Després d'una jornada de treball d'oficina (sisi, treballo en oficines, sentint tota l'estona el telèfon, el teclat, les impressores,...) tinc el cap una mica saturat, però no volia deixar d'escriure.
Ahir ja ens vam posar en marxa a comprovar dades de les mares dels nens becats que tenen casa a Hogar de Cristo. Avui hem continuat fent el mateix, mentre estava fent la feina ha vingut un voluntari, un noi de 15 anys que treballa per aquí també. Estan obligats a fer voluntariat durant les vacances. Hem estat xerrant molt bé i m'ha expressat la seva debilitat pel Barça, era un gran coneixedor de la realitat blaugrana, però a més hem estat compartint com és la vida a cada lloc (Guayaquil i Catalunya). Per mi ha estat un bon moment per barrejar cultures i sobretot per aprendre dels altres i de la seva manera de fer.
Ahir a la tarda vam fer una sortideta que va estar molt bé. Ens van convidar a un acte en el que es tractaven les estrategies educatives a Ecuador de cara el 2007, oferint una agenda 2007-2015. Tot plegat sembla ambiciós, però sembla que ja han aconseguit força cosa. Volen que sigui un tema de carrer, que tothom prengui consciència de la importància de l'educació, que a les escoles es faci una tasca de cualitat, que s'evitin els maltractes a casa i a l'escola...
Per altra banda, treballen amb el govern per a què prenguin compromisos i els tirin endavant.
A més, és un bon moment per fer contactes perquè les "grans institucions" de l'educació estan allà podem posar-nos d'acord amb coses.
Després vam estar voltant pel centre i vam comprar un petit radioK7! Ara ja podem escoltar música a casa!
Estic animada i contenta amb la feina, a més es compta amb mi i la "jefa", una crack que va estar un anyet a Barcelona estudiant a l'UAB!!! és molt maca i ens tracta molt bé.
Canviant de tema, al final sembla que no anirem a muntar la casa dissabte, però ens hem animat amb les de casa per anar a còrrer una mica perquè a més es veu que han organitzat unes mega-jornades esportives amb tot els d'Hogar de Cristo!
Pel que fa al meu estat anímic sembla que encara m'estic adaptant, però estic amb ganes, tot i que falta la gent més propera (vosaltres), però això ja ho explicaré un altre dia...
Una altra cosa que fa gràcia és veure la importància que li donen a dies que per mi poden significar poc o gens. Estan tots animadíssims amb St Valentí!!! q a mi m'importa poquet i tindrem 4 dies de festa per Carnestoltes! Aquí es celebra molt i nosaltres marxarem a Manabí, a prop de la platja a unes cabanes que diuen que hi ha per allà... genial.
Bé, ara toca descansar, escriuré més un altre dia.
Fins aviat!
miércoles, 7 de febrero de 2007
lunes, 5 de febrero de 2007
ja comença la feina!
Avui m'he iniciat en la meva feina, per fi! (Natxo, ara sí que m'he posat de debò). M'han explicat en què consisteix la meva tasca i sembla que ens espera una feinada gran, però molt guapa.
Treballem amb 23 escoles oferint beques als nens, a més de material escolar. El més important, però, és que treballarem amb les i els directors i les mestres per tal de fer formació.
Per altra banda, es farà una feina de nutrició i higiene. Fa il·lusió estar ficada en aquest projecte perquè sento que puc aprendre molt, és una bona oportunitat. A part m'agrada molt i gaudiré visitant les escoles i tractant la gent directament.
De totes maneres sembla que costa arrencar i jo ho voldria començar a fer tot ja, però cal paciència (ho havia dit ja? jaja).
Per altra banda, dir-vos que ja he aconseguit els papers, ja estic censada! Vam anar a immigració i ens van convidar a marxar i que tornéssim l'endemà. La Mari Carmen (la noia de casa) i jo vam anar amb la idea de no marxar d'allà sense el carnet, així que els vam dir que no ens pensàvem moure i ho vam aconseguir!
Com ja us vaig dir us passo l'adreça postal d'Hogar de Cristo per si algú té ganes d'enviar alguna cosa:
Hogar de Cristo
Hno. Roberto Acosta
Anna Santiago
Voluntariado
Casilla 09-01-4201
Guayaquil
Ecuador.
