jueves, 1 de febrero de 2007

Aquests dies de silenci es deuen simplement a la dificultat per entrar a internet! Ara sembla que tinc una estoneta i, després dels vostres comentaris, és impossible deixar d'escriure! Gràcies!!!

Aquests dies he anat força amunt i avall, us explico.
Encara estic fent la inducció, però ara estic més per l'altre edifici d'Hogar de Cristo, més a prop de casa.

Sembla que ja em començo a introduir en el tema educació amb el programa de "Apoyo escolar". M'estic llegint coses ja fetes per treballar a partir d'aquí, però sembla més complicat quan no tens internet a l'abast, quan no tens a mà els llibres que van bé (tot i que m'he emportat uns quants) i sobretot quan no tens la gent amb qui saps que treballes bé, molt bé.

A més he visitat les cases i les persones que tenen el seu cas a Fondo Social, vol dir, lo peor de lo peor... He sentit testimonis que posen la pell de gallina i et demanes a què es deu tanta injustícia, i quina part de responsabilitat tenim nosaltres, en què ens estem exedint, com es pot frenar, com lluitar... A l'acabar les visites vam anar a un hospital de nens que funciona molt bé. En una sala hi havia 14 llits i 14 cadires que acompanyàven a cada nen. Allà estava el fill d'una de les dones visitades ja que havia tingut un accident i tenia el taló destrossat. L'acompanyava la seva àvia, a la quan li havia donat ambòlia 3 cops i tenia una part del cos amb dificil moviment.
Només entrar allà em van venir ganes de quedar-me a estar amb aquells nens, a oferir-los-hi el meu temps, el meu espai, el meu... no ho sé, a oferir-me.

Veient això entens una vegada més que és coneixent que s'estima i és estimant que es dóna... companys, anem a veure què passa pel nostre voltant i posem-nos en marxa...

Per altra banda ja he parlat amb altra gent i m'estic ficant a col·laborar en una parròquia i potser (encara està una mica a l'aire) a muntar un grup de joves amb els de Fe y Alegría. Tot arribarà, de moment les ganes hi són, però els moments de dubtes, de cansament, de pors... també hi són. Malgrat tot, confiant, lluitant i pregant... Aquesta gent m'està ensenyant a ser creient d'una manera més propera. Poc a poc.

Ara toca fer papeleo, amunt i avall, es preveuen llargues cues i molta paciència, aquí sense paciència no es pot fer res i de vegades esperar massa llargament desespera... toca aprendre d'una altra manera d'actuar.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

holaa!m'alegro que vagi tot beee!ànims per aquests moments de dubtes, de cansament, de pors... perquè... tot el que estàs vivint, tot el que estàs donant i sobretot tot el que estàs rebent ho puguis viure amb intensitatttt!
molts petonetssssss
alba a

Anónimo dijo...

Hola!!continua així!!!no pasa res suposo si deixo llegir a me germana les teves vivències??així parlem d'algo!!jeej Em va dir com vas anar??li vaig dir volpa no??bueno a veure si s'en va tb, qganes té!!un ptonas i ets genial!!

lanoiadelsditsderosa dijo...

molt bé noèlia... animant a la gent a fer excursions d'aquesta mena!!
anna, quan acabi exàmens et dedicaré una tarda sencera per escriure't un mail i dir-te "lu" molt que et trobo a faltar!!!
ara no sé a qui trucar de STQ i la noèlia no ha volgut anar al cine perquè s'ha apuntat al gimnàs!! mira la que deia que això de les bicis estàtiques és un rolluuuu!!!
buenu tu, que m'alegro que et vagi tot bé i que estiguis tan profunda!! un besacu sancugatenc i catalanesc, perquè no te n'oblidis!
apali siauuuuu

lanoiadelsditsderosa dijo...

ala acabo de descobrir que un dia em vaig fer un blog en aquesta pàgina i no hi vaig escriure res!! jejeje!!
algun dia potser m'ilumino...