Dimecres de cendra... o com viure un moviment de masses dins l'Església

Ahir, dimecres de cendra, vam anar a l'Eucaristia que se celebrava al barri del costat de casa. Era a les 19,30h i a les 19,10h ja estava ben plena. És una església grandeta... a les 19,30h era a tope... mai havia vist una església tan plena, inclús pel passadís central... tot!!! I molta gent per fora.
El que feia la missa, un capellà colombià és força crack. Va començar convidant a tothom a que tirés endavant perquè "l'església és de tots". Endavant, doncs. Alguns del carrer ja podien anar entrant. Jo era a un lateral, per poc vaig poder entrar, però fora era ple!
Comencem, i quan arriba el moment de seure el bon home fa una broma: qui estigui als bancs que seguin, els qui estigueu de peu podeu continuar de peu. Rialla general.

Va fer un sermó llarg amb una força intensa. Et senties totalment perdonat pel pare i cridat a la conversió. Genial.
Durant la missa es van sentint cants amb guitarres de fons. Arriba el moment de la cendra... algú s'esperava que ho faria general??? No, no! El bon home, juntament amb un altre van començar a passar per tota l'església... encara no sé com va poder passar. La gent es tirava a sobre per rebre la cendra. Vam estar una bona estona, però molta estona. Quan encara no havia acabat ja eren les 21h, feia una hora i mitja que erem allà. La meva amiga s'havia quedat a fora preveient un mareig perquè no es trobava massa bé, però jo era a dins junt amb una senyora i els seus tres fills fent de barrera per a què la gent que volia anar a buscar el capellà no els aixefés. Pels micros s'anava sentint: si us plau, la gent que és a fora que no entri, el capellà anirà per fora a posar la cendra a tothom. Un caos, tothom empenyent, cops,... de tot! Jo allà al mig, contemplava allò i no sé per què, em sentia feliç. Anava parlant amb la gent. Mentrestant, enmig de tot aquell soroll continuavem cantant: "de rodillas, señor, de rodillas" y "señor, me has mirado a los ojos,...". Per mi era fantàstic perquè són les cançons que vaig deixar de cantar després de fer la comunió, és a dir, quan ja vaig començar a anar a missa en català.

Jo vaig rebre la cendra de les primeres, una senyora que tenia a prop em va agafar perquè em posés a la fila i rebrés la creu.

A l'acabar hi havia gent que no havia rebut la cendra, els diuen que quan prenguin la comunió ja els hi posaran. Tothom ho enten i quan arriba el moment de la comunió es repeteix el mateix. És que realment era impossible que algú es movés per allà. Jo vaig pensar que ja no podia estar més estona allà i vaig marxar. A fora era la meva amiga esperant perquè ja s'havia anat a seure una mica marejada.

Vaig poder sortir encara no sé com perquè era la 3a vegada que ho intentava sense que la massa de gent m'obligués a tornar a entrar.

Va ser impressionant.
Que molts més actes d'aquest estil omplin esglésies i, sobretot, que els que hi anem estiguem diposats a canviar.