Aquest divendres tenim el primer partit de voley! Estem tots rovellats, pot ser impressionant!!!
El dissabte anirem a construir una casa (està feta, només d'hem d'ajuntar les parets) i diumenge tenim una festa d'aniversari! La Chayo, la filla de la Gabi i del Lucho (els nostres veïns i els qui estan per nosaltres) fa 5 anys!
Bé, poc a poc això s'està animant, i ja m'agrada! A més fem unes partides de cartes a la nit xulíssimes, això de no tenir cap més distrecció ajuda.
No deixeu d'escriure i ànims amb els exàmens!
Treballem amb 23 escoles oferint beques als nens, a més de material escolar. El més important, però, és que treballarem amb les i els directors i les mestres per tal de fer formació.
Per altra banda, es farà una feina de nutrició i higiene. Fa il·lusió estar ficada en aquest projecte perquè sento que puc aprendre molt, és una bona oportunitat. A part m'agrada molt i gaudiré visitant les escoles i tractant la gent directament.
De totes maneres sembla que costa arrencar i jo ho voldria començar a fer tot ja, però cal paciència (ho havia dit ja? jaja).
Per altra banda, dir-vos que ja he aconseguit els papers, ja estic censada! Vam anar a immigració i ens van convidar a marxar i que tornéssim l'endemà. La Mari Carmen (la noia de casa) i jo vam anar amb la idea de no marxar d'allà sense el carnet, així que els vam dir que no ens pensàvem moure i ho vam aconseguir!
Com ja us vaig dir us passo l'adreça postal d'Hogar de Cristo per si algú té ganes d'enviar alguna cosa:
Hogar de Cristo
Hno. Roberto Acosta
Anna Santiago
Voluntariado
Casilla 09-01-4201
Guayaquil
Ecuador.
Aquest divendres tenim el primer partit de voley! Estem tots rovellats, pot ser impressionant!!!
El dissabte anirem a construir una casa (està feta, només d'hem d'ajuntar les parets) i diumenge tenim una festa d'aniversari! La Chayo, la filla de la Gabi i del Lucho (els nostres veïns i els qui estan per nosaltres) fa 5 anys!
Bé, poc a poc això s'està animant, i ja m'agrada! A més fem unes partides de cartes a la nit xulíssimes, això de no tenir cap més distrecció ajuda.
No deixeu d'escriure i ànims amb els exàmens!
la protesta pel canvi climàtic
Després explicaré la posada en marxa de la meva feina aquí, però abans volia fer una petita reflexió sobre la notícia que donava www.telenoticies.cat sobre la protesta.
Vaig llegir per internet que es volia fer una apagada general a les cases el dijous a les 20h durant 5 minuts com a protesta pel canvi climàtic, cosa que em va semblar molt bé.
La gràcia va ser llegir a les 18,30h que l'apagada havia anat molt bé tot i que només s'havia fet a Europa... vaig pensar que era "fantàstic" que se'ns jutgés abans d'hora... des d'on sóc jo vaig pensar: "a Amèrica Llatina no hem respòs perquè la notícia no ens ha arribat massa i sobretot perquè ENCARA NO SÓN LES VUIT DEL VESPRE!!!". Encara no eren les vuit i ja s'estava dient que l'apagada mundial havia estat un èxit. L'hauríem d'haver fet a les dues de la tarda...
Així que vaig adonar-me una vegada més de la importància de saber llegir les notícies perquè la font que jo vaig mirar era catalana i no pas equatoriana...
Bé, no té més, no passa res, però vaig fer-me una petita reflexió i la volia compartir.
Una abraçada!
Vaig llegir per internet que es volia fer una apagada general a les cases el dijous a les 20h durant 5 minuts com a protesta pel canvi climàtic, cosa que em va semblar molt bé.
La gràcia va ser llegir a les 18,30h que l'apagada havia anat molt bé tot i que només s'havia fet a Europa... vaig pensar que era "fantàstic" que se'ns jutgés abans d'hora... des d'on sóc jo vaig pensar: "a Amèrica Llatina no hem respòs perquè la notícia no ens ha arribat massa i sobretot perquè ENCARA NO SÓN LES VUIT DEL VESPRE!!!". Encara no eren les vuit i ja s'estava dient que l'apagada mundial havia estat un èxit. L'hauríem d'haver fet a les dues de la tarda...
