per fer...

Bones! Avui m'he decidit a escriure perquè es preveu un mes fort de feina i no vull deixar d'explicar coses.

Després d'anar a Caracas va venir la celebració del meu aniversari... sisi, ja en són 28, i vam poder celebrar-ho durant una setmana sencera. Va ser realment molt xulu. A la foto es veu un grup de gent amb qui vam estar en un karaoke com a part de la festa. A més em van preparar truita de patates, pa amb tomàquet... em van cuidar molt.

Just després de tot això ens enterem de que una de les xilenes amb les que estava vivint havia decidit marxar a Xile de nou. La història és molt llarga i poc entretinguda, però el fet és que tenia molts problemes seus personals i aquí va acabar de sortir tot. Així que ara, a casa, som el Whala, la Paula i jo. Estem molt tranquils, així que el tema no ens ha preocupat massa més.

Us vull parlar dels meus veïns: una home i una dona d'uns 60 anys. A ell el coneixem perquè ens va venir a posar les portes dels armaris de la cuina i perquè, sempre que la necessitem, ens deixa la seva "carretilla" per baixar material que pesa al carrer de baix. A ells, com a parella, els veig sempre passejant pel barri agafats del braç, ens parem i xerrem. Els trobo tendres.

Arribo del cap de setmana passat que vam anar a la platja i em diuen que una senyora del barri ha mort, una que viu pel carrer d'abaix... A la tarda vaig a sortir de casa i em trobo al senyor que em confirma que ha estat la seva dona... Li dono una paraula d'ànim i em convida a anar l'endemà a l'oració que es farà a casa seva per la seva dona, la Rosa. Hi vaig, m'agraeix el gest. Estem una hora pregant per ella. Em sento en sintonia amb els veïns. Em sap greu la seva mort, si senyor...

Més temes: L'altre dia vam inagurar les V Olimpíades d'Hogar de Cristo. Ara juguem futbol cada 15 dies... ens ho passem molt bé. Això de les Olimpíades no és qualsevol cosa... s'ho prenen ben en serio! Tots anem ben equipats, res d'una samarreta qualsevol, nono, tot l'equip sencer! Amb padrines, mascotes, cartells, ... desfilem... de tot!

A la feina estem ficats en una escola per a pares i mares que donaré jo. Serà en 4 de les escoles del Programa. Són 4 dies per escola. Comencem demà. Estic amb moltes ganes perquè crec que pot sortir molt bé. Ja us diré!

A més estem a punt d'iniciar la segona aula de l'escola Ciudad de Israel. Així que serà un mes molt, molt mogut, però ben xulu.

A nivell personal també estic molt bé, aprofitant el temps que queda... El divendres vam anar a celebrar que els xilens ja porten 4 messos per aquí i que la Rocío (l'espanyola que surt a un parell d'entrades més avall) en porta 3... Ja li queda poc temps, perquè a finals de novembre torna a Sevilla... Aquí no para de venir i marxar gent... jeje.

Bé, marxo cap a casa, que ja tinc gana!

Una abraçada i que segueixi guanyant el Barça!

pd: el títol és per la cançó del Pets... per la feinada que es ve per aquest mes!

El meu pas per Caracas!!!!!!

Bones a tots! Ja estic de tornada del meu viatget per Caracas. La veritat és que ha estat genial. Tant la meva germana com jo hem gaudit moltíssim.
El viatge d’anada el vaig fer en Business… és el que té comprar el bitllet tard, però mai havia viatjat així i vaig aprofitar-ho! Només pujar ens tanquen la cortina que ens diferencia de la gent que viatja en classe econòmica. Ens ofereixen una beguda (per la resta no n’hi ha) i ens serveixen els àpats amb coberts normals (no de plàstic) i unes estovalles. A més podia estirar els peus tan com volgués que no tocava la paret... Genial.
Vaig sortir tan ràpid que la meva germana estava tranquil•lament esmorzant. Vam xerrar un munt, em va ensenyar els llocs on ella havia treballat i estudiat quan vivia allà i vaig estar a la defensa de la seva tesis. El tema: l’autogestió, i la va presentar molt bé.
A la tornada, via Bogotà, m’hi vaig estar allà tres hores esperant que sortís l’avió, però per sort a Caracas em vaig trobar dos nois de Guayaquil que tenien el mateix bitllet que jo, així que vam poder compartir l’espera. A més després em van portar a casa en cotxe! Genial.
Com veieu va ser un viatge ben maco, i és que sempre és xulu poder estar al costat de la meva germana en moments així. La foto la vam fer a l’aeroport, just abans d’entrar.

Com a coses curioses puc dir que vaig pujar a un metro (gairebé dos anys sense veure un!) i que hi ha campanyes ben semblants entre el president Correa (Equador) i en Chavez (Venezuela), tot i que jo hi veig moltes diferències polítiques.

Sempre és bo viatjar, veure altres cultures, maneres de fer, de pensar,...

Fins aviat!

Tot i que l’anterior va ser una entrada força llarga, crec que em vaig deixar un munt de coses per explicar. Com per exemple que l’organització per la que venen els xilens (America Solidaria) van organitzar el 18 de setembre (la seva festa nacional) un concurs de “payas” per tots els xilens que tenen repartits per Amèrica del Sud. Una paya és una rima folclòrica que parla d’algun tema, com per exemple, la seva estada a Equador. La vam fer entre els 3 xilens que viuen a casa, la Rocío y el Darío (el matrimoni xilè que viu un carrer més avall) i jo. Total, que vam guanyar, i com a premi ens van donar diners per fer una parrillada. Com que eren força calerons ens van donar per fer un sopar a base de “completos”, típic a Xile (pa d’hamburgesa allargat amb una saltxitxa i els complements) i dues parrillades (la segona per celebrar el SI). A més van venir de vacances els pares de la Rocío i ens van brindar una altra parrillada. Total: que portem uns dies menjant molt bé… jaja.
Com deia en l’antrada anterior, va venir el Nacho. Quan va marxar d’aquí li van donar feina a Gandia (València) per portar una ONG anomenada “Vivienda para los sin techo” que funcionava a base de bona voluntat, però res més. La seva feina és fer projecte per aconseguir diners per l’Hogar de Cristo d’aquí. Va venir 15 dies aquí per feina i per veure’ns a tots plegats i tornar a trepitjar la nostra estimada Perimetral! Vam gaudir força de la seva estada aquí.

No sé si us he presentat la Rocío. Les dues de la foto són la Rocío xilena i ella. La foto la vam fer tot celebrant el 18 de setembre amb empanades xilenes. La Rocío es de Sevilla, va venir per 4 messos a Guayaquil a treballar en una escola de Fe y Alegría. És sicòloga i treballa diariament amb els nens de l’escola i amb les seves famílies. Viu amb les dues religioses que tenim a prop de casa, també espanyoles. S’hi estarà fins a finals de novembre, però és ben xulu tenir-la per aquí. És molt simpàtica i ens riem molt de les nostres diferències polítiques. La veritat és que aquí sempre ve gent, hi ha força moviment i, tot i que a vegades pot arribar a cansar per haver d’estar sempre “presentant l’Equador” a la gent que ve, és molt enriquidor.

Avui és el darrer dia de la setmana que treballem, demà ben de matí ja marxo a Caracas, la següent entrada ja serà amb una foto de la meva germana!!!!!!!

Bon cap de setmana!

Ah! Molt bé el Barça, no?

Ha guanyat el SI!!!!!!!!!!

Com ja sabreu el SI va guanyar a tot l'Equador, menys a Guayaquil. Si bé tampoc no va guanyar el NO, no es pot dir que el SI ha triomfat. Sigui com sigui és una gran notícia perquè té marca d'esperança. Cal tenir paciència i anar lluitant, però crec que Equador pot sortir endavant.

Vam passar el cap de setmana de les eleccions (27 i 28 de setembre) a Quito, ja que vam celebrar l'aniversari i el comiat d'un amic quiteny, el Renato.

En Rena és un noi de 23 anys que marxa al País Basc a estudiar. Jo vaig conèixer el Rena quan no tenia ni dues setmanes aquí. És un noi senzill i molt donat a oferir-se als altres. Li desitjo el millor, és un gran noi.

La foto ens la vam fer al tornar de la celebració del SI i ens vam endur material electoral a casa. Us explico qui som a la foto. Començant per la part de dalt de l'esquerra: el Rena i el Pancho (quitenys), a l'altra banda: la Paula (xilena que viu a Guayaquil, amb mi) i el Rodolfo (xilè que viu a Quito -anomenat "Flaco"). A baix el Nacho (el madrileny que vivia amb mi i que ha vingut a passar uns dies aquí -avui ja marxa), jo, la Fabi (xilena que viu a Quito), el Whala (xilè que viu a Guayaquil, també amb mi) i la Fa (xilena que viu a Quito).

A la feina hem començat un procés de diagnòstic amb les escoles amb les que treballem. De fet, aquest procés el vam començar ara fa un any i ara estem treballant amb el director, mestres, mares i alumnes de cada una de les escoles perquè siguin ells mateixos qui diguin què els manca i com poden trobar solucions. Sembla que s'està fent bona feina, esperem que sigui productiu, hi confiem molt.

Temes personals: ja tinc bitllet de tornada! Seré a casa el diumenge 8 de febrer al matí. A més seré tieta!!!!! El meu germà i la meva cunyada estan esperant un nen pel febrer (estem veient qui arribarà abans dels dos a Catalunya). Em fa molta il·lusió tot plegat. Per altra banda, no vull dedicar-me massa a pensar com em sentiré quan marxi d'aquí.

Aquest divendres tenim festa i jo marxo a Caracas a veure defensar la tesis a la meva germana Irene!!!!! Estaré des del divendres fins el dimarts allà i el dimecres em reincorporaré de nou a la feina. Tinc moltíssimes ganes.

Així que, ja veieu, estic en un moment d'expectatives.

A Hogar de Cristo hem celebrat els 37 anys de la Institució amb una missa fent un repàs del que han significat aquests anys. Hogar de Cristo va nèixer a Xile, pel Pare Hurtado. Ell deia missa en una comunitat de gent que tenia calerons. Llavors un dia, a la missa, va començar a parlar dels nens que vivien al carrer i va dir alguna cosa així com: "Cómo no dar hogar a estos Cristos que viven en la calle!!". I les dones de la comunitat van començar a dir-li: "Tenga el dinero, padre, haga un Hogar de Cristo". I ell es va veure entusiasmat i gairebé "obligat" a començar l'obra amb la construcció de les cases. La veritat és que a mi em sembla una història fantàstica.

A més estem preparant les Olimpiades en les que els treballadors podem participar en futbol, bàsquet, natació i un campionat d'un joc de cartes típic d'aquí: cuarenta. Nosaltres, amb les noies del departament i de microcrèdits, ens hem apuntat a futbol. Són coses que uneixen a la gent i fan que la feina sigui més amena.

El temps passa rapidíssim. S'acosta el final de l'any i amb ell hem d'anar tancant tots els temes de la feina.

Fins aviat!!!!!!!!!

Obro el bloc, des de l’11 de juny que no hi he escrit res. Ostres… em fa casi vergonya… Ho he dit mil cops, però realment hi ha dies que penso: això ho he d’escriure al bloc, però després no ho faig per dues raons: temps i mandra.

Ara, però, ja sóc aquí, disposada a posar al dia a qui vulgui llegir el bloc (que sembla que sou uns quants, i ho agraeixo).
Per primer cop en la meva vida m’he interessat pel futbol sud-americà. Evidentment volent que guanyi Equador, que per això visc aquí! El més emocionant del Mundial va ser un dia en que Equador jugava contra Argentina a Buenos Aires i els argentins van empatar a un el partit al minut 93… quan ja estava guanyat!!!
Aquí hi ha molta consciència de que costa guanyar, però també hi ha molta passió pels esports i perquè guanyi un equatorià. Cal remarcar la importància que va tenir que la “Liga de Quito” guanyés la Copa Libertadores! O que Jefferson Pérez guanyés la plata a les Olimpíades en marxa atlètica. Tot molt emocionant. Com també ho va ser per mi, ho he de reconèixer, que Nadal guanyés l’or en tenis (i més contra en xilè, tenint en compte que visc rodejada de xilens… jaja).