Així que vaig adonar-me una vegada més de la importància de saber llegir les notícies perquè la font que jo vaig mirar era catalana i no pas equatoriana...
Bé, no té més, no passa res, però vaig fer-me una petita reflexió i la volia compartir.
Una abraçada!
viernes, 2 de febrero de 2007
els microcrèdits o les 2es oportunitats...
Aquest matí he estat fent papers (què pessat és ser immigrant) i m'he estat passejant pel centre de la ciutat. He anat sola per primer vegada, així que m'he hagut d'espavilar, però he superat la prova!
Durant ahir i aquesta tarda m'han estat explicant com funciona el tema dels microcrèdits. Una promotora va a un zona concreta on Hogar de Cristo treballa i fa una xerrada explicativa a tots, se'ls explica en què consisteix tot plegat i se'ls convoca per una segona reunió pels interessats en els microcrèdits.
Es tracta de formar bancs de unes quantes dones i se'ls dóna un crèdit per a què elles puguin muntar un negoci o quelcom semblant mentre se'ls ofereix cursos que els serveixin pels seus negocis.
Durant un temps determinat el negoci ha d'haver funcionat i cada dona ha d'anar tornant els diners per poder rebre més, tot sense interessos.
Per altra banda van creant un fons solidari d'on poden tirar en cas que una d'elles no pugui pagar tot el que deu. A més creen un fons que seria com una assegurança, poden fer-se exàmens mèdics,...
D'aquesta manera les dones que tenen poca cosa passen a tenir una oportunitat i es motiven per tirar endavant el seu petit negoci.
Una mica seria el que deia en Martí i Pol en un fragment del seu poema "Ara mateix": De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
El cap de setmana es presenta tranquil·let, però segur que sortiran activiats, de moment sembla que ens estem animant per fer aviat un partit de voley i per anar a visitar l'Hospital de nens amb les companyes de casa.
A partir de dilluns espero posar-me a tope amb l'"Apoyo escolar", a més ens tocarà visitar escoles... té bona pinta.
Aviat us diré l'adreça on es poden enviar cartes o el que vulgueu, però només per si us ve de gust, eh! A mi això del bloc i del mail ja m'agrada.
Ah! No tinc telèfon, però aquí sembla que està arribant la dèria dels mòbils per la que vam passar també nosaltres. Novetat, voler tenir el millor i enviar sms tontos... és l'inici, és per on hem passat tots, que les noves tecnologies no ens tinguin atrapats! Només hi són per estar al nostre servei, sense abusar...
Per aquí continuem envoltats dels nostres amics els mosquits, les formigues i les mosques...
Que gaudiu tots plegats del cap de setmana i gràcies, gràcies, gràcies per escriure!
Durant ahir i aquesta tarda m'han estat explicant com funciona el tema dels microcrèdits. Una promotora va a un zona concreta on Hogar de Cristo treballa i fa una xerrada explicativa a tots, se'ls explica en què consisteix tot plegat i se'ls convoca per una segona reunió pels interessats en els microcrèdits.
Es tracta de formar bancs de unes quantes dones i se'ls dóna un crèdit per a què elles puguin muntar un negoci o quelcom semblant mentre se'ls ofereix cursos que els serveixin pels seus negocis.
Durant un temps determinat el negoci ha d'haver funcionat i cada dona ha d'anar tornant els diners per poder rebre més, tot sense interessos.
Per altra banda van creant un fons solidari d'on poden tirar en cas que una d'elles no pugui pagar tot el que deu. A més creen un fons que seria com una assegurança, poden fer-se exàmens mèdics,...
D'aquesta manera les dones que tenen poca cosa passen a tenir una oportunitat i es motiven per tirar endavant el seu petit negoci.
Una mica seria el que deia en Martí i Pol en un fragment del seu poema "Ara mateix": De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
El cap de setmana es presenta tranquil·let, però segur que sortiran activiats, de moment sembla que ens estem animant per fer aviat un partit de voley i per anar a visitar l'Hospital de nens amb les companyes de casa.
A partir de dilluns espero posar-me a tope amb l'"Apoyo escolar", a més ens tocarà visitar escoles... té bona pinta.
Aviat us diré l'adreça on es poden enviar cartes o el que vulgueu, però només per si us ve de gust, eh! A mi això del bloc i del mail ja m'agrada.