Deixant a part el futbol, parlem dels companys de casa. Els tres xilens amb qui jo vivia, ja han marxat, però han vingut tres més. Ens entenem molt bé. Són la Cristina, la Paula i el Felipe, anomenat Guala, pel cognom. Van ser dies de comiats i d’ensurts, perquè poc abans de que marxessin uns i arribessin els altres, van intentar entrar a robar a la casa, però no va ser res fort. Així que tots tranquils.
Amb qui tinc més bona relació, com ja he dit altres cops, és amb la Rocío, el Darío i el Guala (dintre dels xilens). Són els que surten a la foto. La foto la vam fer a casa de la Rocío i el Darío després de sopar i d’unes partides de cartes que ens mantenen desperts a la nits… jajaja. És el vici que tenim entre setmana.
A part és important parlar de la Vivi, de la Italia, la Patricia... bones amigues equatorianes que fan d’aquesta experiència un lloc fantàstic per passar els dies i viure’ls amb intensitat.
La veritat és que si em poso a pensar en la gent amb qui tinc bona relació, m’adono que he pogut compartir moments fantàstics amb força gent. La mateixa gent del Departament on treballo és maquíssima, així dóna gust treballar!

I parlant de la gent del Departament, parlem d’Hogar de Cristo. La feina que jo faig aquí és molt maca, esgotadora, però recompensant. Dins d’Hogar de Cristo es treballa amb dones empobrides que han de fer un procés de desenvolupament personal. La nostra actuació es limita a donar eines per facilitar el procés. I en què es treballa concretament? Vivenda, microcrèdits (per accedir a un treball), salut, educació. Per poder treballar en això hi ha, a part dels departaments propis del tema, departaments com sistemes, contabilitat, projectes, adquisicions, serveis generals,... I molts més.
En el que jo treballo, educació (que crec que fins ara aquesta part no l’havia explicat massa bé), som tres noies (la Vivi, la Paula-xilena- i jo), a més de la cap del departament, la Italia. El programa es basa en les beques escolars junt amb l’entrega de motxilla escolar, formació de mestres (ja que la majoria només tenen batxillerat), escola de pares i mares; a més d’un munt de relacions interinstitucionals que ajuden a millorar infraestructura d’escoles, donacions de material i infinitat de coses més. Cada dia van sortint coses noves que reclamen de la nostra bona actuació. El tema és la falta de recursos. Cada dia ve una senyora amb un problema que, a vegades, no sabem com ajudar-la a resoldre’l. Fa poc hem començat amb un programa de prevenció d’abús sexual amb una psicòloga que dóna xerrades a les escoles amb les mares (els pares apareixen poc) i que ofereix l’espai de la consulta per tractar problemes. Parlo de la manca de recursos tant per les senyores que venen com per nosaltres que no sempre tenim una solució.
El que sí he pogut aprendre és que realment, per molt malament que estigui la cosa, sempre hi ha una sortida, una oportunitat que s’ha de saber aprofitar.

Més temes: la política a l’Equador. Ara mateix estem un moment crucial. Com alguns ja sabreu des que jo vaig arribar que el president del país és en Rafael Correa, esquerres. Per mi, és fantàstic. Si més no, no es dedica a robar, a la corrupció, treballa per les persones, millora l’educació, la salut, la vivenda... Poc a poc s’ha d’anar treballant, però Equador pot sortir endavant, així que crec jo, almenys.
Cada cop hi ha més ordre: a la carretera, a les escoles,... i això ajuda. En tema d’educació el que ha fet és fer passar un examen a tots els mestres. Certament que molts no el passen (i es queden sense feina), però això garanteix que els mestres estiguin titulats i que no sigui qualsevol que es posi a treballar en això (per molt bona voluntat que hi posi). Realment el tema de la feina és un drama, perquè costa trobar, però hi ha molta gent que es posa a vendre pel bus, al carrer, per les cases, fent el que poden. Serà un procés lent, però val la pena.
Dic que és un moment crucial perquè estem a les portes d’una consulta. Durant força temps s’ha estat redactant una nova Constitució i ara toca decidir si SÍ o si NO. Les campanyes per una banda per l’altra són fortes, però guanyarà el sí. Jo sóc de les que estic a favor del sí, ja que crec que es pot avançar força. La trobo bona. M’he llegit una part, no tota, però ja es pot fer una valoració. A casa nostra ens hem posat una enganxina a favor del Sí, ja que tots els voluntaris estem amb el Correa.
Aquí, a Hogar de Cristo, no podem fer campanya ni pel sí, ni pel no, tot i que és tema de conversa...
L’Església, per variar, no la vol, diu mentides que, per desgràcia, molta gent es creu. Però ja sabem que tots som església, i que l’opinió de tots és la que val. A més que molts religiosos estan pel Sí.
Què té de bo aquest procés? És de les primeres, sinó la primera vegada que es consulta una nova Constitució, fins ara havia estat imposada. És la primera vegada que es vol desmantellar les grans famílies de poder corruptes del país. És la primera vegada que es treballa tan directament amb l’educació.
Les eleccions són el 28 de setembre, ja us informaré.

Un tema important: les vacances amb els meus pares! Vam passar 15 dies fantàstics de vacances. Jo vaig descansar un munt i vaig agafar forces per aquesta recta final. Vam veure la selva equatoriana, vam estar per la costa veient balenes i un munt de coses més. Equador és un país fantàstic per venir-hi de vacances, de veritat.

Ara ja em trobo en una recta final força llarga, ja que tornaré a principis de febrer. Si bé és cert que encara queden 5 mesos, dintre dels dos anys que jo estaré aquí, això ja olora a final, i això té la seva part bona, però també la dolenta. Durant un temps vaig tenir aquesta sensació de final i això no em deixava estar bé, ja que del que tenia ganes era de marxar i veure-us a tots (que no negaré que tinc moltíssimes ganes), però això no em deixava gaudir del meu dia a dia. Així que ara ja em prenc el temps que em queda com temps per gaudir del que faig i quan torni cap a Sant Cugat ja serà temps d’estar allà. La veritat és que encara tinc un munt de coses de les que gaudir aquí i el temps viscut aquí és l’ideal per mi.

Bé, de moment, això és tot, vaig a penjar aquest post, no sense abans demanar disculpes per haver trigat tant en escriure...

Segueixo aquí!!!!!

Hola! Ha passat tot el mes de maig sense que hagi escrit al bloc... ho sento. La veritat és que ha estat un mes súper intens... massa i tot. He arribat a agoviar-me una mica, però ara ja està i tot l’esforç ha valgut la pena.
El mes fort: l’escola de Ciudad de Israel... Quan l’any passat ens hi vam ficar de ple, ja sabíem que això era molt complexe i que ens estàvem llençant a la piscina. De totes formes la motivació és clara: tot plegat serveix per a què més de 60 nens que es troben en situació molt desfavorable puguin estudiar. Crec molt en l’educació com a camí per a què una persona i, per tant, un país, vagi endavant.
Per altra banda, penso que no hi ha dret que una persona tingui menys possibilitats d’estudiar pel lloc on l’ha tocat néixer. Així que la lluita per l’educació no s’ha de frenar mai. A més fem molta feina amb la comunitat, amb les mares de família, amb els nens, amb el dirigent (el “manda más”) de la comunitat. És gratificant entrar al sector i que la gent ja et conegui i que hi confiïn.
Amb el tema de l’educació és el mateix plantejament que ens fèiem al preparar les colònies a Bellvitge per 35 nens. Molta feina, pocs dies i pocs nens, però amb un sentiment fort de que val la pena.

Ens ha costat força aconseguir les coses per l’escola i això ens ha fet anar a cap, però ara ja funciona, ja està encaminada i queda anar fent millores. A més, a la mateixa escola, de tarda s’ofereix un espai en el que la gent major de 15 anys pot anar a acabar primària. De manera que tota la comunitat pot acabar amb els estudis de primària (ben important!). I el que és encara millor, al acabar poden venir a Hogar de Cristo els caps de setmana a fer batxillerat a distància. Genial!

Per altra banda estem preparant els tallers amb els mestres de les escoles amb les que treballem i un bon cronograma per començar escola de pares en algunes escoles. De vegades se’ns escapa la falta de coneixement per poder fer molt millor aquesta tasca, però el més important és endinsar-nos en això i transmetre la preocupació nostra de que tota la comunitat educativa (nens, pares i mestres) s’impliquin en l’educació dels nens.

Un altre punt del programa és el programa de beques. Consisteix en l’entrega de motxilles escolars (amb un kit escolar a dins) i mensualment mitja beca per les escoles. En les escoles privades és de 2,50 dòlars i en les públiques un dòlar. Per nosaltres és poc, però realment per a moltes famílies l’educació dels fills depèn d’això.
Així que durant maig també ens vam dedicar a l’entrega de motxilles, xulu perquè és contacte directe amb les senyores.

En el tema més personal, crec que ha estat el mes que menys activitat lúdico-festiva he tingut, i això també es nota. Ara ja estan a punt de marxar els xilens de casa (i venen tres més), i això implica moltes celebracions!
El tema del cansament també em feia trobar a faltar la gent, a vosaltres. Eren moments de voler agafar vacances... però també ho entenc com a època mig difícil que m’ajuda a seguir caminant.

Penso que tinc feina per fer (i no només a Hogar de Cristo) fins al gener que acabo els dos anys. A finals de juliol venen els meus pares de vacances aquí i ens espera un bon plan, però per això encara queda.

Per altra banda, Equador és molt divertit, jo em ric molt amb les coses que passen i amb com és la gent, però de la gent ja parlaré un altre dia.
Ara estem feliços perquè ens han posat un gran supermercat molt a prop de casa. Està a un kilòmetre. Abans podíem anar en bus, però ara han introduït línees noves i no permeten els bussos de sempre passar per una carretera força principal que és justament, on està aquest supermercat.
Doncs bé, quan van suspendre aquests bussos ràpidament es van posar camionetes (il•legals, evidentment) que, per 15 cèntims, et porten. És fantàstic. Triguem 10 minuts!!!!

Bé, ho deixo aquí perquè ja toca plegar de la feina, marxem tots junts en un bus que posa Hogar de Cristo i, si marxa, em toca agafar un bus.

Una abraçada a tots i fins aviat, Anna

Pd: ara ja tinc internet al meu ordinador, visca! És per un projecte que espero poder-vos explicar aviat (és sobre sant Ignasi).

Un munt de coses més...