Ah! No tinc telèfon, però aquí sembla que està arribant la dèria dels mòbils per la que vam passar també nosaltres. Novetat, voler tenir el millor i enviar sms tontos... és l'inici, és per on hem passat tots, que les noves tecnologies no ens tinguin atrapats! Només hi són per estar al nostre servei, sense abusar...
Per aquí continuem envoltats dels nostres amics els mosquits, les formigues i les mosques...
Que gaudiu tots plegats del cap de setmana i gràcies, gràcies, gràcies per escriure!
jueves, 1 de febrero de 2007
Aquests dies de silenci es deuen simplement a la dificultat per entrar a internet! Ara sembla que tinc una estoneta i, després dels vostres comentaris, és impossible deixar d'escriure! Gràcies!!!
Aquests dies he anat força amunt i avall, us explico.
Encara estic fent la inducció, però ara estic més per l'altre edifici d'Hogar de Cristo, més a prop de casa.
Sembla que ja em començo a introduir en el tema educació amb el programa de "Apoyo escolar". M'estic llegint coses ja fetes per treballar a partir d'aquí, però sembla més complicat quan no tens internet a l'abast, quan no tens a mà els llibres que van bé (tot i que m'he emportat uns quants) i sobretot quan no tens la gent amb qui saps que treballes bé, molt bé.
A més he visitat les cases i les persones que tenen el seu cas a Fondo Social, vol dir, lo peor de lo peor... He sentit testimonis que posen la pell de gallina i et demanes a què es deu tanta injustícia, i quina part de responsabilitat tenim nosaltres, en què ens estem exedint, com es pot frenar, com lluitar... A l'acabar les visites vam anar a un hospital de nens que funciona molt bé. En una sala hi havia 14 llits i 14 cadires que acompanyàven a cada nen. Allà estava el fill d'una de les dones visitades ja que havia tingut un accident i tenia el taló destrossat. L'acompanyava la seva àvia, a la quan li havia donat ambòlia 3 cops i tenia una part del cos amb dificil moviment.
Només entrar allà em van venir ganes de quedar-me a estar amb aquells nens, a oferir-los-hi el meu temps, el meu espai, el meu... no ho sé, a oferir-me.
Veient això entens una vegada més que és coneixent que s'estima i és estimant que es dóna... companys, anem a veure què passa pel nostre voltant i posem-nos en marxa...
Per altra banda ja he parlat amb altra gent i m'estic ficant a col·laborar en una parròquia i potser (encara està una mica a l'aire) a muntar un grup de joves amb els de Fe y Alegría. Tot arribarà, de moment les ganes hi són, però els moments de dubtes, de cansament, de pors... també hi són. Malgrat tot, confiant, lluitant i pregant... Aquesta gent m'està ensenyant a ser creient d'una manera més propera. Poc a poc.
Ara toca fer papeleo, amunt i avall, es preveuen llargues cues i molta paciència, aquí sense paciència no es pot fer res i de vegades esperar massa llargament desespera... toca aprendre d'una altra manera d'actuar.
Aquests dies he anat força amunt i avall, us explico.
Encara estic fent la inducció, però ara estic més per l'altre edifici d'Hogar de Cristo, més a prop de casa.
Sembla que ja em començo a introduir en el tema educació amb el programa de "Apoyo escolar". M'estic llegint coses ja fetes per treballar a partir d'aquí, però sembla més complicat quan no tens internet a l'abast, quan no tens a mà els llibres que van bé (tot i que m'he emportat uns quants) i sobretot quan no tens la gent amb qui saps que treballes bé, molt bé.
A més he visitat les cases i les persones que tenen el seu cas a Fondo Social, vol dir, lo peor de lo peor... He sentit testimonis que posen la pell de gallina i et demanes a què es deu tanta injustícia, i quina part de responsabilitat tenim nosaltres, en què ens estem exedint, com es pot frenar, com lluitar... A l'acabar les visites vam anar a un hospital de nens que funciona molt bé. En una sala hi havia 14 llits i 14 cadires que acompanyàven a cada nen. Allà estava el fill d'una de les dones visitades ja que havia tingut un accident i tenia el taló destrossat. L'acompanyava la seva àvia, a la quan li havia donat ambòlia 3 cops i tenia una part del cos amb dificil moviment.