Hola! Ara ja estem instalats a la nova seu d’Hogar de Cristo. Ja fa dues setmanes ens vam traslladar.
Estem més ficats en el que anomenem els “sectors”. Estem a la Sergio Toral. La Sergio Toral, a l’igual que la Balerio Estacio, la Janeth Toral,… són cooperatives on viu molta gent amb la que treballem.
No sé si ho havia explicat en alguna altra entrada, però el tema és que hi ha unes parts perifèriques de Guayaquil que són terra de ningú. El senyor (impresentable) Sergio Toral, igual que el senyor (impresentable) Balerio Estacio després d’unes petites batalles (amb morts entre mig) es van apoderar (robar) d’aquestes terres. Un cop són seves, les venen per solars, més o menys a 1000, 2000 dòlars que, evidentment, s’embutxaquen. Les famílies més empobrides compren un solar i és en aquest solar que posen la seva casa d’Hogar de Cristo (canya i fusta i de 4,80m per 4,80m).
Les condicions de vida són ben dolentes: sense aigua, amb llum robada dels cables de llum públics, en terres plenes de pols en època seca i totalment enfangats i envoltats d’aigua en època de pluja.
L’aigua se la venen mitjançant “el tanquero” que diu vendre aigua potable. Els omplen un tanc d’uns 50 litres per 70 cèntims o un dòlar. És un robatori perquè aquesta aigua l’han de fer servir per rentar roba, el menjar, beure, banyar-se tota la familia,… Així que us podreu imaginar que s’acaba ràpid. Ah! Tema important: les escombraries. Hi ha dues postures de la gent: cremar-la (amb lo qual contaminen) o deixar-la al al carrer esperar que l’empresa Vachagnon (encarregats d’això) la treguin. Com l’empresa en questió passa quan vol i s’emporta les escombraries que vol també contaminen. Així que estan envoltats d’escombraries i dels bitxets que això genera.
El que nosaltres volíem com entitat era estar al costat de la gent i treballar a prop seu perquè les sòcies han de venir sovint a la seu. Fins on estem nosaltres el carrer està asfaltat, tot i que les pluges han deixat les carreteres plenes de forats (bé, les pluges i els camions i busos que passen pels carrers).
Per anar i tornar ens han posat un bus (el expreso) que ens recull i ens deixa a l’antiga seu (a 5 minuts de casa). Està bé, tot i que és més cansat perquè toca més el sol i mengem més pols. De totes formes l’espai està molt bé, a mi m’agrada. Ara, però, tinc més dificultats per accedir a Internet. Per sort, una amiga em va deixar el seu portàtil i puc escriure des de casa i després amb un cop de pen drive penjar l’entrada al bloc.

Més coses: a l’entrada anterior explicava el que es venia: bateig, el comiat del Nacho, Catalunya Ràdio… Doncs bé, tot va sortir molt, molt bé.
La meva fillola es diu Bianca. La celebració va ser molt maca i senzilla. El padrí, un bon noi amb qui vam veure que teníem alguna gent en comú. Vam anar la Vivi i jo. La Vivi és una de les millors amigues que tinc aquí. Treballem al mateix departament i ens entenem perfectament. Després vam anar a casa de la nena, vam menjar molt bé, evidentment, i vam ballar una estona. Aquí, no es pot concebre una festa sense ball. Va ser molt divertit.
L’endemà vam acomiadar el Nacho (el madrileny que vivia amb nosaltres) amb una bona parrillada a la que van venir unes 50 persones. Va durar tot el dia. La veritat és que vam gaudir molt.
L’endemà a treballar i a la tarda… cap a Cuenca! Cuenca està a unes 4 hores i mitja en bus des de Guayaquil. Anem per una carretera que és millor no mirar durant tot el camí si no vols morir d’un atac de cor…jaja. Les carreteres estan malament i les corves no ajuden… però vam arribar (aquí només ens queda confiar… jaja). A les 20,30h jo era a Cuenca, sola, amb una adreça a la mà i un telèfon al que trucar per trobar-me amb els de Catalunya Ràdio que m’havia sortit apagat tota l’estona. Per sort jo em conec Cuenca una mica, així que vaig arribar a l’adreça que tenia, però allà no hi havia res. Preguntava a la gent, res, ningú no coneixia l’entitat que jo buscava. Al final, quan trobo algú que ho coneix m’envia a una altra adreça. Arribo i res, cap senyal de vida. Jo pensava: què faig a Cuenca, a la nit, sola i sense saber on he d’anar a parar. Així que vaig pensar que encara tenia temps per trobar-ho (el programa era a las dotze de la nit per sortir en directe) i que sinó anava a sopar, buscava un lloc on dormir i l’endemà feia visita turística.
Donant voltes vaig trobar Déu en forma de cyber. Entro, truco al mòbil espanyol que tenia d’ells i… res, altre cop apagat. De fet, generalment, els mòbils espanyols no funcionen a Equador, així que vaig decidir anar a sopar. Abans, però, vaig decidir tornar a provar-ho: truco de nou i, com Déu m’estima molt, em responen el telèfon!!!!!! Em van confirmar l’adreça que jo tenia i em van dir l’hora que hi serien. Perfecte! Vaig a sopar i, cap a les deu i mitja-onze i amb un bon cafè a sobre vaig anar cap a on eren ells.
Vaig arribar que estaven acabant de preparar el programa, però la veritat és que van estar molt atents i vam poder xerrar força. El programa va estar molt bé i, després de tants anys escoltant el programa per la ràdio des de casa, fa il·lusió estar allà en directe. Vaig tenir el meu minut de glòria ja que em van oferir l’espai per parlar una mica. Alguns em vau escoltar. Gràcies pels mails en el que em deieu això. A l’acabar em van donar el pòster del programa dedicat pel Bassas i em van regalar un boli que en la part d’abaix té un pen d’un giga!!!!! Incrïble. M’ho vaig passar molt bé, vaig conèixer gent molt maca i vaig parlar per Catalunya Ràdio! La veritat és que va ser genial.
Vam acabar a les cinc del matí, ells van recollir les coses i els vaig acompanyar a l’aeroport fins que ja van pujar a l’avió i jo em vaig agafar el bus de tornada cap a Guayaquil. Vaig arribar per dinar i a dormir! Molt xulu, de veritat. D’aquí la foto que he posat al bloc.

Al cap de dos dies el Nacho ja va marxar definitivament a Madrid.

Mentrestant estem fent força vida amb la Rocío y Darío. No sé si us he parlat d’ells dos, però són una parella de xilens que van venir a finals de gener. Viuen molt a prop nostre, tenen la nostra edat i la veritat és que són molt bona gent. Amb ells em porto molt bé. Algun dia ja penjaré una foto d’ells.

En el tema feina anem molt bé, però hi ha moments en el que és esgotador. Les escoles i la situació personal dels nens i de les famílies amb les que treballem estan en situacions tan limitants que a vegades un no sap què fer. Al principi de l’entrada explicava com viu aquesta gent, realment se’ls fa difícil poder pagar les mensualitats (que serien d’uns 5 dòlars), les malalties d’alguns membres de la familia fa que aquesta situació s’accentuï. Les escoles necessiten millorar molt en les infrastructures i a vegades ja no sabem d’on treure els recursos. Així i tot, creiem molt en el treball comunitari, en la força que aquesta gent té i en oferir eines que ajudin a que sigui la pròpia gent la que vagi endavant.
La feina a Hogar de Cristo és apasionant, però a l’hora esgotadora. De totes formes crec que val molt la pena i tot el que estic coneixent m’ajuda professionalment i sobretot a crèixer com a persona.
Al principi d’any vaig tenir una època en la que em costava més el dia a dia i pensava que potser ja era hora de tornar cap a St. Cugat, però ara ja sento que estic molt bé aquí i tinc ganes d’aprofitar el temps que em queda.

Alguns pregunten quan tornaré. No puc dir data exacte, però el que és clar és que el maig del 2009 com a tard he d’estar a Catalunya perquè em caduca el passaport.

Bé, ho deixo aquí, seguirem treballant, seguirem passant-ho bé i aguantant aquesta calor que a vegades ofega una mica. A qui se li va acudir posar un país on cau tan directament el sol?

Ai! Se m’oblidava Sant Jordi! El dia de Sant Jordi en sí vaig estar malalta, però unes bones amigues em van fer un petit llibre de dues pàgines en el que s’explica la història del dia… molt xulu. La gent em va felicitar perquè entre ells s’ho anaven dient. Espero que a Catalunya fos un bon dia!!!!!!!

Ara sí, m’acomiado. Fins aviat i gràcies per llegir el bloc! Sento no poder respondre tots els mails...

A Cuenca, amb el Matí de Catalunya Ràdio

Acabo de mirar els dies que fa que no escric al bloc... jo sabia que eren molts, però ara sí que m'he passat, més d'un mes! Em sap greu, sempre penso en escriure i mai no acabo de trobar el moment.
Però hi ha mil coses per explicar, així que allà vaig.

Els voluntaris sempre diem que a Equador, tot és possible. Doncs bé, és cert. El primer exemple és que ens va trucar una amiga nostra que es dedica a la publicitat per dir que estàven buscant extrangers per un anunci! jaja. Així que dos de casa i jo hi vam anar. Divertidíssim. Mira a la càmara, ara digues aquesta frase, ara mira cap a l'altra banda, ara posa't de perfil, ara gira el cap, somriu... i després la sessió de fotos! jaja. Al final no ens van agafar (no entenc el per què... jaja), però no sé perquè una de les il·lusions de la meva vida és fer un anunci de la tele i ara ja he estat una mica més a prop... jaja.

Per Setmana Santa vam marxar a Quito i a Baños. Divertit, molt; però també ens van passar coses. Vam anar tots els de casa i algún amic més. El Nacho, el madrileny, va estar de viatge per Llatinoamèrica amb un altre amic seu. Van tornar just per Setmana Santa i vam anar a Quito un dia, per després anar a Baños i juntar-nos amb els altres de casa. Estàvem a una cefeteria prenent algo i va venir un nen de 6 anys més o menys a demanar calers. Li vam dir que no i vam continuar xerrant. Al sortir... no! La motxilla, on és? El nen es vam emportar la motxilla del Nacho i del seu amic on duien el passaport, el billet d'avió de l'amic, càmara de fotos, peles,... Així que pel nen va ser un bona robada, per nosaltres, una bona jugada... Vam sortir al carrer, però era divendres sant, així que estava ple de gent i no el vam poder trobar. Al sortir de la cafeteria hi havia, sense exagerar, 25 policies a la paret de davant... res, no el van veure. És a dir, no fan massa bé la seva feina, els hi vam dir amb molt de carinyu, i realment ens van donar la raó. El cas és que el Rodrigo, amic del Nacho, marxava dilluns des de Guayaquil i nosaltres estàvem a Quito (8 hores en bus), sense bitllet, sense passaport i amb tot tancat. Vam poder fer la denúncia i el dilluns, des de Guayaquil van anar al Consulat i després de moltes baralles, va aconseguir marxar.
Per altra banda, a Baños, es pot fer un recorregut en bicicleta. Jo em moria de ganes ja d'agafar una bici, així que les vam llogar. Va haver un moment en que jo anava primera i m'anava a ficar per un túnel i els que anaven darrera van començar a parlar entre ells: no, que no és per aquí, l'Anna s'està ficant malament! I una del grup va dir: Annnnnnnnnnnaaaaaaaaaaaaaa, nooooo!!!!!!!!!! Per mi, el crit era com de que havia passat quelcom horrorós i de l'ensurt em vaig caure de la bici perquè vaig frenar de cop. Diuen que vaig caure fatal, com que em podia haver obert el cap, però res, només em vaig fer una bona rascada a la mà que ja està a punt de curar-se del tot. Serà que ja sé caure del bici... jaja, no sé. Del mateix crit una noia que mig dominava la bici va caure també, però va ser més greu. Es va obrir el cap (2 punts) i es va trencar la clavícula, tant, que la van haver d'operar. Ara, però, ja s'està recuerant.

A la feina, endavant, molt bé. Però realment és esgotador. Entre les escoles que no tenen recursos, els directors corruptes i l'inici del curs, estem que no parem. Una cosa bona que tenen en educació és que l'Ajuntament regala els llibres de text a les escoles públiques. L'any passat vam demanar llibres per les escoles privades amb les que nosaltres treballem (que tenen molt pocs recursos) i ens els van donar. Doncs bé, aquest any estaven incloses a les llistes! Perfecte! El més divertit va ser anar a buscar els llibres. Erem 5 escoles que ens vam ajuntar, a més els directors ja es coneixen entre ells. Lògicament demanaven uns requisits per rebre els llibres... Requisits que un té si l'escola està legalitzada, però no era el cas! Així que gairebé sense papers i amb cara de pena vam aconseguir els llibres! Genial.
Per altra banda estic ficada en coses de formació. He preparat un manual sobre Inteligència Emocional, Programació Neurolingüística, lideratge, treball en equip i resolució de conflictes. Res de l'altra món, però ha quedat prou bé. Ara estic fent tallers amb les promotores (les que treballen directament amb les sòcies en els bancs comunals) sobre tot això. En mitja hora en tinc un! Realment m'agrada molt.
Més coses surrealistes. Avui és el bateig de la filla d'un director de les escoles amb les que treballem.. El més curiós i genial: en són la padrina! jaja. La meva primera fillola de bateig és equatoriana. Es diu Bianca. Ja us explicaré.