Només entrar allà em van venir ganes de quedar-me a estar amb aquells nens, a oferir-los-hi el meu temps, el meu espai, el meu... no ho sé, a oferir-me.
Veient això entens una vegada més que és coneixent que s'estima i és estimant que es dóna... companys, anem a veure què passa pel nostre voltant i posem-nos en marxa...
Per altra banda ja he parlat amb altra gent i m'estic ficant a col·laborar en una parròquia i potser (encara està una mica a l'aire) a muntar un grup de joves amb els de Fe y Alegría. Tot arribarà, de moment les ganes hi són, però els moments de dubtes, de cansament, de pors... també hi són. Malgrat tot, confiant, lluitant i pregant... Aquesta gent m'està ensenyant a ser creient d'una manera més propera. Poc a poc.
Ara toca fer papeleo, amunt i avall, es preveuen llargues cues i molta paciència, aquí sense paciència no es pot fer res i de vegades esperar massa llargament desespera... toca aprendre d'una altra manera d'actuar.
lunes, 29 de enero de 2007
Sessió de cinema, sessió cultural
Després de passar el meu primer cap de setmana complet a Guayaquil em venen al cap força moments que vull compartir.
El matí va dissabte el vam dedicar a la neteja de la casa i de la roba, ben quotidià per aquí. Fa gràcia perquè aquí estens la roba al matí i al migdia ja la pots treure, s'asseca en dos segons!
Amb la Mari Carmen (la noia de Madrid que viu amb mi) vam anar a passar la resta del dia al centre. Allà es veu tot diferent, hi ha més vida, més botigues... i un cinema!
Vam anar a comprar coses per la casa, fer trucada a la família, revelar fotos (ja tinc totes les fotos de la festa de comiat!), passejar i al final vam anar al cinema a veure "Babel". La pel·lícula és fantàstica, però el més curiós és veure com afecta la cultura en una sala de cine. Durant la pel·li va haver gent entrant i sortint, sonaven missatges de mòbil... i no passava res, però el més curiós va ser que els llums es van obrir una mica abans de que acabés la pel·li, just quan posaven a qui la dedicaven i començaven a sortir les lletres i tothom es va aixecar de la butaca i en 15 segons tan sols quedàvem la Mari Carmen i jo a la sala, païnt una mica la pel·li, és a dir, fent el que es fa per les nostres terres. Les dues vam flipar, era com si els hagéssin posat una agulla al seient.
El cas en sí és poca cosa i simplement provoca gràcia, però després, donant-li voltes. T'adones de fins a quin punt afecten les diferències culturals en el quotidià i sobretot t'adones que quan una persona emigra cap a Catalunya no cal que s'aprengui la discografia del Llach, que sigui del Barça i s'apunti a Castellers, sinó que l'ajudem a situar-se. Vull dir: com ens saludem, quan es paga el bus, si cal aixecar-se quan ve algú, fins a quina hora es pot trucar a les cases i un llargíssim etcètera... Aquestes coses són les que descol·loquen, les que et deixen fora de joc i amb les que et sents perdut; i no tant seguir els partits blaugranes o entendre quan un castell a fet l'aleta quan tocava o no.
L'endemà, després de visitar el Parque Histórico de Guayaquil (espècies maques) vam fer una altra sessió de cinema a casa del Lucho i la Gabi (els nostres veïns que ens cuiden un munt), aquest cop vam veure "Hotel Rwanda", fantàstica. A l'acabar, igual, els equatorians s'aixequen i se'n van i la Mari Carmen i jo sentades i rient del mateix fet. Just després el Lucho ens va previndre de les fortes pluges que ens esperen i com casa nostra queda en un carrer que s'enfanga de seguida i les inundacions a les cases són fortes ens traslladarem un carrer més amunt i allà estarem tranquils. Després de veure "Hotel Rwanda" ens vam sentir "refugiats", però altre cop, passada la broma, t'adones de les barbaritats de les que som capaços de fer i del patiment pel que han hagut de passar certes persones al llarg de la seva vida.
Aquest matí he estat a Fondo social, és a dir, l'extrema pobressa... i els casos no deixen de sorprendre i de fer que el cor es vagi fent petit, petit; però alhora gran per acullir totes aquestes persones i les seves vides.
El matí va dissabte el vam dedicar a la neteja de la casa i de la roba, ben quotidià per aquí. Fa gràcia perquè aquí estens la roba al matí i al migdia ja la pots treure, s'asseca en dos segons!
Amb la Mari Carmen (la noia de Madrid que viu amb mi) vam anar a passar la resta del dia al centre. Allà es veu tot diferent, hi ha més vida, més botigues... i un cinema!
Vam anar a comprar coses per la casa, fer trucada a la família, revelar fotos (ja tinc totes les fotos de la festa de comiat!), passejar i al final vam anar al cinema a veure "Babel". La pel·lícula és fantàstica, però el més curiós és veure com afecta la cultura en una sala de cine. Durant la pel·li va haver gent entrant i sortint, sonaven missatges de mòbil... i no passava res, però el més curiós va ser que els llums es van obrir una mica abans de que acabés la pel·li, just quan posaven a qui la dedicaven i començaven a sortir les lletres i tothom es va aixecar de la butaca i en 15 segons tan sols quedàvem la Mari Carmen i jo a la sala, païnt una mica la pel·li, és a dir, fent el que es fa per les nostres terres. Les dues vam flipar, era com si els hagéssin posat una agulla al seient.
El cas en sí és poca cosa i simplement provoca gràcia, però després, donant-li voltes. T'adones de fins a quin punt afecten les diferències culturals en el quotidià i sobretot t'adones que quan una persona emigra cap a Catalunya no cal que s'aprengui la discografia del Llach, que sigui del Barça i s'apunti a Castellers, sinó que l'ajudem a situar-se. Vull dir: com ens saludem, quan es paga el bus, si cal aixecar-se quan ve algú, fins a quina hora es pot trucar a les cases i un llargíssim etcètera... Aquestes coses són les que descol·loquen, les que et deixen fora de joc i amb les que et sents perdut; i no tant seguir els partits blaugranes o entendre quan un castell a fet l'aleta quan tocava o no.
L'endemà, després de visitar el Parque Histórico de Guayaquil (espècies maques) vam fer una altra sessió de cinema a casa del Lucho i la Gabi (els nostres veïns que ens cuiden un munt), aquest cop vam veure "Hotel Rwanda", fantàstica. A l'acabar, igual, els equatorians s'aixequen i se'n van i la Mari Carmen i jo sentades i rient del mateix fet. Just després el Lucho ens va previndre de les fortes pluges que ens esperen i com casa nostra queda en un carrer que s'enfanga de seguida i les inundacions a les cases són fortes ens traslladarem un carrer més amunt i allà estarem tranquils. Després de veure "Hotel Rwanda" ens vam sentir "refugiats", però altre cop, passada la broma, t'adones de les barbaritats de les que som capaços de fer i del patiment pel que han hagut de passar certes persones al llarg de la seva vida.
Aquest matí he estat a Fondo social, és a dir, l'extrema pobressa... i els casos no deixen de sorprendre i de fer que el cor es vagi fent petit, petit; però alhora gran per acullir totes aquestes persones i les seves vides.
viernes, 26 de enero de 2007
resenya quotidiana
A punt d'anar cap a casa em disposo a fer la darrera resenya del dia.
Com ja us he dit per aquí fa calor, però estem a l'hivern, és a dir, època de pluges i de moment estem caminant per camins enfangats!
Diuen que plourà fins l'abril que comença l'estiu, però ja està bé viure aquesta època també. Ara anem caminant sota la pluja amb les sandalies, els pantalons curts o de 3/4 o la samarreta de màniga curta (amb el xubasquero, és clar). És a dir, que plou, però fa calor!!!
Ahir vam estar fent una sessió de cartes amb la Mari Carmen i la Priscila (les meves companyes casa), així anem fent vida de família! Però el més xulu va ser poder compartir els sentiments i les vivències. Això d'aquí és molt guapo, però també és cert que els ecuatorians tenen la seva manera de fer, el seu ritme i les seves prioritats que xoquen amb les nostres. No es tracta de ser ràpid o lent, però són una mica apalancats. Jo m'imagino que això és dóna a tot el que han hagut i han de treballar a casa seva, s'han de construir la casa! Anar posant canyes, fusta i, amb una mica de sort, maons. A més tenen el pes a sobre de no poder pagar-ho tot. No sé, és com anar amb l'aigua al coll constantment.