Per si no hi havia prou moviment, ahir vam fer un soparet de comiat per la Silvia, una noia alemanya que ha estat 3 messos amb nosaltres. Molt maca, la noia. Després d'estar investigant la vivenda pels sectors (cases de canya) va marxar a les fabeles de Brasil per fer un estudi comparatiu. Ara ja ha marxat a Alemanya. Per altra banda, demà tenim el mega comiat del Nacho, el madrileny de casa, que ja marxa definitivament. Em quedo sola amb mil xilens! jaja.

Ara sí, explico el tema del títol de l'entrada. Alguns ja sabreu que el Matí de Catalunya Ràdio, el programa del Bassas, està anant sobre Equador. Entre altres coses, venen aquí a fer el programa. Així que la meva mare, després de parlar-ho ella i jo, els va trucar, els hi va dir que jo era aquí, a Guayaquil, que era catalana, que treballava a Hogar de Cristo i els va donar el meu número de telèfon (fantàstic!).. Em van trucar i em van dir que no podien posar res nou en el programa, però que em convidàven a anar dimarts a Cuenca (a 4 hores i mitja en bus). El programa és en directe, així que aquí es fa de dotze de la nit a les cinc del matí! I jo me n'hi vaig! jaja. La veritat és que fa il·lusió. Suposo que estaré allà d'oient, però mai hagués pensat que acabaria anant a l'estudi 1 de Catalunya Ràdio (des d'on fan la majoria dels programes) a Equador! jaja.

Per altra banda, ja veieu la situació del país. Les pluges han passat força, però ho han deixat tot fatal, hi hagut zones ben castigades en les que s'havia d'arribar a les cases en barca per poder donar quelcom... Mentres les relacions amb Colòmbia van fent, però la veritat és que tampoc no se'n parla massa, però d'això ja escriuré un altre dia.

Bé, en 10 minuts comença el taller i he d'acabar d'instalar les coses, ho deixo aquí.

Una abraçada i fins aviat!

Llueve, no hace frío pero llueve...

Bon dia a tothom!
Sembla que m'hagi acostumat a escriure un cop al mes al bloc. No és pas que ho vulgui així, sino que el temps no em permet més. No és que no tingui temps ni per respirar, per sí per estar davant de l'ordinador i menys, internet.
El que sí que trobo important que quan passa, visc o sento alguna cosa nova penso: "això ho posaré al bloc". Seria una mica l'espai en el que hi deixo el que visc...

Aquest mes ha estat potent de feina i és que la meva companya de feina i bona amiga, la Vivi, ha marxat de vacances i, evidentment, la feina s'ha multiplicat. Ara estem a l'època de pluges. Des de que es va iniciar l'any (sense exagerar, va ser l'1 de gener), va començar a ploure i no para ni un sol dia. Al matí, a la tarda, a la nit, quan sigui, però en un moment del dia plou. D'aquí el títol del bloc, i és que aquí no es pot relacionar pluja amb fred, sinó amb calor. Ja sabeu, fa moltíssima calor i això provoca fortes pluges. Tan fortes que hi ha hagut inundacions (sembla que per la tele ha sortit, oi?). Aquí estem en estat d'alerta perquè hi ha sectors en els que treballem que han perdut molt per les pluges, estem recopilant material per portar-lo cap aquests sectors. L'any passat la nostra casa es va inundar, ara vivim una mica més amunt, així que hi ha menys perill, però de totes formes hem d'estar atents, perquè tenim força goteres.
Bé, el fet de les pluges fa que estigui tot inundat, que l'herba creixi ràpidament i que sigui impossible bé arribar a les escoles o bé fer-hi classe. Així que els nens estan de vacances, però nosaltres no. És el moment de preparar tot l'any, de fer els projectes, de crear vincles interinstitucionals i de treballar per escoles que necessiten entrar-hi de fons.
Concretament estem treballant per tres escoles. Una "El futuro de Carlitos". Sí, quin nom! jaja. Però és d'una família amb la que treballem força i el fill (que és el director) es diu Carlos. És aquella escola de la que parlava en una altra entrada, que va rebre el suport de la Cervecería Nacional. Estem mirant com aprofitar els diners, disnenyant una nova escola (per eliminar definitivament la canya,...). No és que ara ens dediquem a l'arquitectura, però sí a moure els cables per fer que això vagi endavant. L'altra escola és la "Francisco Zevallos Reire" en la que el director és un penques i no fa més que mirar per benefici seu i les mares, algunes molt i d'altres s'atraveixen una mica, es queixen. Així que fem reunions amb el director, anem a l'escola per veure com fa les matrícules, a què dedica els calers que té,...
La darrera escola, en la que estem més ficats és "Ciudad de Israel". Ja la coneixeu. La vam iniciar al maig passat, de canya i ara ja es cau. Va durar el que havia de durar: un any, però ara ja les pluges l'han acabat de fer malbé. El cas és que estem treballant un munt per posar-la d'estructura metàlica, gastant el mínim possible. S'ha de treure totes herbes que hi ha (tornarem a agafar el "machete"), s'ha de posar terra especial per a què les pluges no filtrin, s'ha de posar l'escola (dues cases de ciment d'Hogar de Cristo que ens brinda una altra empresa -Cotecna-), hem de posar els banys, espai de joc,... Així que estem molt endinsants amb dues institucions més: E.dúcate y els Salesians. És feinada i mals de cap, però segur que al final tot surt bé i valdrà la pena.

Més temes: em va caducar el cens, dura un any. Així que vaig anar a Migració amb tots els meus papers. Això és lent. Has d'arribar a les 7h del matí i fer la cua al carrer. A les 7,30h deixen entrar, però no es comença a atendre fins les 8h. Donen torn per ordre d'arribada i un ja va amb moooolt de temps per endavant, paciència i un llibre. Aquest cop va ser diferent i és que aquí, a Equador, tot és possible. Com deia a les 8h obren (hi ha gent des de les 6h). Allà ens diuen que s'ha caigut el sistema, que ens esperem. Jo em poso a llegir asseguda a les escales i una noia colombiana al cap d'una estona em demana que ens intercanviem els telèfons i que la mantingui avisada si torna el sistema ja que va amb una nena petita i vol anar a menjar alguna cosa. Cap a les 10h surten els de Migració i ens diuen que ho senten molt, però que el sistema no torna, així que és tonteria estar allà esperant. Més o menys, esperant la gran frase "vuelva usted mañana", però aquest cop ens diuen que tornem a la tarda. Li poso un sms a la noia colombiana i li ho explico. M'aixeco, marxo juntament amb tota la gent i quan encara no havia pujat al bus em truca la colombiana: Anna-em diu-vine que ja ha tornat el sistema! Acabo de passar per aquí i em diuen que ja ha tornat!!! Què dius??? En sèrio? Hi torno i efectivament, només dues persones davant meu (de les 15 que tenia) s'han esperat, així que abans de les 11h surto amb el meu carnet a les mans que em permet estar aquí fins el 20 de gener del 2009. Genial.

Per altra banda, vaig seguint tot el que passa per l'altra banda del món per internet i per les cròniques dels meus pares, vaig veient com el Barça va retallant punts al Madrid (bien!) i com s'acosten les eleccions, en les quals, deixeu-me dir-ho, vull que guanyi el Zapatero. A la gran pregunta: no, no votaré. Però el més graciós és que aquest any justament m'ha tocat ser a la mesa electoral! jajaja. Així que vaig enviar per fax els meus papers que acrediten la meva estada aquí.

En l'entrada anterior vaig dir que per fi tornava a italià i que em feia molta il·lusió. Vam tornar i som dos a classe, la Cynthia, una noia molt maca, i jo. Però jo estic començant a pensar en deixar-ho. Bàsicament pels calers, i perquè tampoc no ho aprofito. Ara necessito més tranquilitat. Ahir ho vaig parlar amb la Cynthia i, pobre, es va quedar malament perquè això vol dir que tancaran el curs, però evidentment, ho enten.

Tinc ganes d'acabar de conèixer el país, ara ve Setmana Santa i més endavant marxaré 4 dies a l'Orient. Ja us explicaré.

Ara estic envoltada de xilens. El Nacho, el madrileny, va marxar amb un amic a fer ruta per llatinoamèrica i ens hem quedat a casa els tres xilens i jo. A més han vingut una parella nova, molt macos, que viuen a 100 metres de nosaltres, una amiga de la Bárbara que viu a casa i la nòvia de l'Italo que està força amb nosaltres. Ara sóc una xilena més... jaja. De totes formes també vaig amb equatorians. I m'agrada molt.
Fa dos caps de setmana vam anar a Salinas a celebrar l'aniversari d'una amiga que ara ve força amb nosaltres. Va ser xulu, foguera a la platja...

Bé, he d'entrar a treballar, així que aquí queda. Em deixo coses al tinter, però ja aniran sortint.

Continuarem passant calor, anant a la platja, tapant-nos de les pluges i gaudint.

Petons i no passeu fred!

A l'Ecuador!!!

Sí, ho sé, fa temps que sóc a l’Equador, però ara és en doble sentit, perquè justament avui fa un any que vaig marxar i, com vaig venir per dos anys, sóc a l’Equador de la meva estada aquí!
La veritat és que fa il·lusió. L’altre dia, parlava amb unes amigues d’aquí i comentàvem que era molt curiós que durant aquest 2007 passat m’he relacionat directament (sense telèfons i internets) amb gent que he conegut aquest any i amb 6 persones més que han caigut per aquí.

També fa una mica més d’un any que vaig iniciar el bloc, que vam fer aquella festa de comiat, que em vau regalar la càmara de fotos, l’agenda que és testimoni de tot el que faig i el calendari que ja ha donat la volta sencera i continua penjat, només que amb un dia de retard, però crec que encara no em perdo en el temps… jaja.

Crec que ara toca allò de valorar, doncs ho faré. En general puc dir que estic molt contenta de ser aquí, moltíssim. Estic aprenent molt, a nivell personal, laboral,… crec que estic creixent i això m’agrada.

També és cert que se us troba a faltar, però crec que el secret està en pensar el just i necessari en la gent de l’altra banda del xarcu.

El cap d’any el vaig passar a la platja, a Salinas. Mentre vosaltres entràveu al 2008 jo estava banyant-me… jaja. Aquí fan el que diuen la crema “de los viejos”. Fan personatges amb paper matxé i els cremen amb tot el dolent de l’any que just el deixa. Nosaltres vam estar a la platja veient la crema dels “viejos” juntament amb petards, focs artificials,… genial.

L’any ha començat fort, tenim força feina. Ahir es van graduar 170 nois i noies que fan batxillerat aquí. Tot un mèrit l’esforç que fan aquests nois que no han tingut l’oportunitat d’estudiar i ara fan tot el possible per no deixar perdre aquesta oportunitat.

Demà ja començo l’italià de nou! En tinc ganes, la veritat. M’ho passo bé i és una estona en la que em trobo molt a gust.

Bé, ho deixo aquí, agraeixo els comentaris que deixeu, fan que això es mantingui viu i que jo m’animi a seguir escrivint. No és que no vulgui escriure, sinó que a vegades em queda poc temps per això.