Ahir ens vam llevar amb la notícia de la ministra de defensa que va morir a l'helicòpter (si no sabeu de què va mireu www.telenoticies.cat). El cas és que per aquí sospiten massa de que es tracti una altra vegada d'un "error humà". No sé com acabarà això, però tenen la impressió de que ha estat provocat i això els inquieta perquè demanen estabilitat al govern. Un govern que cada any canvia de president.
Avui he estat situada en el que serà el meu lloc de feina, vaig mirant i em sembla una muntanya aprendre tot això, però estic segura de que amb el temps m'ho faré meu.
Dintre d'uns messos em traslladaré perquè ens estan fent una casa nova un carrer més amunt, de manera que la casa ja no quedarà just davant de la carretera. Visca!
No he comentat res del menjar, bàsicament es menja sopa i arròs. L'arròs els acompanya en tots els àpats i diàriament!
Avui he anat per barris força desfavorits visitant alguna escola... espais petits, cartellets i unes taules de fusta menjada en la que hi entra mig full.
No l'he vist en acció, però hi posen entusiasme i proven de fer-ho el millor que poden.
Deixo les impressions per més endavant, em sento amb poca llicència per jutjar, demà farà tan sols una setmana que sóc aquí i he conegut un munt de coses noves i de gent. Ara que ve el cap de setmana toca païr. Es presenta molt bé, sembla que podré fer una mica de ruta pel barri i conèixe'l una miqueta millor: les botiguetes, els camins enfangats i els veïns amb la seva amabilitat i els seus somriures.
Apa, bon cap de setmana i fins aviat.
Com ja us he dit per aquí fa calor, però estem a l'hivern, és a dir, època de pluges i de moment estem caminant per camins enfangats!
Diuen que plourà fins l'abril que comença l'estiu, però ja està bé viure aquesta època també. Ara anem caminant sota la pluja amb les sandalies, els pantalons curts o de 3/4 o la samarreta de màniga curta (amb el xubasquero, és clar). És a dir, que plou, però fa calor!!!
Ahir vam estar fent una sessió de cartes amb la Mari Carmen i la Priscila (les meves companyes casa), així anem fent vida de família! Però el més xulu va ser poder compartir els sentiments i les vivències. Això d'aquí és molt guapo, però també és cert que els ecuatorians tenen la seva manera de fer, el seu ritme i les seves prioritats que xoquen amb les nostres. No es tracta de ser ràpid o lent, però són una mica apalancats. Jo m'imagino que això és dóna a tot el que han hagut i han de treballar a casa seva, s'han de construir la casa! Anar posant canyes, fusta i, amb una mica de sort, maons. A més tenen el pes a sobre de no poder pagar-ho tot. No sé, és com anar amb l'aigua al coll constantment.
Ahir ens vam llevar amb la notícia de la ministra de defensa que va morir a l'helicòpter (si no sabeu de què va mireu www.telenoticies.cat). El cas és que per aquí sospiten massa de que es tracti una altra vegada d'un "error humà". No sé com acabarà això, però tenen la impressió de que ha estat provocat i això els inquieta perquè demanen estabilitat al govern. Un govern que cada any canvia de president.
Avui he estat situada en el que serà el meu lloc de feina, vaig mirant i em sembla una muntanya aprendre tot això, però estic segura de que amb el temps m'ho faré meu.
Dintre d'uns messos em traslladaré perquè ens estan fent una casa nova un carrer més amunt, de manera que la casa ja no quedarà just davant de la carretera. Visca!
No he comentat res del menjar, bàsicament es menja sopa i arròs. L'arròs els acompanya en tots els àpats i diàriament!
Avui he anat per barris força desfavorits visitant alguna escola... espais petits, cartellets i unes taules de fusta menjada en la que hi entra mig full.
No l'he vist en acció, però hi posen entusiasme i proven de fer-ho el millor que poden.
Deixo les impressions per més endavant, em sento amb poca llicència per jutjar, demà farà tan sols una setmana que sóc aquí i he conegut un munt de coses noves i de gent. Ara que ve el cap de setmana toca païr. Es presenta molt bé, sembla que podré fer una mica de ruta pel barri i conèixe'l una miqueta millor: les botiguetes, els camins enfangats i els veïns amb la seva amabilitat i els seus somriures.
Apa, bon cap de setmana i fins aviat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
